Día mundial de la poesía

Como bloggera y ávida lectora, siempre me ha gustado la poesía. Hoy, en honor a este día, os dejo un poema de uno de mis poetas preferidos, Pablo Neruda:

Te recuerdo como eras en el último otoño.

Eras la boina gris y el corazón en calma.

En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.

Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,

las hojas recogían tu voz lenta y en calma.

Hoguera de estupor en que mi sed ardía.

Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa

hacia donde emigraban mis profundos anhelos

y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.

Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!

Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.

Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

Les mentides dels grans creen petits monstres

I ahir, en un dissabte de "peli i manta", per fi vaig veure la gran triomfadora dels Goya 2011: Pa Negre. En tenia ganes, què mínim! I més sent una producció catalana, d'una productora professora de la meva facultat, amb actors de prop de casa meva, localitzacions també veïnes... tot un compendi.

Amb una primera escena impactant amb un cavall que et deixa glaçat assegut a la cadira, comença aquesta història ambientada en la postguerra rural a Catalunya. Que explica les misèries, les mentides, les emocions, la vida dels seus personatges a través dels ulls del protagonista sobre qui gira el film, l'Andreu (un Francesc Colomer que no havia fet mai cap càsting ni teatre ni s'havia plantejat mai ser actor).

Una història que no rau en els bàndols de vencedors i vençuts sinó en com viuen aquesta postguerra els seus personatges i, sobretot, de l'Andreu, que veu com les mentides de la seva pròpia família el porten a tenir una consciència d'una vida que no s'imaginava. I acaba per treure el monstre que habita en ell.

És una pel·lícula fosca i dura, amb un pes actoral que fa que rodi sola, i que s'alimenta d'aquell pa negre amb què subsistien per fatalitat les famílies d'aquella època.

MSM

¡Y por fin llegó!

Por fin me despertaste dulce estación,

que todo lo llenas con flores y color.

Color del cielo, color del bosque,

color púrpura de día y noche.

Noche de luna llena,

día de sol radiante,

tarde ámbar en cada piedra,

mañana en cada instante.

Mi querida primavera,

que tus flores llenen jardines,

que tus aguas florezcan

sin dejar nieve en los confines

de aquella tierra que tiembla

y que todo lo destruye,

de los países que están en guerra.

Quédate conmigo y nunca te vayas,

a tu vera podré creer en el dicho

de que la sangre alteras,

y así esperar con los brazos abiertos

al verano, remolón, que nos espera.

MSM

Crema la ciutat

Crema la ciutat, els edificis, i l'aire que es respira és ple de colors i estàtues humanes que ens miren majestuoses des del punt més alt. Focs artificials, petardos eixordidors i multitud d'ulls oberts travessants els carrers es pregunten per què un any de feinada inimaginable per convertir-se, en dos minuts, en espurnes. Cantonades i asfalt sense ni una llamborda lliure per col·locar més ninots, més construccions faraòniques plenes de llum i vida. Ninots que donen vida a comptes de fades, líders polítics, copes del món i els petons més romàntics que passaran a la història. 

I cadascun d'ells ens recorda que tot passa un cop a la vida, però que visitar la ciutat de Les Falles es pot fer un cop l'any. I cada cop d'aquests serà únic i especial, i obrirà les portes a la primavera. 

MSM

La llamada

Quedaron, se dieron los teléfonos y desaparecieron. Acordaron llamarse el lunes de la semana siguiente. Aquel día, nada pasó, no pasó nada. Ninguno de los dos acudió a la cita, ninguno marcó aquellos dígitos tan gratamente estraños. Y así empezó todo para ellos, sin saber sus nombres, sin saber sus vidas.

A dos calles, el teléfono de la cabina quedó colgando después de recibir una llamada que lo cambió todo para siempre.

Ninguno de los dos se arrepintió, a ninguno de los dos les dio la gana.

Aquella fue su llamada perdida. Así quedó perdida, aquella llamada.

MSM

Radella

Rápida, fugaz y escurridiza,

revolotea a mi alrededor

sin que pueda alcanzarla,

tierna, vuela lejos.

Pequeña, audaz y pizpireta

mi dulce hada de primavera

está a punto de darme la

bienvenida a mi vera.

Sus alas me acogen a lo alto,

su piel suave y tersa 

me acaracia, y su pelo se

mezcla con el aire cuando vuela.

Radella se llama mi nimfa caprichosa,

aguarda en el bosque y en la luna

espera a que los sueños despierten

y las noches duerman. 

