Y volvió el héroe de las plumas

Con un escudo en mano

le fue fiel hasta la muerte.

Sin rincón oscuro todas las noches,

las américas recorrió tentando su suerte.

Zarpó en la madrugada,

la luna llena la esperaba

sonrióle en cada estrella,

mientras su amada lloraba.

Y llegó el héroe a la montaña,

despojando plumas rojas,

a salvar su pasado venía

y a su amigo recapacitar intentaba.

La historia se reanuda al alba,

padre, amo, maestro y espada,

Llevóse consigo mi alma,

su aliento en mi pecho 

todo este tiempo esperaba. 

MSM

Tòquio Blues - Records de joventut

Considerat el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa. L'han llegit més de 4 milions de lectors arreu de món i, en efecte, és un best seller. Ni el mateix Murakami s'ho pensava però, en una entrevista, diu que només va ser un experiment. I que si no provoca incertesa en el lector, no valia la pena fer-la. S'hi deixa la pell en cada història que escriu.

I, de fet, si llegeixes comentaris en fòrums per internet, veus les reaccions que ha causat aquesta història: "la millor novel·la de la meva vida", "feia temps que un llibre no m'impactava tant", "és molt curiós l'efecte que m'ha provocat", "la seva lectura t'acompanya molta estona després d'haver deixat la lectura". Doncs potser, avui que m'he acabat el llibre, escrigui què ha mogut en mi.

El dia que vaig anar a comprar una bona colla de llibres (m'encanta llegir, és una de les meves passions) no pensava que acabaria amb 16 llibres a les mans (10 comprats i 6 de regal). Vaig marxar de la botiga emocionada! Llibres en castellà i uns quants en català, perquè he de reconèixer que no llegia tant en el meu idioma (i això no pot ser!). Un dels llibres en català, després d'estar mirant arguments que em cridessin l'atenció, va ser "Tòquio Blues" de Haruki Murakami. Jo vaig llegir al dors que era "el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa", vaig veure l'autor i vaig pensar que havia de llegir més clàssics i fer-me més intel·lectual.

A mesura que anava avançant pels carrers impronunciables del Japó (Tòquio era el més fàcil) de la història, l'institut del protagonista, les seves amistats i els seus amors de joventut, el primer que vaig pensar va ser que m'hauria d'haver llegit el llibre fa deu anys. És una història de joves de 19-20 anys i jo ara en tinc 28: m'he fet gran, aquestes novel·les ja no són per a mi. Però, mirat des d'una persona adulta en comparació amb els protagonistes, et poses al lloc d'un adolescent de la seva edat a veure quina reacció li provocarien alguns dels passatges del llibre.

Trobo que, en el fons, i no tant en el fons, és un drama (i quan comença, no ho sembla). D'això et vas adonant mentre llegeixes per les coses que els passen als protagonistes. També hi ha força escenes de sexe, però un sexe molt vanal, molt senzill, sense malícia i amb unes converses bastant surrealistes (bé, de fet, no arriba a sexe consumat, la majoria de vegades). Converses, però, que són tan naturals i gens complicades entre joves japonesos de 19 anys, que nosaltres a la vida real no fem pas. És un exemple de com ens arribem acomplicar la vida. Tot podria ser molt més senzill! I possiblement per això em semblen surrealistes, impostades, falses. Però formen part del caràcter dels personatges.

No sé si la dec haver llegit bé, perquè en alguns trossos la gent diu que riu. Jo riure, riure, no ho he fet. Al contrari, quan he acabat, he tancat el llibre, i després de pair-lo una estona, he arribat a la conclusió que és un drama en tota regla, i que la gent allà al Japó tira a desquiciada, infeliç (Naoko), i llavors fan el que fan. I tot s'acaba. Tot i que sempre hi ha un bri d'aire fresc (Midori) que ajuda a tirar endavant al més cabal de tots (Toru). Davant d'aquest panorama, et reconforta pensar que aquí no estem tant malament (o potser sí, no ho sé).

Sigui com sigui, us el recomano (és ràpid, àgil) i, si voleu, després el comentem....

Sí, Murakami té raó: no et deixa indiferent.

***

Argument:

Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio Blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.
Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melancolia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta

Quan el temps es para

M'oblido de mi mateixa,

fins i tot quan camino.

I em busco en els records

de la nit en lluna plena.

El mirall de la meva ànima

es perd en la vesprada

d'un dia que no acaba,

que ni tan sols sé quan comença.

De jove era bufona,

pel-roja i entallada,

Però ja ha arribat el dia

que la corda torna a ser necessària.

Mira'm bé i no m'oblidis.

