Un dia al polo (o sea,sabes?)

Ahir vaig tenir una experiència.... no, religiosa no. El que en dirien, més aviat, interessant. Una experiència interessant. Carrers de la part bona de Barcelona, gent tirant a ben vestida, fins i tot conjuntada, botes especials, i noies (bé, millor dit, nenes) que semblaven... no sé com anomenar-les per no ofendre ningú. Vaig anar al Club de Polo de Barcelona, un lloc on no creia que entraria mai. Però, de vegades, el que no somnies es fa realitat.

Vaig quedar amb uns amics que tenien entrades i que em van convidar a venir al concurs de salts internacionals de cavall. Jo vaig pensar que seria interessant formar part, per una estona, d'un esdeveniment d'estatus.. elevat? Doncs quina va ser la meva sorpresa que no n'hi havia per tant! Tot i que la millor part va ser la mitja hora que vaig estar esperant els meus amics a fora, a l'entrada mentre veia passar la gent: uns que venien a la competició i uns altres que passaven de llarg. I Déu ni do els que passaven de llarg!

Faré un parèntesis per comentar que els/les que passaven de llarg eren les del principi, les que no he sabut com anomenar: noietes de 16 o 18 anys, com a molt, amb uns talons que doblen els de la princesa Letizia, amb uns pantalons que eren més aviat culots, llargues cabelleres, talles minúscules, llavis rojos visibles a 10 quilòmetres de distància i, com no, l'incofusible cigarreta a la mà... Suposo que ha quedat clar que no anaven a passejar, sinó a una discòteca a 100 metres del Polo. Em vaig quedar esparverada. Ni la meva filla anirà mai vestida així. Espero.

Però, el que us volia explicar són les "variopintes" vestimentes que accedien al club de polo: des d'un matrimoni tot conjunt de color de rosa..., famílies senceres de pares i nens ben arregladets per anar a veure els cavalls, parelles d'amics amb camises de quadres i botes de muntar. En efecte, la veritat és que no n'hi havia per tant. Bé, pels que anaven de rosa, sí. Una vegada vam traspassar la porta d'entrada, una petita avinguda de botigues a banda i banda, sobre una gespa artificial i enfundades en pilars de fusta: La vanguardia, Roca, El economista, Massimo Duti, i fins i tot paredetes amb pulseretes, mocadorets i collarets. Això sí, amb classe i molta pell. A més d'una part de refrigeri: Martini, passtisseria delicatessen, crepes, Happy Pills...

Però la sorpresa va venir quan, després de dues hores passejant, prenent el meu primer Martini amb cola i asseguda a les grades per veure els salts, s'havien suspès a causa de la pluja i es van retardar fins a les 21h. De fet, es veia venir: a les 17h hi havia una copa programada, ni més ni menys que la de la Reina (i jo que esperava veure-la lliurant un premi), i a les 19.30h un espectale eqüestre. I res. Vam marxar. Mi gozo en un pozo. Vull dir, el meu goig en un pou (quina rima!).

Així doncs es va acabar la meva primera i potser única experiència en un club d'elit de Barcelona, on ser-ne soci deu costar dos ulls de la cara i la gent no és tan "borja mary" com jo em pensava (encara que no hi vaig parlar...). Un ambient relativament normal i poc còmode per criticar. De bona fe, és clar. Sempre de bona fe.

LLUVIA

Llueve en casa.
Llueve a mares.
Lluvia seca,
lluvia a raudales.

Llueve sobre mojado y voy oyendo
en paralelo las ondas de tu infierno
aferrándose con anhelo
sobre el papel mojado.

Els teus ulls m'observen
entre gota i gota
mentre els núvols atempten
contra la meva persona.

Si t'esperes una mica
la llum, segurament, marxa.
Però si t'avances massa
m'ofegaré dincs una gran xarxa.

Mientras me abría camino
entre inspira y expira,
la tormenta avanzaba
por el tejado de mi vida.

Mi vida en casa, en el gimnasio,
en tu cama o en el despacho.
Lloviendo sigue, de caer no paran
las gotas del cielo que lloran escarcha.

Mira ben amunt, si els núvols et deixen
atravessar-los sense preguntes
ni enquestes.
Sóc jo que ploro de tristesa
perquè els àngels canten
desafinats en esglésies.

Plou a casa
plou a fora,
pluja àcida
pluja de color de rosa.

MSMS

¡Cuánto tiempo!

