domingo, 21 de octubre de 2007

HIMNE


No tinguis por a equivocar-te
De vegades quan un camí s'esborra, se n'obre un altre.
I vola, jo seguiré en silenci el teu pas.
Quan tot s'acaba, tornes a començar una altra vegada,
jo no en tinc ganes, tu si en téns ganes.
Saps que tot el que comença...

Agafarem un altre camí, doncs la vida t'espera,
tot i que et trobis lluny, pots comptar amb mi.

Si el teu cor et guia, arribaràs lluny.
De tant en tant, explica'm.
Si d'aquí un temps no et recordes de mi
Jo et vindré a buscar, torna'm a explicar,
digue'm quan va ser que tot va acabar.

Amb un cop de sort, sigues molt feliç, que tinguis molta sort,
sempre compta amb mi, amb un cop de sort, tornes a començar,
amb un cop de sort ens tornarem a trobar.

David Beltran (segona veu: jo mateixa)

lunes, 15 de octubre de 2007

22 RAONS


22 raons per recordar-me de tu.
21 perquè et recordis de mi. Més de
20, els moments que hem passat junts. I
19, els anys que tenies quan et coneguí.
18, la majoria d´edat que tothom anhel.la quan té
17 bons propòsits per l'any que comença, i no tarda ni
16 segons en adonar-se que, als
15, queden moltes coses per veure. Caldrien
14 vides per abarcar-ho tot, però tu no deixis que un
13 o un gat negre destorbin el teu camí, perquè
12 campanades no es fan tots els dies; amb només un
11 pot canviar el teu destí.
10 segons pel compte enrere, i encara queden
9 versos per dir-te tot el que en
8 paraules es resumiria, tenint en compte les
7 lletres d´un “x sempre”. Més de
6 estones compartides i menys de
5 excuses per no veure'ns són
4 idees per a una amistat pura amb
3 espurnes d'un alè sincer i tendre.
2 anys són suficient per saber que
1 amic que no et farà mal, és un amic vertader.

jueves, 11 de octubre de 2007

VIDES

Tenim una vida privada, una pública i una secreta.

Si només en poguessis escollir una, quina vida preferiries viure?

miércoles, 10 de octubre de 2007

ÀNGELS


Àngel de la guarda,

dolça companyia,

no em deixis soleta ni de nit ni de dia...


D'alguna manera o altra, m'agrada creure que tots tenim un angelet que ens cuida, que vetlla per nosaltres i que ens vigila. Tot i que, de vegades, o el fem anar de bòlit, o no li fem cas o no sabem veure'l.
Però de ben segur que hi són, tot i que no els veiem, no els sapiguem veure o no els volguem veure. Encara que no vulguem, són toçuts i estaran amb nosaltres fins el final.

martes, 9 de octubre de 2007

ÀNIMES


Quan dues ànimes se separen
ja res torna a ser igual.
Deixa-les volar
i et tornaran el favor.
Deixa-les fer
i et rebran amb les dues mans.
Deixa-les tornar
i potser et sorprendran.

domingo, 7 de octubre de 2007

A UNA PRINCESA


La princesa está triste.. Qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,

que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro;
está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos reales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y vestido de rojo piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa acaso en el príncipe de Golconda o de China,
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz?
¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes,
o en el que es soberano de los claros diamantes,
o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar;
ir al sol por la escala luminosa de un rayo,
saludar a los lirios con los versos de Mayo,
o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,
ni los cisnes unánimes en el lago de azur.
Y están tristes las flores por la flor de la corte;
los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,
de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de marmol del palacio real;
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste; la princesa está pálida.)
¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!¡
Quién volara a la tierra donde un príncipe existe
(la princesa está pálida; la princesa está triste),
más brillante que el alba, más hermoso que Abril!

"Calla, calla, princesa" -dice el hada madrina-,
"en caballo con alas hacia aquí se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,
a encenderte los labios con su beso de amor..."

Rubén Darío

SÓLO QUEDO YO

Te di más que el corazón

Sentí tanto tu traición

Perdí la razón

y mi orgullo se deshizo

de la herida nada me quedó.

Morí para renacer

juré no volverte a ver

grité nunca más

descubriendo que no es fácil

olvidarte sin saber odiar.

