domingo, 30 de septiembre de 2007

ACCELERACIÓ - Un microrelat


Un noi, la seva parella, un pis al carrer Pelai, una veïna boja, un taxi, un rodamón, un accident: les 5.30h de la matinada. L'Àlex comença un dia com qualsevol altre: deixa la seva companya dormint una estona més, els llençols rebregats, la dutxa infernal, un esmorzar ràpid (compte! no et cremis, la llet està calenta) i un petó de comiat.

Només sortir al carrer, se n'adona que s'ha deixat les claus de la botiga i el paraigües: està plovent. Dóna mitja volta, es creua la boja del tercer que parla cridant, espera l'ascensor, l'ascensor no funciona (com pot ser? Si abans bé que hi has baixat), puja quatre pisos a peu, li falta l'alè, entra a casa, la parella es desperta: "Sóc jo: m'he deixat les claus de la botiga". Surt de casa, baixa les escales, una altra vegada la boja del tercer (ho téns tot? Som-hi!).

A aquestes hores, el carrer Pelai ja és farcit de cotxes, de motos, de gent (perquè després diguis que ets dels pocs que s'aixeca tan d'hora). Fins i tot en un dia plujós com aquest, veus gent amb calça curta, una gorra i els walkmans a l'orella fent quilòmetres amunt i avall. A punt de creuar el carrer, els cotxes s'acosten a la línia de sortida, el semàfor verd dels peatons, la gent passa. El ninot verd comença a perpellejar, l'Àlex es disposa a fer una correguda (no ho facis, no tindràs temps!), un rodamón s'entrebanca, topa amb ell i el fa caure: tots dos al terra, les claus per la claveguera, un crit ensordidor (ja van dos, avui no és el teu dia). Semàfor verd, els cotxes engeguen suaument, un taxi esverat passa sense mirar. De sobte, un gran soroll, crits d'horror, una frenada.

Sona el telèfon, la noia contesta, baixa esverada arrecades en mà i les sabatilles d'anar per casa. Arriba a la cruïlla i s'abracen. Ja no plou.
22.03.01