El meu avi m'explicava que commemoraven una rendició. I jo no ho entenia. Amb sis anys, poca cosa més t'interessa que tenir tota la colecció d'adhesius de la teva sèrie de dibuixos preferida o anar a jugar amb els teus amics. Tot i així, a casa meva sempre m'inculcaven un esperit de país i de llengua que no podia abandonar mai; fins i tot, em portaven a algun mítin polític. Jo, normal, acabava dormint perquè no "pillava" res, però m'agradava l'ambient que hi havia: aquelles cares plenes d'orgull, treient pit, que defensaven una identitat, una llengua, que era la nostra. Era la meva. I, a l'escola, ben contenta que estava d'aprendre'n unes altres: castellà, anglès, francès... "El saber no ocupa lugar".
Avui, trenta anys després, sóc jo qui porta la meva petita a algun mítin i qui li parlo del seu besavi: un home treballador que ha aixecat el seu país el millor que ha sabut, des de l'estima a un país petit però potent, petit però amb una identitat tan clara i transparent que espanta a qui l'envolta. Un home, el meu pare, que sabia que érem imparables i que teníem la suficient personalitat com per conviure amb altres llengües i cultures, mai des de la imposició; sempre des del respecte i tenint clar el lloc de cadascú.
I no passa res!
I no passa res!
MSM
No hay comentarios:
Publicar un comentario