Yo sé que el ayer me ayudará

a ser más fuerte.

Yo ahora quedo yo,

gritando al corazón

que aún me siento viva.

Yo armándome en valor

rompiéndome la voz

por salvar mi vida.

Yo tansólo quedo yo

buscando algún dios

que se coma el dolor

de estar sin tu amor.

¿Lo ves? Sé vivir sin ti

¿Me crees? Puedo sin tu amor

de tres quedas tú

cuanto sabe que te acuse

que recuerda porque estás en mí.

Por tí sólo pierdo yo

tu adiós y sabor a ayer

sufrí pero sé que mi herida cicatriza

sobreviviré.

Yo sé que el ayer

me ayudará

a ser más fuerte.

Nika 2004

sábado, 6 de octubre de 2007

QUAN T'ENAMORES


La meva filla s'ha enamorat. O això sembla. Fa uns quants dies que la noto diferent: no para de somriure, està a la parra, li has de repetir les coses vint vegades, no presta atenció. I això que només té nou anys! Quan creixi, no sé pas què farà.

Això m´ha fet pensar en quan jo tenia la seva edat. De fet, trobo que és massa jove per enamorar-se; podríem dir que li agrada el noi en qüestió, que li fa “tilín”. Però, d'aquí a enamorar-se... Encara s'ha de trobar amb moltes experiències i desenganys per saber què és estar enamorada. Perquè estar enamorada no és cosa fàcil. No vull que la meva filla, amb nou anys, hagi de passar per aquest sentiment tan bonic però alhora tan dur.

L'altre dia la marreca em va dir: “Mama, estic enamorada”. Jo em vaig quedar sorpresa d'aquesta confessió; sobretot em van sorprendre les paraules: “estic enamorada”. Com podia ser que una nena de nou anys parlés en termes tan... de gent gran (com diria ella)? Més aviat m'esperava un “m'agrada un noi de classe”, o “hi ha un noi de classe molt maco”. I, és clar, jo li vaig preguntar: “N'estàs segura? No serà que només t'hi has fixat, en aquest noi?” I no. Em va tornar a dir que estava enamorada. I aquí va venir la gran pregunta: “Mama, tu t'has enamorat mai?” Jo me la vaig mirar, li vaig somriure i li vaig acaronar els cabells. I tant que m´havia enamorat. “I, què passa quan t´enamores?”, em va dir. Una pregunta tan fàcil i tan complexa de respondre.

Quan t'enamores, tot canvia, tot et sembla bé, tot ho trobes genial, estàs distreta la major part del temps, només penses en aquella persona, t'arregles més, els demés ho noten... i un munt de coses més. Però també li vaig explicar la part més realista d'enamorar-se, que no vol dir que anul·li tot l´anterior , però cal tenir-ho en compte. És clar, què li expliques a una baldufa de nou anys? Doncs que enamorar-se no sempre és meravellós: té les seves coses bones i les seves coses dolentes. Enamorar-se és donar-ho tot per l'altra persona, és saber que sempre estaràs allà per aquesta persona, que sàpiga que pot comptar amb tu, sorprendre-la amb detalls que no espera, mirar-la i entendre-la sense ajuda de les paraules, que et miri i saber què pensa, tenir complicitat, respecte mutu. També pot ser, però, que l´altra persona no senti el mateix per tu o que no et correspongui en actitud.

A aquestes alçades de la disertació, la meva petita començava a fer cares rares ja que s'adonava que enamorar-se no és tan senzill. Però em va demanar que continués. Podria dir, fins i tot, que enamorar-se requereix un esforç físic considerable: el cor et va a mil revolucions, a unes ens dóna per suar, a les altres els dóna per posar-se vermelles, i a les de més enllà els dóna per tremolar. A més, les neurones del cervell van de bòlit pensant en com actuar quan téns la persona davant, en quin regal fer-li el dia del seu aniversari, en com dir-li d'una manera original que l'estimes, o en demanar-li, simplement, que se'n vagi de casa perquè la situació es fa insuportable. Enamorar-se, també, implica patir, dolor, impaciència, gelos, desconfiances.

