miércoles, 2 de marzo de 2011

I va dir prou


Es deia Mariona, i era una noia molt valenta. Lluitava per tot allò que somiava, per tot allò que no tenia. L'amor l'havia castigada com no es mereixia, però ella mai perdia l'esperança. Van haver de passar dos anys per refer-se d'aquell cop maldestre que li va fer bocins l'ànima. Ell deia que l'estimava, però no ho demostrava. Així doncs, com el podia creure? Portava una doble vida de la qual no podia desfer-se'n, i ella tot ho aguantava. Perquè l'estimava. Li havia donat la seva vida, en mà, sense condicions, de manera pura i clara. Però ell no l'estimava. Aquesta era la conclusió.
I, per això, un dia va dir prou. Prou a patir per una història que mai s'acabava; prou a plorar cada nit mentre l'esperava; prou a destrossar-se la salut d'aquella manera; prou a lluitar per algú que no li havia donat la cosa més senzilla que ella li demanava: que li demostrés que l'estimava.
Ara, la Mariona ja ha deixat de ser una zombie ambulant. Viu cada dia com si fos l'últim i gaudeix de cada detall que li permet ser feliç amb ella mateixa, sense esperar res a canvi; donant-ho tot per la gent que l'estima i caminant cap a un futur incert però clar. Un futur que li està a punt d'obrir moltes finestres on hi entrarà un aire pur i relaxant, fresc. I noves històries.

MSM