La veu de l'andana

Li agradava pujar a la parada de Plaça Catalunya. L'Emili es gastava els diners cada dia només per sentir-la donant horaris, nombre de via i destinacions. Alguna vegada s'havia equivocat d'andana a causa dels nervis i l'emoció de tornar-la a sentir. Al metro hi havia una veu masculina fosca i no gaire simpàtica que no li agradava gens. Però la seva preferida era la veu de rodalies, que els altaveus transmetien tota dolça i alegre. El monstre de l'oblit començava a fer-li la guitza i necessitava recordar, encara que fos in extremis, que la seva estimada Aurora, amb qui havia estat casat més de quaranta anys, era la veu més bonica, la més preuada.

MSM

Que te den. Sube

Plaza de Cataluña. Como si una comunidad entera cupiera en una sola plaza. Venga, sube ese culo. ¿Pero tú de qué vas? Que subas. El que tiene que subir su culo eres tú. Los dos tenemos culo. Eso es igualdad, ¿no? Olvídame. El tren va con retraso. Tú cerebro sí que va retrasado. Qué maja eres. Que te den. ¿La hora? Da igual, llegamos tarde. ¿Me quieres? ¿Y tú a mí? Como casi siempre.

MSM