Una nova etapa

Quan una tapa s'acaba

un altre camí comença;

Les il·lusions es preparen

per sortir a la palestra.

Tota història té un final

i un principi melancòlic

que recordem amb alegria

i oblidem amb deix bucòlic.

Bolígrafs, grapadores, tissores,

teclats, pantalles i regles;

col·legi que veia des de la finestra

mentre somiava en altres coses.

Somiava en ser lliure,

somiava en ser princesa,

somiava un camí ple de roses

de versos i promeses.

I ara els projectes tornen

per ser acomplerts amb valentia;

Amb l'esperança coberta

d'un horitzó real i possible.

MSM

¡Por fin!

Después de casi dos años de módulos, normas, protocolo, ministerios, banderas, mesas, precedencias, congresos, leyes... he llegado al final. Al final de un camino, culminado por un trabajo que me ha llevado más o menos seis meses.

Hoy, por fin, he terminado el proyecto. Para los más curiosos, constistía en comparar el protocolo de las casa reales inglesa y española. ¡Toma ya! Pero sí, lo confieso, me encanta el mundo de la realeza (y quién no busca a su príncipe azul) y el protocolo, por supuesto. En el próximo capítulo, os presentaré mis conclusiones.:P

Por ahora, vuelvo a tener vida social y a no levantarme tan pronto los fines de semana.

Y, a esperar la nota...

Os iré informando

:)

Entre copes

Unes converses, uns somriures i unes braves em recorden els bons moments que després marxen.
Marxen però es converteixen en records d'una amistat única i sincera.
Sincera com les veritats que es diuen a aquelles persones a qui estimes.
Estimes, anyores i cuides en els moments bons i dolents, entre plors i somriures.
Somriures que s'escolten en la llunyania entre parets i finestres, al gener o al setembre.
Setembre que ja s'acaba, octubre on tot comença.
Comença la il·lusió i l'entusiasme d'uns projectes.
Projectes que compartirem amb amics, entre copes.

MSM

Que la esperaba...

Alejada de todo clamor, de todo dolor, de todo recuerdo, Aliena supo al momento que él la esperaba. No necesitó grito alguno para saber que llegaría pronto a su destino. En lo más alto de la catedral, su recuerdo se mezclaba con la gárgola que daba por empezado un nuevo día, un nuevo aliento de aire fresco al que ella se aferró como si le fuera la vida. El pequeño Jack lloraba en su cuna, camino tras camino, legua tras legua, forastero tras forastero, mientras su preciosa madre de larga cabellera le mecía en medio de dulces acordes de amor y recuerdo. Nada importaba, nada tenía sentido nada le estremecía cada vez que en él pensaba. Los murmullos que cada noche la acompañaban era su voz, era su alma, era su amor, que la esperaba.

MSM

Microrelato para el concurso de la serie "Los Pilares de la Tierra" en Cuatro.

TARD

Arribes tard,
com sempre que t'espero,
com sempre que et busco,
com sempre que t'imagino.

Arribo tard,
i tu ja no véns,
i tu ja no em trobes,
i tu ja no em veus.

Arriba tard,
la lluna que ens vigila,
el sol que ens ilumina,
el camí que ens guia.

Però ara sóc jo qui
marxo massa aviat,
cada vegada que rius,
cada vegada que calles,
cada vegada que guanyes.

Marxes massa aviat,
com sempre que ploro,
com sempre que crido,
com sempre que perdo.

Marxa massa aviat,
la vida que ens espera,
la mort que ens defuig,
l'amor que ens mata.

MSM

Y volvió el héroe de las plumas

Con un escudo en mano

le fue fiel hasta la muerte.

Sin rincón oscuro todas las noches,

las américas recorrió tentando su suerte.

Zarpó en la madrugada,

la luna llena la esperaba

sonrióle en cada estrella,

mientras su amada lloraba.

Y llegó el héroe a la montaña,

despojando plumas rojas,

a salvar su pasado venía

y a su amigo recapacitar intentaba.