Explica'm com sóc sense recança

Que la vida és llarga i curta alhora

i el temps no saps quan en el cap es para.

MSM

(Dia Mundial contra l'Alzheimer)

Body Attack: mi primera clase

Body Attack: dícese de la combinación entre la clase aeróbica tradicional y un programa de BTS (Body Training System), es decir, una sesión que incluye un programa de ejercicios con música (vale, hasta aquí como casi todas las actividades dirigidas; ¡genial!).

Es una clase en la que se pueden perder hasta 630 calorías en una hora (¿¿sólo 630?? Y yo que pensaba que había perdido directamente toda mi masa corporal) -obviamente dependiendo del peso, la masa muscular y la intensidad del esfuerzo (aahhh, ya decía yo)- y lo mejor es que lo harás divirtiéndote (bueno, divirtiéndome, divirtiéndome... ¡Sufriendo y agonizando, querrá decir!).

Las coreografías, a pesar de su sencillez (bueno sí, podrían ser peores), son muy efectivas ya que permiten realizar el trabajo de forma intensa y enérgica (ni que lo diga,¡madre mía!) logrando quemar las calorías que tanto se ansían perder (ya pueden quemar ya, porque he dejado media vida en el parqué).

Esta modalidad de fitness permite realizar un trabajo cardiovascular mejorando la agilidad, la velocidad y la fuerza ya que utiliza la metodología de intervalos, donde se combinan ejercicios aeróbicos de alta intensidad (¡y tan alta! la clase parecía una sesión remember de Pont Aeri) con trabajos de fuerza y estabilización.

Se recomienda practicar Body Attack tres veces por semana (pero ¿qué quiere? ¿matarnos?) pero siempre descansado un día entre sesión (a bueno, qué detalle). A qué esperas para empezar??? (que a qué espero? no, si el trabajo ha sido acabar.. no sé cómo he aguantado).

Bueno, después de tan profesional definición, se han dejado de comentar que la clasese divide en dos partes: una media hora y otra media. Es de decir, que si después de la primera parte ya estás más allá que pa' cá, puedes irte. Yo he decidio quedarme para seguir saltando y quitando el hígado por la boca. Me atrevería a decir que es peor que spinning. ¡Que ya es decir! Aunque para una patosilla como yo de los deportes en general, ya es todo un logro haber llegado al final de su primera clasede Body Attack. Y tan orgullosa que me siento, oye. Y yo que pensaba que en la clase te enseñaban a dar patadas y a defenderte por si algún día saltaban sobre tí en la calle.

Así que mis calorías ya pueden quemarse, exterminarse, desintegrarse y todos los verbos que acaban en ARSE, porque si esto no funciona ya pueden meterme en la lavadora a centrifugar hasta que me saquen blanca, radiante y ¡planchada!

Un dia al polo (o sea,sabes?)

Ahir vaig tenir una experiència.... no, religiosa no. El que en dirien, més aviat, interessant. Una experiència interessant. Carrers de la part bona de Barcelona, gent tirant a ben vestida, fins i tot conjuntada, botes especials, i noies (bé, millor dit, nenes) que semblaven... no sé com anomenar-les per no ofendre ningú. Vaig anar al Club de Polo de Barcelona, un lloc on no creia que entraria mai. Però, de vegades, el que no somnies es fa realitat.

Vaig quedar amb uns amics que tenien entrades i que em van convidar a venir al concurs de salts internacionals de cavall. Jo vaig pensar que seria interessant formar part, per una estona, d'un esdeveniment d'estatus.. elevat? Doncs quina va ser la meva sorpresa que no n'hi havia per tant! Tot i que la millor part va ser la mitja hora que vaig estar esperant els meus amics a fora, a l'entrada mentre veia passar la gent: uns que venien a la competició i uns altres que passaven de llarg. I Déu ni do els que passaven de llarg!

Faré un parèntesis per comentar que els/les que passaven de llarg eren les del principi, les que no he sabut com anomenar: noietes de 16 o 18 anys, com a molt, amb uns talons que doblen els de la princesa Letizia, amb uns pantalons que eren més aviat culots, llargues cabelleres, talles minúscules, llavis rojos visibles a 10 quilòmetres de distància i, com no, l'incofusible cigarreta a la mà... Suposo que ha quedat clar que no anaven a passejar, sinó a una discòteca a 100 metres del Polo. Em vaig quedar esparverada. Ni la meva filla anirà mai vestida així. Espero.

