lunes, 31 de enero de 2011

No sé qué escribir


¿No os pasa a veces? Que tienes que decir algo y no te sale nada, que tienes que confesar algo y no puedes, que tienes que contar algo y desaparece. ¡Cuántas veces se nos ha ido la voz en los momentos más importantes!¡Cuántas veces nos hemos quedado en blanco cuándo menos lo esperábamos, cuándo más lo temíamos! Pues hoy me siento así, delante del televisor, como cada noche, abierta en canal para todos vosotros. Y no sé qué contaros. No sé qué escribir.

Mañana... más.

MSM

domingo, 30 de enero de 2011

La representació és a punt de començar!


Senyores, senyors, l'obra que veuran a continuació va tenir molt d'èxit ara fa uns anys. Es va estrenar l'any 1996 a l'Off Broadway, ha batut tots els records del teatre musical independent nord-americà amb més de 4.500 representacions, i s'ha estrenat a més de 400 ciutats de tot el món: "T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré".
En aquesta ocasió, la representen joves de la companyia T-Atrevits, de Parets del Vallès, l'objectiu de la qual és fer teatre amateur i anar per tot Catalunya, a diversos concursos i mostres, com aquesta. El millor és que tres dels seus membres són companys meus del cor de Gospel i, d'alguna manera, me'n sento molt i molt orgullosa, tot i el poc temps que fa que els conec. Canten i actuen com a professionals que comencen a ser, com a professionals que ja són.
L'espectacle mostra les interioritats del món de la parella. És una visió subtil i fresca d'experiències que tothom ha viscut en algun moment o altre de la seva vida: la primera cita, el noviatge, el matrimoni, l'arribada dels fills o la crisi dels quaranta. És l'oportunitat de reviure, amb humor, les relacions sentimentals. L'obra és fantàstica, la gaudiran moltíssim i se sentiran molt i molt identificats en moltes de les situacions. Deixaran anar més d'un somriure còmplice, segur.
Per cert, se m'oblidava, apaguin els seus telèfons mòbils. Els recordem que no està permès fer fotografies durant la funció i que hi haurà un descans de quinze minuts. Moltes gràcies!

MSM

jueves, 27 de enero de 2011

Pròximament... estrena


Avui m'he continuat reafirmant en la idea de què gran és la televisio. Avui he tingut l'oportunitat de ser en la gravació d'un programa que s'emetrà inminentment a Telecinco, creat per la Fábrica de la Tele (productora de 50-60 hores d'emissió a la mateixa cadena). Un programa que ja va tenir una edició anònima fa uns anys i que, en aquesta ocasió, comptarà amb gent coneguda/famosos/VIP/personatges de la petita pantalla. 

A part de fer-la petar una estona amb una presentadora prou coneguda (Momento Celebrity), filla d'una famosíssima periodista i presentadora de tota la vida, ens han donat una volta pel "plató", ens han explicat com funciona el programa, el contingut, les cents i cents d'hores que es necessiten per dur-lo a terme: ja no només per la part tècnica (càmeres, grues, il·luminadors, pantalles, quilòmetres de cables, estructures de tot tipus...), sinó per la part de contingut; redactors, guionistes que treballen en cadascun dels personatges, les milers d'hores de documentació que es necessiten (cerca d'imatges), els productors que cuiden que tot estigui a lloc, que no falti de res. Una bona colla de professionals que treballen amb un únic objectiu: entretenir. Sense comptar els canvis d'última hora que marca el "sobre la marxa", que decideix la cadena o que porten les noves idees.

I el més increïble és que la gent que està asseguda a casa, mirant aquest tipus de programes, o qualsevol altre, no té ni idea de la feinada que porta gravar dues o tres hores. És com tot: només es veu la punta de l'iceberg. Però hi ha molta molta gent i moltes moltes hore a darreres de cada projecte. I jo en formaré part algun dia, tard o d'hora. És fanstàstic, no us sembla?