La historia se reanuda al alba,

padre, amo, maestro y espada,

Llevóse consigo mi alma,

su aliento en mi pecho 

todo este tiempo esperaba. 

MSM

Tòquio Blues - Records de joventut

Considerat el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa. L'han llegit més de 4 milions de lectors arreu de món i, en efecte, és un best seller. Ni el mateix Murakami s'ho pensava però, en una entrevista, diu que només va ser un experiment. I que si no provoca incertesa en el lector, no valia la pena fer-la. S'hi deixa la pell en cada història que escriu.

I, de fet, si llegeixes comentaris en fòrums per internet, veus les reaccions que ha causat aquesta història: "la millor novel·la de la meva vida", "feia temps que un llibre no m'impactava tant", "és molt curiós l'efecte que m'ha provocat", "la seva lectura t'acompanya molta estona després d'haver deixat la lectura". Doncs potser, avui que m'he acabat el llibre, escrigui què ha mogut en mi.

El dia que vaig anar a comprar una bona colla de llibres (m'encanta llegir, és una de les meves passions) no pensava que acabaria amb 16 llibres a les mans (10 comprats i 6 de regal). Vaig marxar de la botiga emocionada! Llibres en castellà i uns quants en català, perquè he de reconèixer que no llegia tant en el meu idioma (i això no pot ser!). Un dels llibres en català, després d'estar mirant arguments que em cridessin l'atenció, va ser "Tòquio Blues" de Haruki Murakami. Jo vaig llegir al dors que era "el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa", vaig veure l'autor i vaig pensar que havia de llegir més clàssics i fer-me més intel·lectual.

A mesura que anava avançant pels carrers impronunciables del Japó (Tòquio era el més fàcil) de la història, l'institut del protagonista, les seves amistats i els seus amors de joventut, el primer que vaig pensar va ser que m'hauria d'haver llegit el llibre fa deu anys. És una història de joves de 19-20 anys i jo ara en tinc 28: m'he fet gran, aquestes novel·les ja no són per a mi. Però, mirat des d'una persona adulta en comparació amb els protagonistes, et poses al lloc d'un adolescent de la seva edat a veure quina reacció li provocarien alguns dels passatges del llibre.

Trobo que, en el fons, i no tant en el fons, és un drama (i quan comença, no ho sembla). D'això et vas adonant mentre llegeixes per les coses que els passen als protagonistes. També hi ha força escenes de sexe, però un sexe molt vanal, molt senzill, sense malícia i amb unes converses bastant surrealistes (bé, de fet, no arriba a sexe consumat, la majoria de vegades). Converses, però, que són tan naturals i gens complicades entre joves japonesos de 19 anys, que nosaltres a la vida real no fem pas. És un exemple de com ens arribem acomplicar la vida. Tot podria ser molt més senzill! I possiblement per això em semblen surrealistes, impostades, falses. Però formen part del caràcter dels personatges.

No sé si la dec haver llegit bé, perquè en alguns trossos la gent diu que riu. Jo riure, riure, no ho he fet. Al contrari, quan he acabat, he tancat el llibre, i després de pair-lo una estona, he arribat a la conclusió que és un drama en tota regla, i que la gent allà al Japó tira a desquiciada, infeliç (Naoko), i llavors fan el que fan. I tot s'acaba. Tot i que sempre hi ha un bri d'aire fresc (Midori) que ajuda a tirar endavant al més cabal de tots (Toru). Davant d'aquest panorama, et reconforta pensar que aquí no estem tant malament (o potser sí, no ho sé).

Sigui com sigui, us el recomano (és ràpid, àgil) i, si voleu, després el comentem....

Sí, Murakami té raó: no et deixa indiferent.

***

Argument:

Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio Blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.
Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melancolia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta

Quan el temps es para

M'oblido de mi mateixa,

fins i tot quan camino.

I em busco en els records

de la nit en lluna plena.

