Les mentides dels grans creen petits monstres

I ahir, en un dissabte de "peli i manta", per fi vaig veure la gran triomfadora dels Goya 2011: Pa Negre. En tenia ganes, què mínim! I més sent una producció catalana, d'una productora professora de la meva facultat, amb actors de prop de casa meva, localitzacions també veïnes... tot un compendi.

Amb una primera escena impactant amb un cavall que et deixa glaçat assegut a la cadira, comença aquesta història ambientada en la postguerra rural a Catalunya. Que explica les misèries, les mentides, les emocions, la vida dels seus personatges a través dels ulls del protagonista sobre qui gira el film, l'Andreu (un Francesc Colomer que no havia fet mai cap càsting ni teatre ni s'havia plantejat mai ser actor).

Una història que no rau en els bàndols de vencedors i vençuts sinó en com viuen aquesta postguerra els seus personatges i, sobretot, de l'Andreu, que veu com les mentides de la seva pròpia família el porten a tenir una consciència d'una vida que no s'imaginava. I acaba per treure el monstre que habita en ell.

És una pel·lícula fosca i dura, amb un pes actoral que fa que rodi sola, i que s'alimenta d'aquell pa negre amb què subsistien per fatalitat les famílies d'aquella època.

MSM