MSM

miércoles, 26 de enero de 2011

Confesiones de una adicta (capítulo 5)


Adicta a mis amigas, a mis amigos, a sus sonrisas, a sus penas, a sus alegrías, a sus disgustos.
Adicta a los días que pasamos juntos, a los días que caminamos, a los días que no nos vemos.
Adicta a esas conversaciones interminables sólo finalizadas por la alarma del reloj que nos recuerda que todavía hay un mañana.
Adicta a todas y cada una de las carcajadas que nos provocan nuestras bromas, nuestras contraseñas, nuestras tonterías; tan estúpidas, tan necesarias.
Adicta a los momentos duros que juntos compartimos, que nos hacen más fuertes que nos dan cuenta de quién merece llamarse "amigo".
Adicta a ellos, a mis amigos chicos, a los que son niños hasta tarde, a mis Peter Pan de domingo.
Adicta a ellas, a mis amigas, a las vergonzosas y a las atrevidas, todas ellas tan únicas, tan luchadoras.
Adicta a todos mis amigos, a los que ya no están y a los que todavía siguen, a los que cada día veo y a los nunca olvido, a los de ratos y a los de toda la vida.
Adicta a todos vosotros, porque de alguna manera me habéis hecho.

MSM

martes, 25 de enero de 2011

Glup glup


Se llamaba Burbuja, y caminaba vagando por los arrecifes de la vida. En cuanto gritaba al aire, las gaviotas se alineaban para contestarle bellos graznidos sin sentido. Nadaba a la deriva muchas noches de luna llena, y se dejaba guiar por su luz brillante y tensa. Vivía en lo alto del mastil de un velero color escarlata, que navegaba sin descanso surcando los mares del infinito. Sus ojitos color miel se perdían en el horizonte de cada atardecer, imaginando desastres naturales que giraban el mundo o bellas historias de corsarios en busca de perlas negras. Burbuja era muy listo. Dentro de su ternura, de su sonrisa, de su histriónica voz, se escondía un ser vivo, maleable, inquieto, perspicaz. Un ser con un corazón libre de problemas y de ataduras; un ser navegante, día tras día, con mil historias oceánicas que contar. Burbuja era paz, era amor, era el olvido.

MSM

lunes, 24 de enero de 2011

Entre todos

No más hambre,
no más lágrimas,
no más desilusiones.

En cuanto pise la tierra,
te daré todo lo que tengo.
En cuanto llame a la luna,
le pediré que te ilumine a todas horas.




No sé si podrás oírme,
pero estoy contigo en la distancia;
De una manera u otra,
te hago llegar todo mi amor.

Quizá tu hermana ya no pueda verlo,
ya no pueda explicarlo,
ya no pueda sentirlo.
Pero entre todos haremos que tú sigas,
que rías por tu hermana,
que comas por tus padres,
que llores de alegría.

Ojalá pudiera traerte conmigo,
ojalá pudieras ver donde vivo;
Ojalá pudiera esconderte en un juego,
ojalá sonrieras cada domingo.

MSM

Avui m'he fet membre d'Acción Contra el Hambre. Entre tots els nostres granets de sorra, podrem ajudar als més necessitats. No arribarem a tots, en som conscients; però a poc a poc es pot arribar molt lluny.

sábado, 22 de enero de 2011

El primer dia de les nostres vides


Comença avui, acaba ahir, continua demà. Viu el present, l'ara i l'aquí, sense pensar en "I si hagués dit...?, I si hagués fet...?, I si...?". Malgrat els buits o l'accés d'equipatge, cal saber tirar endavant. Viure en el present i no en el passat; i menys plusquamperfect. La desesperació no serveix de res, no porta enlloc. I no te n'adones fins que és massa, quan has de prendre les decisions que no has pres abans. Només quan toquem fons trobem el camí. I sempre hi pot haver una segona oportunitat, una finestra oberta, una altra història per començar. Tot final té un principi. I cal assaborir cada minut i cada segon de la nostra vida per adonar-nos que hi ha coses que sí que valen la pena, i que ens mereixem que ens passins coses bones. I, si és necessari, per adonar-nos-en, fer com el protagonista: aturar-nos a l'andana del metro i seguir el nostre instint. Perquè que cada dia pot ser el primer dia de les nostres vides.