El mirall de la meva ànima

es perd en la vesprada

d'un dia que no acaba,

que ni tan sols sé quan comença.

De jove era bufona,

pel-roja i entallada,

Però ja ha arribat el dia

que la corda torna a ser necessària.

Mira'm bé i no m'oblidis.

Explica'm com sóc sense recança

Que la vida és llarga i curta alhora

i el temps no saps quan en el cap es para.

MSM

(Dia Mundial contra l'Alzheimer)

Body Attack: mi primera clase

Body Attack: dícese de la combinación entre la clase aeróbica tradicional y un programa de BTS (Body Training System), es decir, una sesión que incluye un programa de ejercicios con música (vale, hasta aquí como casi todas las actividades dirigidas; ¡genial!).

Es una clase en la que se pueden perder hasta 630 calorías en una hora (¿¿sólo 630?? Y yo que pensaba que había perdido directamente toda mi masa corporal) -obviamente dependiendo del peso, la masa muscular y la intensidad del esfuerzo (aahhh, ya decía yo)- y lo mejor es que lo harás divirtiéndote (bueno, divirtiéndome, divirtiéndome... ¡Sufriendo y agonizando, querrá decir!).

Las coreografías, a pesar de su sencillez (bueno sí, podrían ser peores), son muy efectivas ya que permiten realizar el trabajo de forma intensa y enérgica (ni que lo diga,¡madre mía!) logrando quemar las calorías que tanto se ansían perder (ya pueden quemar ya, porque he dejado media vida en el parqué).

Esta modalidad de fitness permite realizar un trabajo cardiovascular mejorando la agilidad, la velocidad y la fuerza ya que utiliza la metodología de intervalos, donde se combinan ejercicios aeróbicos de alta intensidad (¡y tan alta! la clase parecía una sesión remember de Pont Aeri) con trabajos de fuerza y estabilización.

Se recomienda practicar Body Attack tres veces por semana (pero ¿qué quiere? ¿matarnos?) pero siempre descansado un día entre sesión (a bueno, qué detalle). A qué esperas para empezar??? (que a qué espero? no, si el trabajo ha sido acabar.. no sé cómo he aguantado).

Bueno, después de tan profesional definición, se han dejado de comentar que la clasese divide en dos partes: una media hora y otra media. Es de decir, que si después de la primera parte ya estás más allá que pa' cá, puedes irte. Yo he decidio quedarme para seguir saltando y quitando el hígado por la boca. Me atrevería a decir que es peor que spinning. ¡Que ya es decir! Aunque para una patosilla como yo de los deportes en general, ya es todo un logro haber llegado al final de su primera clasede Body Attack. Y tan orgullosa que me siento, oye. Y yo que pensaba que en la clase te enseñaban a dar patadas y a defenderte por si algún día saltaban sobre tí en la calle.

Así que mis calorías ya pueden quemarse, exterminarse, desintegrarse y todos los verbos que acaban en ARSE, porque si esto no funciona ya pueden meterme en la lavadora a centrifugar hasta que me saquen blanca, radiante y ¡planchada!

Un dia al polo (o sea,sabes?)

Ahir vaig tenir una experiència.... no, religiosa no. El que en dirien, més aviat, interessant. Una experiència interessant. Carrers de la part bona de Barcelona, gent tirant a ben vestida, fins i tot conjuntada, botes especials, i noies (bé, millor dit, nenes) que semblaven... no sé com anomenar-les per no ofendre ningú. Vaig anar al Club de Polo de Barcelona, un lloc on no creia que entraria mai. Però, de vegades, el que no somnies es fa realitat.

Vaig quedar amb uns amics que tenien entrades i que em van convidar a venir al concurs de salts internacionals de cavall. Jo vaig pensar que seria interessant formar part, per una estona, d'un esdeveniment d'estatus.. elevat? Doncs quina va ser la meva sorpresa que no n'hi havia per tant! Tot i que la millor part va ser la mitja hora que vaig estar esperant els meus amics a fora, a l'entrada mentre veia passar la gent: uns que venien a la competició i uns altres que passaven de llarg. I Déu ni do els que passaven de llarg!

