Un avi molt peculiar

 

I amb un nom gens comú (si més no a les nostres terres): Allan. La història de l'avi de cent anys suec és molt disparatada i, moltes vegades, surrealista. Però això és el que la fa divertida. Tampoc riureu pels descosits però passareu una bona estona. Sinó, com us expliqueu que un avi que el dia que fa cent anys s'escapi per la finestra i acabi perseguit per la policia i que, durant la seva vida, hagi conegut i fet amistat amb Franco, Truman, DeGaulle, Stalin, Mao Zedong i no sé quants polítics més? En alguns moments es fa una mica pesada però és original, l'acció és esbojarrada i està molt bé el pas que l'autor fa per la història del segle XX barrejat amb la presència de l'Allan dins de cada moment històric. Us el recomano. Ja em direu el què!

 

MSM

 

Sinopsi:

Èxit a Suècia, el llibre més venut del Sant Jordi passat, traduït a 31 idiomes i una pel·lícula en marxa.

Segons l’Allan tots els conflictes de la humanitat tenen el següent principi: «Ets un tonto. No, tu ets més tonto. No, tu ho ets més», però tot es pot arreglar amb una ampolla d’aiguardent i ganes de deixar-ho tot enrere i mirar el futur.
L’Allan fa cent anys. A la residència on viu tots estan a punt de celebrar-ho, però ell ha decidit tocar els dos. Salta per la finestra i fuig cap a l’estació. Puja al primer autobús i s’emporta una maleta plena de diners que només havia de vigilar una estona. Immediatament té al darrere els mafiosos, la poli i els responsables de la residència. A partir d’aquí comença una rocambolesca persecució on l’Allan aconsegueix superar totes les dificultats gràcies a la seva calma estoica i a l’ajuda del grup de pintorescos amics que anirà fent pel camí.
Aquesta aventura esbojarrada s’alterna amb la història de la vida del murri Allan. Un home normal i corrent, especialista en explosius, apolític i inculte però que no s’ajup davant del poder. ¿Com pot ser que l’Allan sopi amb el futur president Truman? ¿I que conegui Churchill, Mao, Franco, De Gaulle o que, en un moment d’eufòria etílica, ajudi Stalin a fabricar la bomba atòmica?

 

Vecinos

Me pareció ver la luz encendida detrás de aquella cortina. Salir a caminar aliviaba mis desvelos de medianoche y me descubría nuevas historias de gente anónima. Subiendo la cuesta de mi calle, después de una hora, empezaba a conocer a mis vecinos como una voyeur en la sombra: en la cocina preparando la cena, en la sala de lectura desconectando del día, en el dormitorio estudiando para el examen de mañana, en el garaje preparando la moto para la hora punta; o detrás de una cortina, sin develar sus secretos ni de qué estancia de la casa se trata.

 

Cae la noche y las casas se llenan de vida. Mirar por la mirilla es de cotillas, pero a veces te permite descubrir... Descubrir lo nuevo, lo sorprendente.

MSM   

Torna la màgia!

 

Fa vint anys, en un castell encantat on els contes cobren vida, la il·lusió i els somnis dels meus personatges es van fer realitat; des d'una sirena fins a una noia adicta a la lectura que s'enamora d'una bèstia. Molt curiós. I molt màgic, com l'atmosfera que envolta arreu del món a tots aquells petits i grans que s'hi volen perdre. Com jo.

El castell segueix en peu, presidint des de la seva majestuositat totes les criatures sortides dels contes que ens han acompanyat sempre. I jo el tornaré a veure ben aviat, des d'una altra perspectiva i des d'una mica més amunt, però des dels mateixos ulls il·lusionats de la nena de fa vint anys.

 

MSM

La seducción

“La sonrisa de las mujeres”, de Nicolas Barreau. Primeramente, me sedujo su cubierta. Pienso que si un día te pierdes por una librería sin libro fijo, su portada, el título y la contraportada son lo primero que te llama antes de abrir sus páginas; te tiene que seducir para que lo cojas. En este caso, La Torre Eiffel de fondo y una chica vestida de rojo caperucita entregada al aire que respira, en la portada. Y, en la contra, la foto de un restaurante que existe en la ciudad del amor y con las frases o piedras de Pulgarcito adecuados para seducirte aún más.

Ya en el interior, nada más empezar, la primera frase me invitó a seguir sin excusa alguna: “El año pasado, en noviembre, un libro me salvó la vida”. En mi caso, un libro que trate historias con libros, me seduce. Será porque me gusta leer (todavía recuerdo “La sobra del viento” de Carlos Ruíz Zafón”, que me encantó. Y cómo también empieza: “Todavía recuerdo aquel amanecer en que mi padre me llevó por primera vez a visitar el Cementerio de los Libros Olvidados”).

En el caso de “La sonrisa de las mujeres”, me sedujo su inicio, el hecho de que la historia transcurriera en París, en un restaurante típico parisino situado en el corazón de la ciudad (quizá por lo romántica que soy), y también su protagonista femenina. Un personaje que, a juzgar por las primeras páginas de libro, es una dulce cocinera a la que su novio abandona y que encuentra refugio en un libro “mágico”. Mágico porque habla de ella y de su restaurante. Por un lado surrealista y, por el otro, fantástico y original. A partir de entones emprende la búsqueda de su autor para que le explique cómo, por qué ella sale en el libro.

De hecho, me acabo de dar cuenta que esta chica/personaje también se ha sentido más que seducida por un libro. Me encuentro ahora mismo en una especie de metatarelato que mezcla ficción y realidad (la mía, la del libro, la del personaje).

Realmente, no me he sentido identificada con ninguno de los personajes, uno de los aspectos para la seducción, pero pienso que en la mayoría de libros que leo nunca me siento identificada. No creo que sea un obstáculo en absoluto para que un libro te guste. Es más la sensación de creer que me gustaría vivir las experiencias de los personajes que leo, o dejarme llevar por las historias para crear las mías propias algún día.

MSM