Sobre tot això parla aquesta dura però bonica història de Teresa Roig, Premi Roc Boronat 2010. A mi me la van recomanar en un moment que ho necessitava, i ara jo us la recomano! 

Contraportada:
Dos personatges molt diferents comparteixen un dia que els canviarà la vida. "En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.
Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí."

viernes, 21 de enero de 2011

A la carrera, por los caminos...


A la carrera, rauda como el viento, cavalgando entre matorrales y campos de olivos, se esconde una alma libre, una alma pura. Con la pluma siempre a punto de postrarse en un puñado de hojas blancas, ansiosas por ser rescatadas de tan ahogada palidez. De Oxford hasta Arazana, de la ciudad al pueblo llano, la pasional escritora encierra a su imaginación en un saco de serrín para imbuirse en la realidad de los jornaleros, de los señores de las tierras, de unas vidas tan difíciles pero, a la vez, tan bellas. En este fiel camino se le van cruzando la autoridad, la rebeldía, la sabiduría, el amor. Los respira en cada piedra, en cada silla, en cada aliento, en cada sonrisa. Pero de pronto, aire de venganza.

Mientras, cada tarde, Bandolera seguirá forjando su destino....

MSM

jueves, 20 de enero de 2011

Luna lunera

Luna lunera, que ayer me saludaste
a las 22.22h en todo tu esplendor.
Salí a verte y las nubes se apartaron
para dejarte pasar, sin temor.

Me pareció que estabas fría, distante
pero tu sonrisa me corrigió.
Y fue entonces cuando todo lo llenaste
con un enorme abrazo de esperanza e ilusión.

Me arrancaste un pensamiento,
me provocaste una sonrisa,
me atrapó tu solemnidad en la noche
y me llegaste en una dulce brisa.

Luna lunera que hoy estás amarilla,
volveré a cerrar los ojos y
volaré hasta llegar a tí,
para que me cuides como cada noche,
para que me guíes en mi caminar.

MSM

miércoles, 19 de enero de 2011

Quatre botons i un pijama amb dibuixets


M'encanten les merceries de poble. Les merceries antigues. Les merceries de tota la vida. M'encanta la olor que fan quan entro, i tot aquell munt de calaixos i caixes en posició de gratacel em donen la benvinguda. I és que allà dintre, vertaderament, hi trobes de tot. De tot, literalment. No m'imagino com deuen ser els seus magatzems!


Qualsevol cosa que necessito és allà, precintada en alguna caixa de color de rosa, a punt per saltar als meus braços. Cada vegada que hi vaig, la señora Montserrat m'atén amb aquella veu agradable, tan auténtica i tan amable, com totes les venedores del gremi. I és que siguin unes calces, uns gomes de cabell o un tros de cremallera, sempre tinc la sensació d'haver-hi fet un viatge en el temps i les ganes d'endur-m'ho tot: aquella porta que toca una campaneta quan s'obre, el mostrador de fusta trencada i de vidre on hi ha exposades totes aquelles "relíquies" i "joies" que ens posem, les etiquetetes a cada calaix o estanteria per saber com estan classificats els productes, les bates d'anar per casa, mitjons, complements pels cabells, fils i llaços, tots els estris per brodar... I tot i tenir anys i anys d'història, són molt modernes! Van a la moda amb els últims colors de picardies que més es porten o els panties i els legins més extremats.

I és que la merceria de tota la vida, de la cantonada de sota casa, del meu poble, de la tieta o de la veïna no pot morir mai! És l'essència de tota una vida, de tota una època, de sempre. I la necessitem per anar per la vida.

