domingo, 24 de septiembre de 2017

L'àvia Lola


El sol comença a escalfar els racons de la Plaça Mercadal. Com cada dia, les paradetes es preparen per donar els "bon dia" als seus clients. Si una cosa m'agrada d'aquest lloc és l'olor a records que desprèn Sant Andreu del Palomar. Aquí cada porta, cada aparador, cada cara... té una història d'anys darrere. I jo tinc la sort de dir que he crescut entre aquests carrers.

Retrocedeixo amb la màquina del temps i veig a una Mariel petita embolicant colònies a la drogueria de Can Codina del tiet Josep, l'avi Miquel i l'àvia Lola. M'encantava fer veure que despatxava rere el mostrador mentre l'àvia em dèia com fer-ho. Em donava trossets de paper i vinga a embolicar!

També recordo que em deixava ajudar-la a la caixa a cobrar a la gent. O jugava al magatzem que feia de passadís entre la botiga i el pis. Hi havia una porta que donava a un lavabo i unes escales que pujaven cap a casa. Allà l'àvia Lola em preparava el dinar o el sopar i, en moltes ocasions, em deixava entrar a la cuina. M'agradava molt entrar en aquell espai estret i petit, de color blanc marfil i fer les meves "potingues" per a tota la família. L'àvia sempre estava disposada a ajudar-me o a menjar-se el que jo havia preparat, estigués com estigués. I, com no, en aquell menjador quadrat i estret amb la taula al bellmig, no hi podien faltar els melindros de l'àvia Lola. Sempre m'en donava. I han quedat associats per sempre a Sant Andreu.

Torno a retrocedir amb la màquina del temps i, aquesta vegada, la Mariel petita està a Parets del Vallès, en aquella mini caseta on l'àvia Lola em guardava el nino del Maradona i on aprofitàvem per collir prunes del pruner. Em venen imatges al cap com, per exemple, l'àvia preparant alguna cosa de menjar en aquella cuina amagada darrere un armari. Sota un porxo i davant d'un pou, on sempre hi treia el cap per mirar forat avall. També vestida amb aquella bata sense mànigues d'anar per casa fent qualsevol cosa.

Aquesta vegada, la màquina del temps em porta, fa relativament pocs anys, a La Garriga, amb l'àvia Lola vivint a casa amb els pares i amb mi. Això després de vàries caigudes i cops al cap que ens van fer decidir portar-la amb nosaltres. Perquè, si en una cosa era especialista l'àvia, era en caure amb estil i donar-se cops ben exagerats.

Era una dona que feia el que volia, cosa que comportava algunes discussions i les seves mítiques frases: "jo què sé, pobra de mi" o "jo tot ho faig a fi de bé". Sense oblidar els tocs d'atenció pel menjar, ja que l'àvia era diabètica i li controlàvem els dolços. Ella s'enfadava i rematava tot dient: "el dia que em mori direu, pobra dona, que no lo vam deixar menjar el que volia". 

Però era una dona que havia passat "lo seu": una guerra, la mort del seu marit i la d'un fill de només 54 anys, el tiet Josep. Ara estan de nou tots junts i segur que tindran molts moments per recordar. 

Com jo sempre dic quan algú ens deixa, un àngel més ha pujat al cel i, fins que ens tornem a trobar, li toca cuidar-nos des de d'alt. 

Descansa en pau, àvia Lola. T'estimem.

MSM

martes, 19 de septiembre de 2017

La espera



Se quedó mirando pensativa aquellas letras grabadas a fuego en la madera del banco. Podía leer nombres, corazones y garabatos sin sentido que dispararon su imaginación acerca de quiénes se escondían detrás. Aunque ya les había cambiado muchas veces los nombres y lo que les pasaba, pues Esperanza se sentaba en aquel banco cada tarde desde hacía dos meses esperando a alguien con el que había quedado cierto día y que seguramente ya no era ni la sombra de lo que fue.

MSM 

lunes, 18 de septiembre de 2017

Terrats de Barcelona


Es van quedar un al costat de l'altra, amb la vista perduda, mirant cap els terrats que s'obrien pas davant els seus ulls. Un horitzó de taulades, patis i reflexos dibuixaven una fina línia sota un cel blau que ja s'anava convertint en capvespre i que els recordava que estaven en una festa. Una celebració on van decidir brindar per ells encara que s'haguessin oblidat l'un de l'altra. Amb la música de fons i la remor dels ocells que els sobrevolaven, seguien mirant sense veure aquelles vides amagades darrere d'aquells terrats de colors.

MSM