Madre mía,

Unos tres años hace que no os escribo.

Unos tres años hace que no me confieso.

Unos tres años hace que no busco palabras para expresar lo que siento.



A ver si puedo escribir un poquito cada noche sobre lo que me pasa, sobre lo que siento, sobre lo que veo.



Os invito a leerme.

Os invito a seguirme.

Os invito a mirarme por la mirilla, a escondidas, sin secretos.



Un abrazo



MSM

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES

L'últim llibre que m'he llegit. És como una "La vida es bella" però en llibre i més concentrar en la història dels dos amics. El final és brutal. El pots arribar veure venir però et quedes: uala! Recomanable i ràpid de llegir.

Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l'altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar els horrors que es viuen a l'altre costat de la tanca. L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.

LA CASA VENECIANA

Una gran novela sobre la amistad, el amor y las relaciones familiares, en el marco paradisíaco de la isla de Corfú. Tras la muerte de su marido, Richard, Victoria decide volver con su hija a la isla en la que pasó unos veranos maravillsoso junto a su amigo Guy y el propio Richard, cuando eran niños, para rehacer su vida. Allí descubrirá algo sobre su marido que la hará sentirse traicionada, y allí también conocerá a Patrick, un fotógrafo casado con una odiosa mujer. La casa veneciana es una novela verdaderamente deliciosa en la tradición de Rosamunde Pilcher. Con excelentes personajes tanto principales como secundarias. Recuerda mucho a Los buscadores de conchas. Las ambientaciones son maravillosas. Es un Corfu fuera de temporada, sin turistas pero con tabernas al lado del mar, playas e islotes para hacer picnics con delicias griegas.

¿Y SI FUERA AMOR, AMOR DE VERDAD?

PERDONA SI TE LLAMO AMOR

Una deliciosa novela sobre el poder del amor

Niki es una joven madura y responsable que cursa su último año de secundaria. Alessandro es un exitoso publicista de 37 años a quien acaba de dejar su novia de toda la vida. A pesar de los 20 años de diferencia que hay entre ambos y del abismo generacional que los separa, Niki y Alessandro se enamorarán locamente y vivirán una apasionada historia de amor en contra de todas las convenciones y prejuicios sociales.

JA HI TORNEM !A SER

Feia mooooooooolts mesos que no escrivia. De moment és per recomanar un llibre que m'estic llegint i acabat:

PERDONA SI TE LLAMO AMOR

:)

HIMNE

No tinguis por a equivocar-te
De vegades quan un camí s'esborra, se n'obre un altre.
I vola, jo seguiré en silenci el teu pas.
Quan tot s'acaba, tornes a començar una altra vegada,
jo no en tinc ganes, tu si en téns ganes.
Saps que tot el que comença...

Agafarem un altre camí, doncs la vida t'espera,
tot i que et trobis lluny, pots comptar amb mi.

Si el teu cor et guia, arribaràs lluny.
De tant en tant, explica'm.
Si d'aquí un temps no et recordes de mi
Jo et vindré a buscar, torna'm a explicar,
digue'm quan va ser que tot va acabar.

Amb un cop de sort, sigues molt feliç, que tinguis molta sort,
sempre compta amb mi, amb un cop de sort, tornes a començar,
amb un cop de sort ens tornarem a trobar.

David Beltran (segona veu: jo mateixa)

22 RAONS

22 raons per recordar-me de tu.
21 perquè et recordis de mi. Més de
20, els moments que hem passat junts. I
19, els anys que tenies quan et coneguí.
18, la majoria d´edat que tothom anhel.la quan té
17 bons propòsits per l'any que comença, i no tarda ni
16 segons en adonar-se que, als
15, queden moltes coses per veure. Caldrien
14 vides per abarcar-ho tot, però tu no deixis que un
13 o un gat negre destorbin el teu camí, perquè
12 campanades no es fan tots els dies; amb només un
11 pot canviar el teu destí.
10 segons pel compte enrere, i encara queden
9 versos per dir-te tot el que en
8 paraules es resumiria, tenint en compte les
7 lletres d´un “x sempre”. Més de
6 estones compartides i menys de
5 excuses per no veure'ns són
4 idees per a una amistat pura amb
3 espurnes d'un alè sincer i tendre.
2 anys són suficient per saber que
1 amic que no et farà mal, és un amic vertader.

VIDES

Tenim una vida privada, una pública i una secreta.

Si només en poguessis escollir una, quina vida preferiries viure?