MSM

martes, 18 de enero de 2011

La bicicleta estàtica


Com cada vegada que acabo un llibre, el comparteixo amb vosaltres. Últim llibre que m'he llegit, de Sergi Pàmies. Un passeig deliciós per la quotidianitat, la maduresa, el fer-se adults. Les coses importants de la vida: els records, les frustracions, els desamor, l'esperança, les alegries i les sorpreses, les casualitats. I és ben curtet, així que no us costa res. Un llibre amb retalls autobiogràfics en boca de nous personatges que ens fan somriure entre línies. 19 relats tan reals, tan senzills, tan originals, i que no ens deixen indiferents. Ara bé, no entenc la gallina de la portada... Us el recomano!

Contraportada:
"Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc."

Paraules de Sergi Pàmies:
"¿Y si lo que nos parecía más horroroso en esta vida resulta que es lo que le da sentido?", se pregunta. "Lo que hacemos es más importante que lo que deseamos", se contesta rápido. "En el fondo, ser feliz o no da igual. Lo que cuenta es el día a día. Llegar a esta conclusión es triste, pero no amargo" (Entrevista El País).

lunes, 17 de enero de 2011

El Barco



Sin cobertura, la estrella polar me guió entre las olas y me dejó entrever la brisa marina que acechaba el puerto. Los chicos salieron a navegar en medio de la nada para encontrar unas ondas que les permitieran dar señales de vida. El mensaje se envió a medianoche, al tiempo que el acelerador encendía máquinas y temblaba. Caras de preocupación, miedo en sus miradas. Mientras, a bordo, el capitán le enseñaba mapas a su pequeña, que le echaba de menos, aún teniéndolo cerca. Y él le contaba historias de alta mar, de todos los días y noches que no pudo estar con ella, de los cumpleaños que se perdió, de los cuentos sin leer. Y la pequeña preguntaba por mamá, que estaba fuera de los mapas. A muchas, muchas millas.

Y en los camarotes, en la sala de máquinas, en los pasillos, en cubierta... En el barco, la aventura empezaba. El Estrella Polar emprendía sus dos meses de camino, arduo, libre, misterioso.

Continuará...

MSM

domingo, 16 de enero de 2011

La nostra partida

"EL DESTÍ ÉS QUI BARALLA LES CARTES, PERÒ NOSALTRES SOM ELS QUI JUGUEM"
William Shakespeare



I la partida ja ha començat. O potser no, quì ho sap? Això depen de nosaltres. Sigui com sigui, no podem perdre més temps i posar-nos a jugar la partida de la nostra vida. Hem de jugar les nostres cartes, posar-les sobre la taula, apostar al cavall guanyador. El que calgui per aconseguir guanyar la partida i arribar allà on volem o allà on el destí ens espera.

MSM

jueves, 13 de enero de 2011

Un viatge a l'interior i als inicis del món

Avui he acabat el llibre d'un GRANDE de tots els temps: "Viatge al poder de la ment", d'Eduard Punset. Què dir-vos d'aquest geni? Llegiu-lo, reflexionem plegats i mireu el seu blog. Per cert! El descobriment que he fet i que m'ha encantat, tot i no relacionar-ho abans, és Elsa Punset, la seva filla. Jo la coneixia de la seva secció a l'Hormiguero de Cuatro (genial!) i no havia atinat que eren familiar super directes! Però fantàstic, com no podia sortir un escriptora com ella tenint un pare així.

Amb aquest llibre Eduard Punset tanca la trilogia sobre la felicitat, l’amor i el poder, les tres claus que mouen el món. Després d’El viatge a la felicitat i El viatge a l’amor, que han apassionat ja mig milió de lectors, l’autor de referència de la divulgació científica al nostre país ens convida a un “viatge íntim al poder de la ment”.
«¿Com han pogut viure, enamorar-se, estimar, treballar com bojos, cuidar els seus fills, milions de persones…, sense saber, de veritat, allò que els succeïa per dins, com funcionava la seva ment?» Donar resposta a aquest enigma fascinant és l’objectiu central d’aquesta obra.












martes, 11 de enero de 2011

!!!AL ATAQUEEEEEERRRRRR!!!