Però, el que us volia explicar són les "variopintes" vestimentes que accedien al club de polo: des d'un matrimoni tot conjunt de color de rosa..., famílies senceres de pares i nens ben arregladets per anar a veure els cavalls, parelles d'amics amb camises de quadres i botes de muntar. En efecte, la veritat és que no n'hi havia per tant. Bé, pels que anaven de rosa, sí. Una vegada vam traspassar la porta d'entrada, una petita avinguda de botigues a banda i banda, sobre una gespa artificial i enfundades en pilars de fusta: La vanguardia, Roca, El economista, Massimo Duti, i fins i tot paredetes amb pulseretes, mocadorets i collarets. Això sí, amb classe i molta pell. A més d'una part de refrigeri: Martini, passtisseria delicatessen, crepes, Happy Pills...

Però la sorpresa va venir quan, després de dues hores passejant, prenent el meu primer Martini amb cola i asseguda a les grades per veure els salts, s'havien suspès a causa de la pluja i es van retardar fins a les 21h. De fet, es veia venir: a les 17h hi havia una copa programada, ni més ni menys que la de la Reina (i jo que esperava veure-la lliurant un premi), i a les 19.30h un espectale eqüestre. I res. Vam marxar. Mi gozo en un pozo. Vull dir, el meu goig en un pou (quina rima!).

Així doncs es va acabar la meva primera i potser única experiència en un club d'elit de Barcelona, on ser-ne soci deu costar dos ulls de la cara i la gent no és tan "borja mary" com jo em pensava (encara que no hi vaig parlar...). Un ambient relativament normal i poc còmode per criticar. De bona fe, és clar. Sempre de bona fe.

LLUVIA

Llueve en casa.
Llueve a mares.
Lluvia seca,
lluvia a raudales.

Llueve sobre mojado y voy oyendo
en paralelo las ondas de tu infierno
aferrándose con anhelo
sobre el papel mojado.

Els teus ulls m'observen
entre gota i gota
mentre els núvols atempten
contra la meva persona.

Si t'esperes una mica
la llum, segurament, marxa.
Però si t'avances massa
m'ofegaré dincs una gran xarxa.

Mientras me abría camino
entre inspira y expira,
la tormenta avanzaba
por el tejado de mi vida.

Mi vida en casa, en el gimnasio,
en tu cama o en el despacho.
Lloviendo sigue, de caer no paran
las gotas del cielo que lloran escarcha.

Mira ben amunt, si els núvols et deixen
atravessar-los sense preguntes
ni enquestes.
Sóc jo que ploro de tristesa
perquè els àngels canten
desafinats en esglésies.

Plou a casa
plou a fora,
pluja àcida
pluja de color de rosa.

MSMS

¡Cuánto tiempo!

Madre mía,

Unos tres años hace que no os escribo.

Unos tres años hace que no me confieso.

Unos tres años hace que no busco palabras para expresar lo que siento.



A ver si puedo escribir un poquito cada noche sobre lo que me pasa, sobre lo que siento, sobre lo que veo.



Os invito a leerme.

Os invito a seguirme.

Os invito a mirarme por la mirilla, a escondidas, sin secretos.



Un abrazo



MSM

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

L'últim llibre que m'he llegit. És como una "La vida es bella" però en llibre i més concentrar en la història dels dos amics. El final és brutal. El pots arribar veure venir però et quedes: uala! Recomanable i ràpid de llegir.

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l'altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar els horrors que es viuen a l'altre costat de la tanca. L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.

LA CASA VENECIANA

Una gran novela sobre la amistad, el amor y las relaciones familiares, en el marco paradisíaco de la isla de Corfú. Tras la muerte de su marido, Richard, Victoria decide volver con su hija a la isla en la que pasó unos veranos maravillsoso junto a su amigo Guy y el propio Richard, cuando eran niños, para rehacer su vida. Allí descubrirá algo sobre su marido que la hará sentirse traicionada, y allí también conocerá a Patrick, un fotógrafo casado con una odiosa mujer. La casa veneciana es una novela verdaderamente deliciosa en la tradición de Rosamunde Pilcher. Con excelentes personajes tanto principales como secundarias. Recuerda mucho a Los buscadores de conchas. Las ambientaciones son maravillosas. Es un Corfu fuera de temporada, sin turistas pero con tabernas al lado del mar, playas e islotes para hacer picnics con delicias griegas.

¿Y SI FUERA AMOR, AMOR DE VERDAD?

PERDONA SI TE LLAMO AMOR

Una deliciosa novela sobre el poder del amor

Niki es una joven madura y responsable que cursa su último año de secundaria. Alessandro es un exitoso publicista de 37 años a quien acaba de dejar su novia de toda la vida. A pesar de los 20 años de diferencia que hay entre ambos y del abismo generacional que los separa, Niki y Alessandro se enamorarán locamente y vivirán una apasionada historia de amor en contra de todas las convenciones y prejuicios sociales.