Faré un parèntesis per comentar que els/les que passaven de llarg eren les del principi, les que no he sabut com anomenar: noietes de 16 o 18 anys, com a molt, amb uns talons que doblen els de la princesa Letizia, amb uns pantalons que eren més aviat culots, llargues cabelleres, talles minúscules, llavis rojos visibles a 10 quilòmetres de distància i, com no, l'incofusible cigarreta a la mà... Suposo que ha quedat clar que no anaven a passejar, sinó a una discòteca a 100 metres del Polo. Em vaig quedar esparverada. Ni la meva filla anirà mai vestida així. Espero.

Però, el que us volia explicar són les "variopintes" vestimentes que accedien al club de polo: des d'un matrimoni tot conjunt de color de rosa..., famílies senceres de pares i nens ben arregladets per anar a veure els cavalls, parelles d'amics amb camises de quadres i botes de muntar. En efecte, la veritat és que no n'hi havia per tant. Bé, pels que anaven de rosa, sí. Una vegada vam traspassar la porta d'entrada, una petita avinguda de botigues a banda i banda, sobre una gespa artificial i enfundades en pilars de fusta: La vanguardia, Roca, El economista, Massimo Duti, i fins i tot paredetes amb pulseretes, mocadorets i collarets. Això sí, amb classe i molta pell. A més d'una part de refrigeri: Martini, passtisseria delicatessen, crepes, Happy Pills...

Però la sorpresa va venir quan, després de dues hores passejant, prenent el meu primer Martini amb cola i asseguda a les grades per veure els salts, s'havien suspès a causa de la pluja i es van retardar fins a les 21h. De fet, es veia venir: a les 17h hi havia una copa programada, ni més ni menys que la de la Reina (i jo que esperava veure-la lliurant un premi), i a les 19.30h un espectale eqüestre. I res. Vam marxar. Mi gozo en un pozo. Vull dir, el meu goig en un pou (quina rima!).

Així doncs es va acabar la meva primera i potser única experiència en un club d'elit de Barcelona, on ser-ne soci deu costar dos ulls de la cara i la gent no és tan "borja mary" com jo em pensava (encara que no hi vaig parlar...). Un ambient relativament normal i poc còmode per criticar. De bona fe, és clar. Sempre de bona fe.

LLUVIA

Llueve en casa.
Llueve a mares.
Lluvia seca,
lluvia a raudales.

Llueve sobre mojado y voy oyendo
en paralelo las ondas de tu infierno
aferrándose con anhelo
sobre el papel mojado.

Els teus ulls m'observen
entre gota i gota
mentre els núvols atempten
contra la meva persona.

Si t'esperes una mica
la llum, segurament, marxa.
Però si t'avances massa
m'ofegaré dincs una gran xarxa.

Mientras me abría camino
entre inspira y expira,
la tormenta avanzaba
por el tejado de mi vida.

Mi vida en casa, en el gimnasio,
en tu cama o en el despacho.
Lloviendo sigue, de caer no paran
las gotas del cielo que lloran escarcha.

Mira ben amunt, si els núvols et deixen
atravessar-los sense preguntes
ni enquestes.
Sóc jo que ploro de tristesa
perquè els àngels canten
desafinats en esglésies.

Plou a casa
plou a fora,
pluja àcida
pluja de color de rosa.

MSMS

¡Cuánto tiempo!

Madre mía,

Unos tres años hace que no os escribo.

Unos tres años hace que no me confieso.

Unos tres años hace que no busco palabras para expresar lo que siento.



A ver si puedo escribir un poquito cada noche sobre lo que me pasa, sobre lo que siento, sobre lo que veo.



Os invito a leerme.

Os invito a seguirme.

Os invito a mirarme por la mirilla, a escondidas, sin secretos.



Un abrazo



MSM