La manada se prepara para salir a cazar. Se sitúa en los puntos de salida. Cada miembro da unas cuantas vueltas a la redonda antes de marcar su sitio. Se colocan en los puestos de salida. Pactan por detrás de qué arbusto atacarán, y a qué presa. Y esperan a qué el líder dé la señal para salir disparados: "Estamos aquí para dejarnos la piel, para luchar ferozmente por nuestro objetivo. Tenéis que visualizarlo y hacerlo vuestro. Ya es vuestro. No daros por vencidos aunque os ataquen por todos los flancos. Porqué tened por seguro que lo harán, y os lo querrán quitar todo. A cualquier precio... ".

¡Preparados! ¡Listos!¡Ya!


!!!!!!YA ESTÁN AQUÍ LA REBAJAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAS!!!!!!

MSM

lunes, 10 de enero de 2011

Mi querido juguete


Ayer volví a la infancia, a aquella maravillosa época en la que nada importa, en la que todo vale, en la que en todas partes hay preguntas. Aquellos anhelados años a los que muchas noches sueño con volver. Volver a jugar con mis juguetes, mis queridos juguetes. Y volar: Barbie, Ken, Nancy, las cocinitas Playmobil, el osito de peluche, el bebito que come, el suzuki todoterreno, la bicicleta de tres ruedas, el disfraz de Blancanieves...

Y lo hice a través de unos trazos digitales (los mejores de 2010), de una historia deliciosa dirigida a los más pequeños, y a los más pequeños que todos llevamos dentro. Toy Story 3 continua dibujando una fantástica historia de amistad entre los mismos juguetes y entre los juguetes y su dueño. Woody, Buzz Lightyear, el señor y la señora Potato, el tiranosauro Rex... muestran la tierna y tan importante relación que se establece entre un niño y sus juguetes. Aunque el niño crece y va a la universidad, sus juguetes siguen ahí, en el desván o en manos de otros niños que los cuidarán igual de bien. Pero nunca se olvidan.

"Mi querido juguete" siempre crece con nosotros, aunque nuestro pequeño yo se vaya. Pero bien es cierto que nuestro pequeño yo nunca se va, siempre nos acompaña, e incluso en los momentos menos pensados.

Nunca dejemos de ser niños, saquémoslo siempre que nos de la gana aunque los otros nos miren mal, juguemos con los más pequeños y volemos con ellos; soñemos con ellos; imaginemos con ellos. Nuestra Toy Story siempre estará ahí para echarnos una mano.

MSM

domingo, 9 de enero de 2011

La gata amb botes!



Marrons i negres; baixetes i més altes del normal; camperes i casual. La gata amb botes passejava per la ciutat, saltant per les taulades, acostant-se a totes les botigues obertes per rebaixes. Caminava esvaïnt-se entre les bosses de la gent i el fred de l'hivern. Però ningú la veia, ningú hi prestava atenció; només ella sabia que aquells carrers eren seus. Només ella sabia que amb les seves botes se sentia invencible, única, femenina. Només ella sabia que amb les seves botes arribaria a on es proposés, trepitjaria fort per la vida i no hi passaria de puntetes.

MSM

sábado, 8 de enero de 2011

Una de calçots!


Ja són aquí! Ja han arribat! De fet, ara la temporada de calçots s'allarga tot l'any en molts llocs. Però l'auge seria aquests pròxims mesos. Una servidora avui s'ha menjat els primers de l'any i repetiria i repetiria... M'encanten! I què faríem sense aquesta meravellosa salsa romesco? Ara toca assistir a calçotades a "tutti plen" i fer tot el ritual que els envolta.

Para los que no sepan de qué se trata, se trata de un manjar típico ancestral de Catalunya de la zona sur que necesitáis los siguientes ingredientes:

- Calçots (cebollones?)
- Salsa romesco
- Un babero
- Guantes de plástico (ahora está de moda aunque no sea auténtico, pero va de coña)
- Una teja (en la que poner los calçots)
- Un encargado/"pringado" que se dedique a hacerlos (siempre tiene que haber quién trabaje el fuego)
- Muuuuuucho saque.
- ¡ Y a comer!

