domingo, 11 de septiembre de 2011

El meu avi i l'11 de setembre


El meu avi m'explicava que commemoraven una rendició. I jo no ho entenia. Amb sis anys, poca cosa més t'interessa que tenir tota la colecció d'adhesius de la teva sèrie de dibuixos preferida o anar a jugar amb els teus amics. Tot i així, a casa meva sempre m'inculcaven un esperit de país i de llengua que no podia abandonar mai; fins i tot, em portaven a algun mítin polític. Jo, normal, acabava dormint perquè no "pillava" res, però m'agradava l'ambient que hi havia: aquelles cares plenes d'orgull, treient pit, que defensaven una identitat, una llengua, que era la nostra. Era la meva. I, a l'escola, ben contenta que estava d'aprendre'n unes altres: castellà, anglès, francès... "El saber no ocupa lugar".
Avui, trenta anys després, sóc jo qui porta la meva petita a algun mítin i qui li parlo del seu besavi: un home treballador que ha aixecat el seu país el millor que ha sabut, des de l'estima a un país petit però potent, petit però amb una identitat tan clara i transparent que espanta a qui l'envolta. Un home, el meu pare, que sabia que érem imparables i que teníem la suficient personalitat com per conviure amb altres llengües i cultures, mai des de la imposició; sempre des del respecte i tenint clar el lloc de cadascú.
I no passa res!

MSM

11S: el día que me quedé sin sombra


En cuanto oí la alarma, sabía que algo no iba bien. Un algo que me estremeció el cuerpo mientras regaba a mi querida Ortensia. Sólo me faltaba mirar por la ventana en cuanto oí un fortísmo estruendo y me creí en la fiesta de mi pueblo, cuando hacían los fuegos artificiales. Pero aquellos eran de verdad. Y no fui consciente de lo que pasaba hasta que el colosal edificio que me quedaba a sólo unas manzanas dejó de darme sombra; aquella sombra caída del cielo en los días de fuerte calor. Y unos minutos después, cayó la otra.
Hoy, diez años después, el gran agujero es una fuente de recuerdo, de paz, con líneas de agua que recuerdan a mis queridas sombras, en las que estuve. Porque, años antes, yo estuve allí, en el piso 107. Para nada soy consciente de cómo hubiera sido si, desde esa altura, un loco despistado sin GPS me hubiera querido dar un susto "de muerte".  Desde luego, no lo borraré nunca de mi memoria.

MSM