domingo, 22 de mayo de 2011

La finestra

Els Colomins (Pablo Ruiz Picasso, 1957)

Una, dues, quatre cagarades. No hi ha com tenir un palomar al pis de d’alt i “cagar-se en tot”, com estic fent jo en aquests moments. I això que des de la finestra tinc les vistes més maques del poble: mar, barques, pescadors, i una posta de sol immillorable. Què mínim que tenir la barana del balcó neta com una patena! Un balcó que impedeix que tingui ganes de llançar-me finestra avall; una finestra que em permet veure el món exterior; un món exterior que em saluda cada matí amb alegria, malgrat que jo no faig més que donar-li l’esquena.

Però és que des d’aquell dia res és igual; tot passa a temps lent; tot és aire mort. No m’atreveixo a sortir d’aquestes quatre parets per por a què em pugui trobar, a qui em vulgui enganyar. És per això que he decidit apoderar-me d’aquesta finestra que, com a mínim, ventila l’olor a podrit de l’habitació. Una habitació amb un llit rovellat, una pica de la senyoreta Pepis per fer veure que en sóc de neta, una taula de fusta individual i una cantonada on pintar les meves ruïnoses obres d’art. Sense comptar l’Emilia, la meva cadira de rodes, que amb prou feines hi cap.

I uns ulls blaus que tot ho veuen de color magre, caqui, gris, davant una finestra amb coloms regal de la finca que deixa entrar la llum del sol, la penombra de la lluna i l’espurneig dels estels. I que s’oblida que la propietària d’aquests ulls és bòrnia, invàlida i torta, i que només fa que refregar-li per la cara “quina vista més maca!”. Però, com cada dia, tornem-hi, que no ha estat res!

MSM (texto para un concurso de Museo Picasso y la UOC)