I qui no té una platet rodó penjat per casa amb la nostra foto al bell mig menjant un calçot ben sucat y la boca oberta per engolir-lo? Una foto no gaire de bellesa estètica però, això sí, molt autèntica.

Que aprofiti!

MSM

jueves, 6 de enero de 2011

No seremos espectadores


Bueno, un año más que ya ha pasado. Unas fiestas más familiares que nunca que se han terminado. ¡Y cómo pasa el tiempo! A partir de mañana ya podemos quitar todos los adornos de Navidad y dar paso a otros doce meses que nos dan cuenta de que vamos creciendo y de cómo hemos cambiado. Doce meses en los que habrá sorpresas, buenas y malas noticias, objetivos cumplidos, sueños rotos, comidas y cenas, muchas risas y algunas lágrimas, alguna muerte, cumpleaños especiales (es ley de vida)... En definitiva, habrá vida. Y así es: claro, sencillo y desgarrador. Sea como fuere, que esta vida que nos depara este 2011, nada fácil a nivel de país y su economía, la vivamos como protagonistas, no como espectadores.

¡Os deseo lo mejor y, sobretodo, mucha salud!

MSM

miércoles, 5 de enero de 2011

Estimats Reis Mags...


Aquest any m'he portat molt bé. I he estat molt bona nena, tot i que de vegades, com tohom, potser he contestat malament algú que no ho mereixia (però mai amb mala fe; una, que és impulsiva...). Com que sento que els grans parlen molt de la Crisi, que es veu que està fent molt malt al país en general, no us demanaré moltes coses:

- Molta salut, perquè poguem fer-ho tot i gaudir de la vida.
- Molta feina, per a mi i per a tothom (que també sento que els grans es queixen molt de que no n'hi ha).
- Molts somriures, perquè diuen que allarguen la vida i perquè amb ells ho podem aconseguir tot.

- Molts llibres per llegir, per seguir descobrint històries increïbles entre pàgines i pàgines, que em facin volar la imaginació i no perdre les ganes d'escriure'n un algun dia.
- I un Ken. Perquè jo sóc una Barbie i em mereixo que algú em faci companyia i s'enamori de mi i em porti a passejar, em sorprengui, em cuidi, em... (aix, perdó, que se m'envà la pilota!).

Apa! No demano tant, no? Bé, de moment, això és tot per aquest 2011. Us desitjo que no us canseu molt aquesta nit i que agafeu forces per l'any vinent!! Moltes gràcies!!
Mariel

martes, 4 de enero de 2011

Un día más...


Y dejaré de teclar mientras sueño que todo es posible, que todo nos espera.
Un día más que pasa, y más horas que cargamos a nuestras espaldas.
Un día más que significa el paso del tiempo, que yo no soy nada. Nada para los que no me conocen; todo para mi alma.
Un día más recorrido, un día más por delante, persiguiendo aquello que nos aguanta.
Caminaremos juntos hacia la próxima semana, y el próximo mes nos conducirá hacia lo que nos depara.
¿Él lo sabe?¿Lo sabemos nosotros? No importa. Nosotros forjamos nuestro futuro.
Un día más para vivir y para dar gracias.
Un día más para negarnos a ver cómo la vida pasa.

MSM

lunes, 3 de enero de 2011

A dues nits...


A dues nits de somiar que ja arriben, d'imaginar que els veiem venir.
A dues nits de lluna plena que els acompanya en el seu llarg viatge, carregats com a camells ;).
A dues nits de deixar els turrons i la llet dins la sabata, a fora el balcó a mitjanit.
A dues nits d'esperar despertar-nos i veure tot el que ens han deixat al menjador o a sota el llit.