MSM

Petits grans moments

Són frases, somriures, paraules, mirades, tonteries, esmorzars, llàgrimes, comiats els que ens lliguen a altres persones. I, després de temps, encara que no t'hi vegis amb freqüència i puguin passar mesos o fins i tot un parell d'anys, no passa res. Perquè sempre són allà. I quan els tornes a veure, és com si no hagués passat el temps, i tornes a riure, a dir tonteries, a plorar, a explicar com ha anat la vida els dies que no ens hem vist, i a explicar-nos els plans de futur que vindran i que compartirem plegats. Moments únics i que només són nostres. I el millor és que saps que aquests petits grans moments no s'acabaran mai. I, la veritat, és fantàstic.

MSM

Chucu chucu chuuu

En un día como hoy, mi abuelo me subió por primera vez al tren. Era de vapor y su traqueteo me ayudaba a hacer las mejores siestas que recuerdo. Bajábamos cada tarde al mercado de la ciudad, más grande y variado, más bohemio e irreverente. Allí nos perdíamos un par de horas encontrando de todo y más, y luego nos tomábamos un croissant de chocolate y un vaso de leche en la granjita de doña Eurelia.

Desde ese primer día, me hice adicta a ese medio de transporte que existía desde los primeros años de las revoluciones industriales y que conectaba países, personas, negocios, miles de historias. Como las que se amontonaban en mi cabeza cuando miraba pasar por el gran ventanal del vagón 4 aquellos paisajes urbanos, marítimos o frondosos, según el destino.

Siempre que podía cogía el tren para desplazarme, y seguramente por eso aprendí a conducir muy tarde. Quizá lo hice expresamente. Prefería estar atenta a las personas que se sentaban delante de mí e imaginarme su historia, mirar el mundo que pasaba rápido al otro lado de la ventana, saludar al revisor y ver cómo lidiaba con los que no tenían el billete, pegarme mis siestas y escuchar las historias de mi abuelo sobre los cables que ayudan a que el tren circule.

Me gusta ir en tren, y aunque ahora soy mayor y mi cuerpo ya no está para según qué trotes, de vez en cuando no pierdo la oportunidad de subirme para ir a cualquier sitio y no perder la esencia de aquellos recuerdos que nos han hecho como somos, que han crecido con nosotros que, en definitiva, nos mantienen vivos.

MSM

De Sabadell a Itàlia

I després de 22 anys, segueix tan autèntic i fantàstic com sempre. De fet, Sergio Dalma ha millorat amb els anys, com el vi. Avui un concertàs, com tots els que fa, a Granollers, que ha començat a mode de pel·lícula: Via Dalma. Ha sortit l'ajudant de direcció amb la claqueta i ha donat pas a la presa que s'havia de gravar: una hora del seu últim àlbum d'èxits italians de tots els temps, una assignatura que tenia pendent des de sempre. Després de donar-la per bona (al públic no li hagués fet res que es tornés a repetir), ha arribat la segona part on ha interpretat els èxits d'aquests més de vint anys sobre els escenaris: Bailar Pegados, Galilea, La vida empieza hoy, Sólo para tí, A buena hora.... Quasi dues hores d'aplaudiments, públic en peu i ballant com el primer dia.

Un Josep Capdevila atractiu a més no poder, encantador, proper i amb aquella veu trencada que trenca l'ànima dels més forts d'emoció, encara que ells no vulguin. Sempre recomanable. Sempre únic.

MSM

Cabaret de Mitjanit

Una horeta i deu minuts. Amb aquesta estoneta que es fa tan i tan curta, les dues actrius omplen un petit escenari, d'una petita però acollidora Sala Muntaner de Barcelona amb les seves veus dolces i potents. Defensen amb personalitat i valentia una història d'amor, de gelos, de somnis, de passos endavant i en fals, de rivalitat, de llegendes i de futures promeses, d'amistat. En definitiva, una història de teatre musical acompanyada de tocs d'humor, la divertida participació del públic i una seductora veu en off (com no podia ser una altra que la de Roger Pera) que és l'amo d'aquest Midnight Cabaret on, un bon dia, hi arriba Jane a fer un càsting i provar sort com a artista. El seu somni. Allà haurà de compartir escenari amb Norma, estrella del local i dona de Mark, l'amo, la veu en off. A partir d'aquí, i només acompanyades per un piano i un saxo, les dues actrius (Maria i Marta Torras) rivalitzen per ser les estrelles de l'espectacle i per ocupar el cor d'algú més.

Una petita gran joia que repassa èxits de musicals com Chicago, All that Jazz o Copacabana, la majoria d'ells adaptats al català. Un petit gran tresor que t'imbueix en els cabarets del segle passat i que et fa desconnectar per una estona d'un món que és boig però que encara té la capacitat i la destresa de crear perles com aquesta. Totalment recomanable.

http://www.todomusicales.com/content/content/2808/roger-pera-dirige-cabaret-de-mitja-nit-en-la-sala-muntaner-de-barcelona/

MSM