lunes, 15 de noviembre de 2010

En el metro...


I baixava les escales, i el vent dels rails m'aixecava la fandilla que portava aquell dimarts, tan incòmoda. Fred, calor, fred, calor, em trec la jaqueta, la carpeta, el llibre... per què coi vaig sempre tan carregada? Línia lila o vermella, no ho recordo; i aquells ulls que em miraven amb desconcert mentre jo me n'allunyava, una mica poruga. I així esperava el metro que em duria d'un punt a l'altre de la ciutat, tan ràpid i tremolós.

I dins del vagó... les històries es creuen, les mirades es troben, les olors es barregen. I jo que observo la noia de rastes amb cara trista, la nena i la mare que juguen a aguantar l'equilibri, el noi perdut en la música del seu ipod, l'embarassada que, cansada, demana permís per seure, l'avi de faccions dures que li cedeix el lloc mentre dos nois negres riuen d'alguna cosa ininteligble, i una noia amb mocador al cap que s'amaga darrera un llibre en català. A on porten aquestes històries? Fins a quina parada duren les mirades? Arribaran lluny aquelles olors desagradables?

Són moltes les vides que s'amaguen dins d'aquest vagó, que les porta al seu destí; o al seu final. Qui ho sap! Qui sap si el metro ens enganya, ens sorpren o ens amaga trossos d'unes vides. Vides com la nostra, que comença i acaba, que somriu i plora, que pateix i estima. Vides com el metro, que arrenca i para, que arriba i no espera, que passa i torna.

MSM