Enamorar-se, no sempre surt bé. De vegades, plores més que no pas rius: perquè l'altre no sent el mateix i et dóna la sensació que estàs perdent el temps; o potser perquè l'altre no et tracta com et mereixes. És tan complicat l'amor... Però és part de la vida que en ha tocat; tot són experiències.

“Mama, llavors, enamorar-se és dolent?”, em va preguntar a la fi. “No és dolent, però requereix un esforç. De vegades surt bé, i d'altres no tant. Però això no vol dir pas que sigui dolent. Al contrari, forma part de nosaltres, i ens hi hem d'adaptar. Sigui com sigui, quan t'enamoris fes-ho de veritat i sigues fidel als teus sentiments. No tinguis por d'enamorar-te, no tinguis pot que et facin mal. Si ets corresposta, et sentiràs joiosa, la persona més feliç. Si et surt malament, patiràs, ploraràs, però sabràs apreciar altres persones que estaven allà i que no havies vist. La vida et dóna moltes oportunitats per enamorar-te. Aprofita-les. Tota experiència ens fa crèixer com a persones”. I, sabeu què em va respondre?: "Doncs no em penso enamorar”.

Jo vaig somriure. És massa petita. Cada cosa al seu temps; ja li arribarà. Tot arriba.

PETIT STORYLINE

Germans de sang:
En una visita a un centre de desintoxicació, un jove sacerdot coneix una toxicòmana amb qui emprén una relació especial. En el transcurs dels dies, el sacerdot descobreix que la noia està ficada en una xarxa de tràfic de prostitutes. Per intentar salvar-la, penja els hàbits, arrisca la seva vida i s´introdueix en aquesta xarxa per desmantellar-la i ficar-los a la presó. El jove sacerdot aconsegueix alliberar-la d'aquest món, i està disposat a començar una nova vida amb ella, però la noia mor de sida pocs dies abans de descobrir que era la seva germana.

jueves, 4 de octubre de 2007

REFLEXIONS SENSE CAP MENA DE SENTIT


Plou i fa sol
les bruixes es pentinen
plou i fa sol.

Doncs no! No fa sol, tot el contrari: caurà una que tela. Però ja era hora, que amb la conya aquesta del canvi climàtic el món està revolucionat. En tots els aspectes. Com és que Andalusia s'inunden i es moren persones, i aquí no hi ha manera? (em refereixo, naturalment, a ploure, no a que es morin persones, Déu me'n guard!) El món és boig.

Uns pugen, els altres baixen. I els de més enllà donen voltes. El món no està quiet, no para de moure's en tots els sentits i evoluciona tan ràpid que gairebé no tenim temps de pujar als trens. Si de cas, als remolcs. Anem a remolc de tot: de la tecnologia, del temps, de la feina, dels amics, de la família, dels pares, dels fills, de les parelles... fins i tot dels animals! I encara més fins i tot a remolc de nosaltres mateixos. Què ens està passant??!!

En fi. Tinc moltes ganes que arribi el cap de setmana. Es nota, oi?

martes, 2 de octubre de 2007

QUERIDAS AMIGAS


Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.

¡Oh, viejas moscas voraces
como abejas en abril,
viejas moscas pertinaces
sobre mi calva infantil!
¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!

Y en la aborrecida escuela,
raudas moscas divertidas,
perseguidas
por amor de lo que vuela,
-que todo es volar-, sonoras
rebotando en los cristales
en los días otoñales...

Moscas de todas las horas,
de infancia y adolescencia,
de mi juventud dorada;
de esta segunda inocencia,
que da en no creer en nada,
de siempre...

Moscas vulgares,
que de puro familiares
que tendréis digno cantor:
yo sé que os habéis posado
sobre el juguete encantado,
sobre el librote cerrado,
sobre la carta de amor,
sobre los párpados yertos
de los muertos.

Inevitables golosas,
que ni labráis como abejas,
ni brilláis cual mariposas;
pequeñitas, revoltosas,
vosotras, amigas viejas,
me evocáis todas las cosas.

Gran Antonio Machado

lunes, 1 de octubre de 2007

LO QUE PODRÍA HABER SIDO


Pudiste verme la otra noche
en sueños intensos e interminables;
entre rosas y claveles me abrazaste,
con una orquídea entre tus labios me besaste.