A dos matins de no haver dormit, pensant en com ho deuen fer per arribar a tot arreu.
A dos matins de llevar-nos histèrics i feliços, sabent que alguna cosa hauran deixat.
A dos matins de riure i cridar d'alegria perquè ja tenim la nostra Barbie o el nostre trineu.
A dos matins de desitjar que sigui ja l'any vinent, on esperem que els nostre desitjos es tornin a fer realitat.

MSM

domingo, 2 de enero de 2011

Gospel Joy


Me gusta cantar. Me apetecía mucho hacer algo al respecto. Así que decidí apuntarme al coro Gospel de mi pueblo. Les había visto en una ocasión en algún concierto, hace años. Y eran mi blanco perfecto para conocer gente nueva, para hacer nuevas amistades y, sobretodo, para cantar un tipo de música celestial, única en el mundo y que te deja con la boca abierta cuando lo hacen los expertos (yo lo he vivido en directo en una iglesia de Harlem de Nueva York... ESPECTACULAR). Además de ponerte el buen humor y "la gallina de piel" en lo más alto.

Y descubrí a gente maja, gente con corazón, gente que, con su gran voz, llegan donde se propongan. Descubrí gente de todas las edades, con sus historias, sus secretos, sus vicios y sus gustos. Gente que me ha hecho sentir como en casa, que me ha tratado como si me conociera de siempre. Y, es que, los he tenido siempre muy cerca, a unas pocas calles. Después de diez años, siguen aquí ofreciendo canciones, sentimientos, versiones y adaptaciones para cualquier oído.

Y ahora que el año nuevo empieza, sólo me queda darles las gracias y desearles lo mejor. Que vengan muchos ensanyos, comidas, cenas y copas. ¡Y, sobretodo, mucha música!

MSM

sábado, 1 de enero de 2011

El Secret de començar un nou any...


En la solitud de casa meva, entre aquestes parets, inmersa en els meus pensaments mentre escric al meu portàtil i escolto música del Youtube, un nou any ha començat. I la nit crucial ha passat com qualsevol altra, això no em preocupa. Res a canviat: tot segueix al seu lloc. És una nit més! Tampoc cal donar-li tanta trascendència. De fet, no recordo cap Nit de Cap d'Any que hagi estat GENIAL. La majoria no han estat "satisfactòries" per diverses raons però bé, estic segura que la d'aquest any que comença serà diferent.

Primer dia de l'any, i no he estat la primera a donar a llum i sortir per la tele. Quina gràcia, no? I quin "agobio"!!. Buff. Bé, però el que us volia comentar en aquest primer dia del 2011 és sobre una lectura que ha canviat la ment de milions de persones arreu del món. Fa temps que en sentia a parlar però mai m'havia parat a adquirir-lo. Tothom deia que era una passada, que era una manera de veure la vida des d'una altra perspectiva, un estil de vida, consells per ser més feliç, més optimista, etc. Així que el vaig afegir a la meva llista de llibres per comprar i e el Pare Noel me l'ha portat! 

El Secret. Me l'he llegit en dos dies. És complicat fer-ne cas però la veritat és que té raó, tot i que sembla difícil de creure. El Secret és la Llei de l'atracció: el que dónes, reculls; el semblant atreu al semblant; si penses coses bones, la vida te les tornarà; si penses en negatiu, només fas que atraure allò negatiu a la teva vida; els somnis (absolutament tots) es poden fer realitat sempre i quan hi creguis cegament, visquis com si ja els haguessis aconseguit, els visualitzis; tothom es mereixedor que li passin coses bones; n'hi ha per a tothom. Només has de fer tres coses: demanar, tenir fe i rebre (deixar rebre). Perquè podem desitjar molt una cosa però bloquejar-la, inconscientment, amb les nostres accions. 

Si he de fer cas d'aquest llibre, ara entenc moltes de les coses que m'han passat a la vida. Així que ara estic fent tot el que hi diu, a veure si funciona! Us convido a què el llegiu, a què hi feu una ullada, a veure què en penseu. Per a més informació: http://www.thesecret.es/.

MSM