domingo, 19 de septiembre de 2010

Un dia al polo (o sea,sabes?)


Ahir vaig tenir una experiència.... no, religiosa no. El que en dirien, més aviat, interessant. Una experiència interessant. Carrers de la part bona de Barcelona, gent tirant a ben vestida, fins i tot conjuntada, botes especials, i noies (bé, millor dit, nenes) que semblaven... no sé com anomenar-les per no ofendre ningú. Vaig anar al Club de Polo de Barcelona, un lloc on no creia que entraria mai. Però, de vegades, el que no somnies es fa realitat.


Vaig quedar amb uns amics que tenien entrades i que em van convidar a venir al concurs de salts internacionals de cavall. Jo vaig pensar que seria interessant formar part, per una estona, d'un esdeveniment d'estatus.. elevat? Doncs quina va ser la meva sorpresa que no n'hi havia per tant! Tot i que la millor part va ser la mitja hora que vaig estar esperant els meus amics a fora, a l'entrada mentre veia passar la gent: uns que venien a la competició i uns altres que passaven de llarg. I Déu ni do els que passaven de llarg!


Faré un parèntesis per comentar que els/les que passaven de llarg eren les del principi, les que no he sabut com anomenar: noietes de 16 o 18 anys, com a molt, amb uns talons que doblen els de la princesa Letizia, amb uns pantalons que eren més aviat culots, llargues cabelleres, talles minúscules, llavis rojos visibles a 10 quilòmetres de distància i, com no, l'incofusible cigarreta a la mà... Suposo que ha quedat clar que no anaven a passejar, sinó a una discòteca a 100 metres del Polo. Em vaig quedar esparverada. Ni la meva filla anirà mai vestida així. Espero.


Però, el que us volia explicar són les "variopintes" vestimentes que accedien al club de polo: des d'un matrimoni tot conjunt de color de rosa..., famílies senceres de pares i nens ben arregladets per anar a veure els cavalls, parelles d'amics amb camises de quadres i botes de muntar. En efecte, la veritat és que no n'hi havia per tant. Bé, pels que anaven de rosa, sí. Una vegada vam traspassar la porta d'entrada, una petita avinguda de botigues a banda i banda, sobre una gespa artificial i enfundades en pilars de fusta: La vanguardia, Roca, El economista, Massimo Duti, i fins i tot paredetes amb pulseretes, mocadorets i collarets. Això sí, amb classe i molta pell. A més d'una part de refrigeri: Martini, passtisseria delicatessen, crepes, Happy Pills...


Però la sorpresa va venir quan, després de dues hores passejant, prenent el meu primer Martini amb cola i asseguda a les grades per veure els salts, s'havien suspès a causa de la pluja i es van retardar fins a les 21h. De fet, es veia venir: a les 17h hi havia una copa programada, ni més ni menys que la de la Reina (i jo que esperava veure-la lliurant un premi), i a les 19.30h un espectale eqüestre. I res. Vam marxar. Mi gozo en un pozo. Vull dir, el meu goig en un pou (quina rima!).


Així doncs es va acabar la meva primera i potser única experiència en un club d'elit de Barcelona, on ser-ne soci deu costar dos ulls de la cara i la gent no és tan "borja mary" com jo em pensava (encara que no hi vaig parlar...). Un ambient relativament normal i poc còmode per criticar. De bona fe, és clar. Sempre de bona fe.