miércoles, 22 de septiembre de 2010

Tòquio Blues - Records de joventut

Considerat el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa. L'han llegit més de 4 milions de lectors arreu de món i, en efecte, és un best seller. Ni el mateix Murakami s'ho pensava però, en una entrevista, diu que només va ser un experiment. I que si no provoca incertesa en el lector, no valia la pena fer-la. S'hi deixa la pell en cada història que escriu.

I, de fet, si llegeixes comentaris en fòrums per internet, veus les reaccions que ha causat aquesta història: "la millor novel·la de la meva vida", "feia temps que un llibre no m'impactava tant", "és molt curiós l'efecte que m'ha provocat", "la seva lectura t'acompanya molta estona després d'haver deixat la lectura". Doncs potser, avui que m'he acabat el llibre, escrigui què ha mogut en mi.
El dia que vaig anar a comprar una bona colla de llibres (m'encanta llegir, és una de les meves passions) no pensava que acabaria amb 16 llibres a les mans (10 comprats i 6 de regal). Vaig marxar de la botiga emocionada! Llibres en castellà i uns quants en català, perquè he de reconèixer que no llegia tant en el meu idioma (i això no pot ser!). Un dels llibres en català, després d'estar mirant arguments que em cridessin l'atenció, va ser "Tòquio Blues" de Haruki Murakami. Jo vaig llegir al dors que era "el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa", vaig veure l'autor i vaig pensar que havia de llegir més clàssics i fer-me més intel·lectual.

A mesura que anava avançant pels carrers impronunciables del Japó (Tòquio era el més fàcil) de la història, l'institut del protagonista, les seves amistats i els seus amors de joventut, el primer que vaig pensar va ser que m'hauria d'haver llegit el llibre fa deu anys. És una història de joves de 19-20 anys i jo ara en tinc 28: m'he fet gran, aquestes novel·les ja no són per a mi. Però, mirat des d'una persona adulta en comparació amb els protagonistes, et poses al lloc d'un adolescent de la seva edat a veure quina reacció li provocarien alguns dels passatges del llibre.

Trobo que, en el fons, i no tant en el fons, és un drama (i quan comença, no ho sembla). D'això et vas adonant mentre llegeixes per les coses que els passen als protagonistes. També hi ha força escenes de sexe, però un sexe molt vanal, molt senzill, sense malícia i amb unes converses bastant surrealistes (bé, de fet, no arriba a sexe consumat, la majoria de vegades). Converses, però, que són tan naturals i gens complicades entre joves japonesos de 19 anys, que nosaltres a la vida real no fem pas. És un exemple de com ens arribem acomplicar la vida. Tot podria ser molt més senzill! I possiblement per això em semblen surrealistes, impostades, falses. Però formen part del caràcter dels personatges.

No sé si la dec haver llegit bé, perquè en alguns trossos la gent diu que riu. Jo riure, riure, no ho he fet. Al contrari, quan he acabat, he tancat el llibre, i després de pair-lo una estona, he arribat a la conclusió que és un drama en tota regla, i que la gent allà al Japó tira a desquiciada, infeliç (Naoko), i llavors fan el que fan. I tot s'acaba. Tot i que sempre hi ha un bri d'aire fresc (Midori) que ajuda a tirar endavant al més cabal de tots (Toru). Davant d'aquest panorama, et reconforta pensar que aquí no estem tant malament (o potser sí, no ho sé).

Sigui com sigui, us el recomano (és ràpid, àgil) i, si voleu, després el comentem....


Sí, Murakami té raó: no et deixa indiferent.
***
Argument:
Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio Blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.
Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melancolia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta