Quiero volver...

A ser pequeña, a jugar con mis muñecas y a perderme en el bosque mientras busco duendes.

Quiero que vuelvan los días de colegio entre sumas, restas y dibujos de la Castañera.

Salir al patio a jugar a médicos y a crear una coreografía para el festival de primavera.

Correr por la calle del pueblo con mis vecinos y bañarnos en la piscina de uno de ellos, mientras nuestros padres arreglan el mundo y comentan sus problemas.

¿Problemas? Quiero volver a no tenerlos, a preocuparme por decidir qué disfraz me pongo en Carnaval y qué peinado hacerme para el niño que me hace tilín. Porque sí, porque soy coqueta.

Porque nada importa cuando no mides más de un metro, aunque duela enfadarte con tu mejor amigo y cueste tan poco hacer uno.

A pesar de la crueldad de alguno de ellos, a pesar de ser una época difícil quiero volver a vivir la etapa más feliz. Volver a jugar al escondite, al Pichi, al pica-pared.

Volver a creer que los coches vuelan, que las princesas están atrapadas en la torre más alta de un castillo, que mis juguetes tienen sentimientos, que el corro de la patata será siempre nuestra canción, que Son Goku y Espinete juegan conmigo por las noches....

Vivir en mi burbuja, tener ilusión por todo, saltar de emoción con los regalos de Navidad, comprar el estuche, los libros y la mochila para el curso, compartir rotuladores y llevar bolsas de chucherías a mis compañeros de clase el día de mi cumpleaños.

Volver a traer esa alegría tan mágica, unica e indescriptible a mi casa, llena de adultos que simplemente ven el mundo desde arriba.

Quiero volver.

MSM

Un discurso y unas risas

Me encanta el cine y, no sé porqué, hacía meses que no iba; ya no recuerdo cuál fue la última película que vi... En esta ocasión, aproveché para dar una hojeada a la mejor película según unos importantes premios: El Discurso del Rey. El problema es que no he visto las otras candidatas para comparar. Pero sí puedo corroborar que el actor principal es fantástico (Colin Firth, ¿quién no quiere a un Mark Darcy en su vida?), su logopeda otro tanto y la historia está bien tratada, siendo original.

Las historias de realeza siempre me han gustado, volver al pasado, perderse entre paredes de grandes casas y fríos palacios. Hoy, el Rey Jorge VI me ha conmovido con su tartamudez y su "logopeda" me ha parecido fanstástico, muy auténtico. Se merecía un premio (el actor). Aunque en algún momento la película se hacía lenta, el global aprueba con buena nota: algún toque de humor inglés y un discurso final para la historia.

Curiosamente, el día anterior, haciendo zapping en el televisor, cayó ante mis ojos un programa que hacía años (sí sí, años) que no veía. El club de la comedia. Y es en días que estás bajo de moral o te has levantado con el pie izquierdo que agradeces echarte unas risas. ¡Y qué risas! Entonces reflexionas sobre las mentes tan fantásticas que tienen los guionistas que escriben esos textos que han de ser, no leídos, sino interpretados: hay que creerse estas historias para que seduzcan, para que enganchen, para que sean creíbles. Hacer un monólogo no es fácil pero cuando sale, lo supera todo. Y con la finalidad más importante del mundo: hacer reír. ¡Es tan dificil y, a la vez, tan agradecido!

Creo que cualquiera podría interpretar un monólogo, con más o menos gracia, pero con práctica y esfuerzo se puede, como todo. A mi me encantaría probarlo algún día. De momento, espero ansiosa otra dosis de risas la semana que viene, muchas risas, que siempre hacen falta.

MSM

Permissivitat i una mica de descontrol!

Per fi ha arribat! Ja és carnestoltes! Els col·legis, places i carrers de tot el món s'engalanen per celebrar aquesta tradició que es remonta a l'època de grecs i romans. De petit ho vius com una gran festa, emoció durant tot l'any pensant de què et disfressaràs: de princeseta, de superman, de bomber, de gosset... Jo havia anat de Catalarinya, Blancaneus, Xinesa... Realment, significava molt, era tot un dilema, era important. Després van venir tots els anys de l'adolescència en què, no sé per què, no ho vaig fer, fins que cap els vint-i-pocs m'hi vaig tornar a engaxar: princesa medieval, pirata, cordobesa i, aquest any.... d'ovella!! Sí sí. És ben bé que, quan et fas gran i més en dies com aquests, perds el sentit del ridícul.

Però aquesta és la gràcia perquè el carnestoltes, per a mi, és alegria, disbauxa, no tenir vergonya, fer el ridícul si fa falta perquè a ningú li importa. Són dies de permissivitat i descontrol. Per uns dies canviem de personalitat, deixem de ser nosaltres per posar-nos en la pell d'un animal, d'un superheroi o d'un personatge mitològic. I això ens permet desconnectar del dia a dia, dels maldecaps, fer coses que no faríem vestits amb texans i camisa i, sobretot, ens permet riure. Riure molt. Que no n'és d'important? I la veritat, és que s'agraeix. Que tingueu un bon Carnestoltes!

MSM

Dolça tradició

Quan vaig posar els peus a terra no em vaig ni adonar que estava glaçat, només vaig notar una cremor que em va fer empal·lidir per uns segons. Mig zombie vaig anar cap a la cuina a buscar una ampolla d'aigua. Tenia molta set. I no sé per què, ja que l'úlim que recordo que estava somiant era que queien carmels del cel. I de totes mides, colors i sabors. Era com una pluja d'estels envoltats per un arc de San Martí després d'una tempesta. També recordo que hi havia molt de soroll de tambors, remor de molta gent, més nens cridant i crec que, fins i tot, m'havia semblat sentir cavalls. Tot plegat confús però emocionant i divertit per a una nena com jo.

De tornada al llit, els ulls se'm van acluclar de seguida i, al cap de pocs segons, vaig notar de lluny la veu de la mare que em despertava i em recordava que avui era un dia especial: era el sant de l'avi Medir, que venia a dinar. I abans havíem d'anar a veure les carrosses amb cavalls i els camions, des d'on resulta que llançaven carmels, molts carmels. Com en el meu somni, vaig pensar. Així doncs era veritat que els somnis es feien realitat! Quines ganes de veure l'avi i explicar-li-ho!

MSM

Sant Medir

Sant Medir, segons la tradició, va viure cap a l'any 303 i era pagès en una casa a peu del camí vell de Barcelona al Vallès, durant el domini romà de Dioclecià que mantingué una intensa persecució contra els cristians. Sant Medir, segons conta la llegenda, va ser agafat quan plantava faves que tot seguit creixien i ja podia collir. En el lloc on tenia Sant Medir la casa, molts anys després s'hi va construir una ermita on avui s'hi fa el Romiatge.

La història d'aquest peregrinatge comença l'any 1830 quan un forner de Gràcia, agraït per una prometença feta al Sant, va decidir fer una peregrinació anual a l'ermita en el dia de Sant Medir. Aquesta expresió d'agraïment cristià s'ha convertit avui en una dolça tradició multitudinària, on hi participen moltes colles de Gràcia i Sarrià que fan l'anada a l'ermita amb tot tipus de vehicles, especialment amb carruatges i cavalls. Mentre es fa la cavalcada es reparteixen al públic caramels a grapats i d'aquí el sobrenom de "dolça tradició".

Cada any, el dia 3 de març, els Romers enfilen el camí de l'ermita de Sant Medir que es troba a Collserola, on s'hi fa una missa solemne en honor del Sant. A la tarda totes les colles de Gràcia, Sarrià i la de Sants-La Bordeta, s'uneixen en una magnífica desfilada al carrer Gran de Gràcia.

I va dir prou

Es deia Mariona, i era una noia molt valenta. Lluitava per tot allò que somiava, per tot allò que no tenia. L'amor l'havia castigada com no es mereixia, però ella mai perdia l'esperança. Van haver de passar dos anys per refer-se d'aquell cop maldestre que li va fer bocins l'ànima. Ell deia que l'estimava, però no ho demostrava. Així doncs, com el podia creure? Portava una doble vida de la qual no podia desfer-se'n, i ella tot ho aguantava. Perquè l'estimava. Li havia donat la seva vida, en mà, sense condicions, de manera pura i clara. Però ell no l'estimava. Aquesta era la conclusió.

I, per això, un dia va dir prou. Prou a patir per una història que mai s'acabava; prou a plorar cada nit mentre l'esperava; prou a destrossar-se la salut d'aquella manera; prou a lluitar per algú que no li havia donat la cosa més senzilla que ella li demanava: que li demostrés que l'estimava.

Ara, la Mariona ja ha deixat de ser una zombie ambulant. Viu cada dia com si fos l'últim i gaudeix de cada detall que li permet ser feliç amb ella mateixa, sense esperar res a canvi; donant-ho tot per la gent que l'estima i caminant cap a un futur incert però clar. Un futur que li està a punt d'obrir moltes finestres on hi entrarà un aire pur i relaxant, fresc. I noves històries.

