lunes, 2 de octubre de 2017

Otra pandereta




Mienten más que hablan. Gruñen más que gritan. Mucho ruido y demasiadas nueces para un final previsible de una sociedad abandonada, de un país de pandereta. Y aquí seguimos, firmes y valientes, sin saber lo que pasará. 
Mañana será otro día pero ya nada será lo mismo.

MSM

domingo, 24 de septiembre de 2017

L'àvia Lola


El sol comença a escalfar els racons de la Plaça Mercadal. Com cada dia, les paradetes es preparen per donar els "bon dia" als seus clients. Si una cosa m'agrada d'aquest lloc és l'olor a records que desprèn Sant Andreu del Palomar. Aquí cada porta, cada aparador, cada cara... té una història d'anys darrere. I jo tinc la sort de dir que he crescut entre aquests carrers.

Retrocedeixo amb la màquina del temps i veig a una Mariel petita embolicant colònies a la drogueria de Can Codina del tiet Josep, l'avi Miquel i l'àvia Lola. M'encantava fer veure que despatxava rere el mostrador mentre l'àvia em dèia com fer-ho. Em donava trossets de paper i vinga a embolicar!

També recordo que em deixava ajudar-la a la caixa a cobrar a la gent. O jugava al magatzem que feia de passadís entre la botiga i el pis. Hi havia una porta que donava a un lavabo i unes escales que pujaven cap a casa. Allà l'àvia Lola em preparava el dinar o el sopar i, en moltes ocasions, em deixava entrar a la cuina. M'agradava molt entrar en aquell espai estret i petit, de color blanc marfil i fer les meves "potingues" per a tota la família. L'àvia sempre estava disposada a ajudar-me o a menjar-se el que jo havia preparat, estigués com estigués. I, com no, en aquell menjador quadrat i estret amb la taula al bellmig, no hi podien faltar els melindros de l'àvia Lola. Sempre m'en donava. I han quedat associats per sempre a Sant Andreu.

Torno a retrocedir amb la màquina del temps i, aquesta vegada, la Mariel petita està a Parets del Vallès, en aquella mini caseta on l'àvia Lola em guardava el nino del Maradona i on aprofitàvem per collir prunes del pruner. Em venen imatges al cap com, per exemple, l'àvia preparant alguna cosa de menjar en aquella cuina amagada darrere un armari. Sota un porxo i davant d'un pou, on sempre hi treia el cap per mirar forat avall. També vestida amb aquella bata sense mànigues d'anar per casa fent qualsevol cosa.

Aquesta vegada, la màquina del temps em porta, fa relativament pocs anys, a La Garriga, amb l'àvia Lola vivint a casa amb els pares i amb mi. Això després de vàries caigudes i cops al cap que ens van fer decidir portar-la amb nosaltres. Perquè, si en una cosa era especialista l'àvia, era en caure amb estil i donar-se cops ben exagerats.

Era una dona que feia el que volia, cosa que comportava algunes discussions i les seves mítiques frases: "jo què sé, pobra de mi" o "jo tot ho faig a fi de bé". Sense oblidar els tocs d'atenció pel menjar, ja que l'àvia era diabètica i li controlàvem els dolços. Ella s'enfadava i rematava tot dient: "el dia que em mori direu, pobra dona, que no lo vam deixar menjar el que volia". 

Però era una dona que havia passat "lo seu": una guerra, la mort del seu marit i la d'un fill de només 54 anys, el tiet Josep. Ara estan de nou tots junts i segur que tindran molts moments per recordar. 

Com jo sempre dic quan algú ens deixa, un àngel més ha pujat al cel i, fins que ens tornem a trobar, li toca cuidar-nos des de d'alt. 

Descansa en pau, àvia Lola. T'estimem.

MSM

martes, 19 de septiembre de 2017

La espera



Se quedó mirando pensativa aquellas letras grabadas a fuego en la madera del banco. Podía leer nombres, corazones y garabatos sin sentido que dispararon su imaginación acerca de quiénes se escondían detrás. Aunque ya les había cambiado muchas veces los nombres y lo que les pasaba, pues Esperanza se sentaba en aquel banco cada tarde desde hacía dos meses esperando a alguien con el que había quedado cierto día y que seguramente ya no era ni la sombra de lo que fue.