Cogí tu helada mano y entre mis pechos la puse;
oíste el compás de la música en mi corazón
que latía por todo aquello que hacer no pude.
Aquella razón irrazonable
que me invadía el pensamiento
con todo lo que por tí vivo
y todo lo que por tí persigo y muero.
Te postraste en mi regazo
y sentí tu alento en mis pies;
juntos cabalgamos
entre fantasías y recuerdos,
sintiéndonos atrapados en medio
de tormentas, terremotos y viejos huracanes.
Pero lejos de este suntuoso encuentro
de mis ojos lágrimas se desvanecieron
y, con ellos, tu negro pelo rocié;
aún sin quererlo, a un arcoiris
tus bellos ojos almendra le regalé.
Y allí me quedé sola,
cual estatua postrada en el suelo,
esperando a que aparecieras en mis sueños
una vez más, sólo una vez más.

Pudiste verme la otra noche
en sueños intensos e interminables;
sólo quedaban pétalos de rosa, un clavel
y una orquídea marchitada en tu boca.

26.03.00

domingo, 30 de septiembre de 2007

ACCELERACIÓ - Un microrelat


Un noi, la seva parella, un pis al carrer Pelai, una veïna boja, un taxi, un rodamón, un accident: les 5.30h de la matinada. L'Àlex comença un dia com qualsevol altre: deixa la seva companya dormint una estona més, els llençols rebregats, la dutxa infernal, un esmorzar ràpid (compte! no et cremis, la llet està calenta) i un petó de comiat.

Només sortir al carrer, se n'adona que s'ha deixat les claus de la botiga i el paraigües: està plovent. Dóna mitja volta, es creua la boja del tercer que parla cridant, espera l'ascensor, l'ascensor no funciona (com pot ser? Si abans bé que hi has baixat), puja quatre pisos a peu, li falta l'alè, entra a casa, la parella es desperta: "Sóc jo: m'he deixat les claus de la botiga". Surt de casa, baixa les escales, una altra vegada la boja del tercer (ho téns tot? Som-hi!).

A aquestes hores, el carrer Pelai ja és farcit de cotxes, de motos, de gent (perquè després diguis que ets dels pocs que s'aixeca tan d'hora). Fins i tot en un dia plujós com aquest, veus gent amb calça curta, una gorra i els walkmans a l'orella fent quilòmetres amunt i avall. A punt de creuar el carrer, els cotxes s'acosten a la línia de sortida, el semàfor verd dels peatons, la gent passa. El ninot verd comença a perpellejar, l'Àlex es disposa a fer una correguda (no ho facis, no tindràs temps!), un rodamón s'entrebanca, topa amb ell i el fa caure: tots dos al terra, les claus per la claveguera, un crit ensordidor (ja van dos, avui no és el teu dia). Semàfor verd, els cotxes engeguen suaument, un taxi esverat passa sense mirar. De sobte, un gran soroll, crits d'horror, una frenada.

Sona el telèfon, la noia contesta, baixa esverada arrecades en mà i les sabatilles d'anar per casa. Arriba a la cruïlla i s'abracen. Ja no plou.
22.03.01

sábado, 29 de septiembre de 2007

PLUJA I BRUIXES


Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol.

Aquesta ha estat la sensació d'avui, tot i que no he vist que les bruixes s'arreglessin els cabells. Si només tinguéssim un moment per veure-les ballar i cantar sota cadascuna de les gotes que cauen al terra, les podríem entendre. Les bones i les dolentes, tot i que sempre s'ha dit que són malvades com les de la Blancaneus o la Bella Durment.

Jo vull creure que n'hi ha de bones. I vosaltres?

viernes, 28 de septiembre de 2007

Benvinguda


He creat un blog.
Perquè m'heu donat enveja.
I perquè em feia il·lusió.
Per recordar les ratlles i els versos que escrivia fa anys.
Per escriure les ratlles i els versos que vindran.

Crec que pot ser el començament d'una bonica amistat: el meu blog i jo. Jo i el meu blog.

Esteu convidats a participar: en català, en castellano, in english...
Però, sobretot, esteu convidas a llegir-me.