domingo, 20 de marzo de 2011

Les mentides dels grans creen petits monstres


I ahir, en un dissabte de "peli i manta", per fi vaig veure la gran triomfadora dels Goya 2011: Pa Negre. En tenia ganes, què mínim! I més sent una producció catalana, d'una productora professora de la meva facultat, amb actors de prop de casa meva, localitzacions també veïnes... tot un compendi.
Amb una primera escena impactant amb un cavall que et deixa glaçat assegut a la cadira, comença aquesta història ambientada en la postguerra rural a Catalunya. Que explica les misèries, les mentides, les emocions, la vida dels seus personatges a través dels ulls del protagonista sobre qui gira el film, l'Andreu (un Francesc Colomer que no havia fet mai cap càsting ni teatre ni s'havia plantejat mai ser actor).
Una història que no rau en els bàndols de vencedors i vençuts sinó en com viuen aquesta postguerra els seus personatges i, sobretot, de l'Andreu, que veu com les mentides de la seva pròpia família el porten a tenir una consciència d'una vida que no s'imaginava. I acaba per treure el monstre que habita en ell.
És una pel·lícula fosca i dura, amb un pes actoral que fa que rodi sola, i que s'alimenta d'aquell pa negre amb què subsistien per fatalitat les famílies d'aquella època.

MSM

¡Y por fin llegó!


Por fin me despertaste dulce estación,
que todo lo llenas con flores y color.
Color del cielo, color del bosque,
color púrpura de día y noche.

Noche de luna llena,
día de sol radiante,
tarde ámbar en cada piedra,
mañana en cada instante.

Mi querida primavera,
que tus flores llenen jardines,
que tus aguas florezcan
sin dejar nieve en los confines
de aquella tierra que tiembla
y que todo lo destruye,
de los países que están en guerra.

Quédate conmigo y nunca te vayas,
a tu vera podré creer en el dicho
de que la sangre alteras,
y así esperar con los brazos abiertos
al verano, remolón, que nos espera.

MSM

Crema la ciutat


Crema la ciutat, els edificis, i l'aire que es respira és ple de colors i estàtues humanes que ens miren majestuoses des del punt més alt. Focs artificials, petardos eixordidors i multitud d'ulls oberts travessants els carrers es pregunten per què un any de feinada inimaginable per convertir-se, en dos minuts, en espurnes. Cantonades i asfalt sense ni una llamborda lliure per col·locar més ninots, més construccions faraòniques plenes de llum i vida. Ninots que donen vida a comptes de fades, líders polítics, copes del món i els petons més romàntics que passaran a la història. 
I cadascun d'ells ens recorda que tot passa un cop a la vida, però que visitar la ciutat de Les Falles es pot fer un cop l'any. I cada cop d'aquests serà únic i especial, i obrirà les portes a la primavera. 

MSM