MSM

Olores

Mis primeros olores me transportaron a una realidad alternativa en la que no cabía la nostalgia. Hace unas semanas que llevo un olor conmigo y que no consigo identificar con ningún espacio, con ningún momento en particular. Es un olor acaramelado, dulce. Me gusta, y no sé por qué. Me gusta, y no tengo ni idea cuántos días se quedará conmigo. Ya me había pasado otras veces con otros olores y, algunos de ellos, sí los había identificado: viajes, estampas familiares... En cambio, el de ahora, me tiene desconcertada. Pero no me inquieta, sólo me permite evocar una historia inventada cada vez que cierro los ojos y inspiro. Y sonrío. La primavera ya se acerca....

MSM

MadriZ, MadriZ, MadriZ

Cuando vengas a Madrid, chulona mía

voy a hacerte emperatriz de Lavapies;

y alfombrarte con claveles la Gran Vía,

y a bañarte con vinillo de Jerez.

En Chicote, un agasajo postinero

con la crema de la intelectualidad

y la gracia de un piropo retrechero

más castizo que la calle de Alcalá.

Madrid, Madrid, Madrid,

pedazo de la España en que nací

por algo te hizo Dios

la cuna del requiebro y del chotis.

Madrid, Madrid, Madrid,

en Méjico se piensa mucho en tí

por el sabor que tienen tus verbenas

por tantas cosas buenas

que soñamos desde aquí;

y vas a ver lo que es canela fina

y armar la tremolina

cuando vengas a Madrid

Este fin de semana estuve en la capital del reino. Y cada vez que voy me sigo enamorando de sus transitadas calles, de sus evocadoras luces en la noche, de su enorme metro multicolor, de sus edificios majestuosos. Soy de Barcelona, soy de Cataluña y me encanta ir a los Madriles a pasar los fines de semana. Disfrutar de sus musicales, de sus museos, de sus palacios, de sus parques, del Rastro... Por unas horas, aparto totalmente la disputa que hay entre estos dos pueblos para disfrutar de un paisaje cosmopolita, de una gente amable y muy educada, con un talante diferente al nuestro. Gente curiosa, pero todos tan fantásticos y únicos en su especie. ¡Qué placer poder disfrutar de lo que a uno le gusta, porque sí!

I ara, ¡a disfrutar!

Són tantes hores obeint el despertador

que una no s'adona que els dies passen.

Però per fi a la meta has arribat,

i ara les emocions t'envaeixen.

Moltes són les cites convingudes,

en marxar i arribar puntual i a l'hora,

envoltada de papers i tasses de cafè,

que et feien obrir els ulls de la vora.

Són més de vint o trenta, els anys

que et separen de la joventut;

i una dolça maduresa entre panys

que obren portes a un descans merescut.

Alguns en diuen jubilació, però

de fet, és un altre despertar;

no el que acaba, sinó

allò que un algun dia es va llaurar.

MSM

Ja s'acosta....

I aquella gentada que envoltava la plaça de San Marco, guarnida de cap a peus amb els majestuosos vestits i les màscares colosals, em van transportar a una altra època. Una època plena de colors vius que tot ho envolten, ulls amagats per uns dies rere uns antifaços impersonals però amb vida pròpia. Quin tarannà de balls i músiques que m'ofegaven en la més adorable trifulga de la ciutat! Tothom movent-se a un costat i a un altre aparentant allò que la seva màscara insinuava. I jo, sense poder moure'm, com una princesa, contemplant aquell fastuós espectacle que m'acompanyaria per sempre més. Aquells Carnavals de Venècia que tot ho eren i que res amagaven; i les vegades que he somiat tornar a desaparèixer per una estona del món, en aquells quatre canals en què tothom és ningú i ningú és tothom.

MSM 

Tiempo

Tiempo responsable, tiempo fugaz, tiempo mañanero, tiempo de noche.
Tiempo que se cuela por las rendijas de tu alma sin que a penas te des cuenta.
Tiempo que me falta para hacer todo lo que me espera y esperar todo lo que tengo que hacer.
Tiempo en mis entrañas, que va transcurriendo mientras la vida pasa.
Tiempo inexorable que avanza y que no espera a nadie, nisiquiera a los relojes.
Tiempo en el que vivo, tiempo en el que sueño, tiempo en el que navego.
Tiempo de pasado, de presente y de futuro.
Tiempo es tiempo, y nada es nada. Todo es nada, y nada es todo.
Tiempo es oro, y oro es tiempo; el tiempo que hace que de ti ya no me acuerdo.

MSM