MSM 

lunes, 18 de septiembre de 2017

Terrats de Barcelona


Es van quedar un al costat de l'altra, amb la vista perduda, mirant cap els terrats que s'obrien pas davant els seus ulls. Un horitzó de taulades, patis i reflexos dibuixaven una fina línia sota un cel blau que ja s'anava convertint en capvespre i que els recordava que estaven en una festa. Una celebració on van decidir brindar per ells encara que s'haguessin oblidat l'un de l'altra. Amb la música de fons i la remor dels ocells que els sobrevolaven, seguien mirant sense veure aquelles vides amagades darrere d'aquells terrats de colors.

MSM

viernes, 25 de agosto de 2017

Bella Maggiorata



Cual musa de la escuela de las 'maggioratas' italianas, le pareció volver a los años 50. Junto a Sophia y Gina, protagonizaba películas y llenaba las portadas de las principales revistas de la Bella Italia. Soñaba con ser la musa de alguien.


MSM

jueves, 17 de agosto de 2017

Bella Barcelona


Ciutat Comtal, ciutat preciosa

que mires cap el mar amb amor,

amb els braços oberts als visitants

que volen respirar el teu olor mediterrani.


No permetis que l'odi i la maldat t'envoltin.

No permetis que els més bojos escampin la por pels teus preciosos carrers.

No permetis que la foscor s'apoderi de tu.


Ciutat mediterrània, ciutat del meu cor i de les meves entranyes, no tinguis por.


Bella Barcelona, sempre teus. Sempre nostra. Estem amb tu. T'estimem.


MSM

jueves, 10 de agosto de 2017

Have a wonderful juice


La vaig veure des d'un taxi i vaig córrer a fer-li una foto sense ella saber-ho. Mirada perduda darrere una finestra amb un ball particular de tamborets a peu de carrer. Què amagaria aquella història dins del bar? Fascinant. 

MSM

Volar



¿Qué es lo que hace posible el miedo a volar? A volar en la vida. A volar por el cielo. ¿Y si los aviones dejan de volar? ¿Cómo haremos para llegar a los confines de la tierra? Todo esto se preguntaba Mara desde el gran ventanal de aquel caótico aeropuerto mientras veía a los aviones despegar. Su metro de estatura iba muy por detrás de su estatura cerebral. Ella no quería ver la vida pasar. Quería volar. Quería vivir.

MSM

jueves, 20 de abril de 2017

El piano


Un piano vell, unes pintures i una escultura. Uns canelobres que queien a trossos indicaven el pas del temps inexorable per aquelles mans invisibles als ulls dels espectadors.


Un piano viejo, unas pinturas y una escultura. Unos candelabros que caían a trozos indicaban el paso inexorable del tiempo por aquellas manos invisibles a los ojos de los espectadores.


An old piano, some paintings and a sculpture. Candelabra falling to pieces indicated the inexorable passage of time by those hands invisible to the eyes of the spectators.


MSM

sábado, 15 de abril de 2017

En un castillo perdido...


La princesa ya no está triste
Porque ha salido de una guerra
Con una mágica lanzadera que la
Ayudó a pelear por no dejar
De ser una misma y seguir
Siendo quién era.

La princesa ya no está triste
Porque mira hacia adelante
Sin miedo al futuro ni recuerdo
Del pasado que tanto daño
Le hizo y que no permitirá
Que dominarla pueda.

La princesa ya no está triste
Porque no necesita a ningún
Príncipe a su lado para ser feliz,
Que ya no es su prioridad
Aunque sí un deseo que espera
Conseguir un día para ser más
Feliz todavía.

La princesa ya no está triste
Porque tiene un hijo, una
Familia y unos amigos, todos
Únicos para ella, a los que
Disfrutar quiere hasta que 
la vida la deje.

MSM