domingo, 21 de noviembre de 2010

Geraldine


Era una nena menuda, riallera i tímida. Cada vegada que pujava l'escala del meu replà la veia, allà ajupideta, pentinant la seva nina. De reüll em mirava com entrava per la porta i, llavors, aixecava el cap, arrufava el nas i em deia "Hola". Jo li contestava "Hola, com estàs avui?", i sempre em responia el mateix: "Bé, gràcies". I aquesta era la nostra conversa de cada tarda. No li podia pas treure res més, després de mig any de viure allà.

No anava a l'escola. La seva mare, malalta dels ossos, no se'n podia fer càrrec i l'ajudava la seva àvia, la nostra portera, una dona també petita però amb un fort caràcter. Per això, cada tarda, la nena pentinava la seva estimada Noelle (la nina) i veia passar el temps i les vides de l'edifici des de l'escala. Quantes vegades m'hagués agradat endur-me-la al parc amb els altres nens!

Però, un dia de fred hivern, on el sol baix jugava amb la boira, algú va picar la meva porta. Era la Geraldine, xopa de d'alt a baix, amb la Noelle agafada del braç, i tremolant com un cascabell. La seva àvia s'havia caigut a la dutxa i no responia, i la nena havia intentat treure-la d'allà mentre l'aigua anava caient....

Com seguiries la història?