REFLEXIONS SENSE CAP MENA DE SENTIT

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen
plou i fa sol.

Doncs no! No fa sol, tot el contrari: caurà una que tela. Però ja era hora, que amb la conya aquesta del canvi climàtic el món està revolucionat. En tots els aspectes. Com és que Andalusia s'inunden i es moren persones, i aquí no hi ha manera? (em refereixo, naturalment, a ploure, no a que es morin persones, Déu me'n guard!) El món és boig.

Uns pugen, els altres baixen. I els de més enllà donen voltes. El món no està quiet, no para de moure's en tots els sentits i evoluciona tan ràpid que gairebé no tenim temps de pujar als trens. Si de cas, als remolcs. Anem a remolc de tot: de la tecnologia, del temps, de la feina, dels amics, de la família, dels pares, dels fills, de les parelles... fins i tot dels animals! I encara més fins i tot a remolc de nosaltres mateixos. Què ens està passant??!!

En fi. Tinc moltes ganes que arribi el cap de setmana. Es nota, oi?

QUERIDAS AMIGAS

Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.

¡Oh, viejas moscas voraces
como abejas en abril,
viejas moscas pertinaces
sobre mi calva infantil!
¡Moscas del primer hastío
en el salón familiar,
las claras tardes de estío
en que yo empecé a soñar!

Y en la aborrecida escuela,
raudas moscas divertidas,
perseguidas
por amor de lo que vuela,
-que todo es volar-, sonoras
rebotando en los cristales
en los días otoñales...

Moscas de todas las horas,
de infancia y adolescencia,
de mi juventud dorada;
de esta segunda inocencia,
que da en no creer en nada,
de siempre...

Moscas vulgares,
que de puro familiares
que tendréis digno cantor:
yo sé que os habéis posado
sobre el juguete encantado,
sobre el librote cerrado,
sobre la carta de amor,
sobre los párpados yertos
de los muertos.

Inevitables golosas,
que ni labráis como abejas,
ni brilláis cual mariposas;
pequeñitas, revoltosas,
vosotras, amigas viejas,
me evocáis todas las cosas.

Gran Antonio Machado

LO QUE PODRÍA HABER SIDO

Pudiste verme la otra noche
en sueños intensos e interminables;
entre rosas y claveles me abrazaste,
con una orquídea entre tus labios me besaste.

Cogí tu helada mano y entre mis pechos la puse;
oíste el compás de la música en mi corazón
que latía por todo aquello que hacer no pude.
Aquella razón irrazonable
que me invadía el pensamiento
con todo lo que por tí vivo
y todo lo que por tí persigo y muero.
Te postraste en mi regazo
y sentí tu alento en mis pies;
juntos cabalgamos
entre fantasías y recuerdos,
sintiéndonos atrapados en medio
de tormentas, terremotos y viejos huracanes.
Pero lejos de este suntuoso encuentro
de mis ojos lágrimas se desvanecieron
y, con ellos, tu negro pelo rocié;
aún sin quererlo, a un arcoiris
tus bellos ojos almendra le regalé.
Y allí me quedé sola,
cual estatua postrada en el suelo,
esperando a que aparecieras en mis sueños
una vez más, sólo una vez más.

Pudiste verme la otra noche
en sueños intensos e interminables;
sólo quedaban pétalos de rosa, un clavel
y una orquídea marchitada en tu boca.

26.03.00

ACCELERACIÓ - Un microrelat

Un noi, la seva parella, un pis al carrer Pelai, una veïna boja, un taxi, un rodamón, un accident: les 5.30h de la matinada. L'Àlex comença un dia com qualsevol altre: deixa la seva companya dormint una estona més, els llençols rebregats, la dutxa infernal, un esmorzar ràpid (compte! no et cremis, la llet està calenta) i un petó de comiat.

Només sortir al carrer, se n'adona que s'ha deixat les claus de la botiga i el paraigües: està plovent. Dóna mitja volta, es creua la boja del tercer que parla cridant, espera l'ascensor, l'ascensor no funciona (com pot ser? Si abans bé que hi has baixat), puja quatre pisos a peu, li falta l'alè, entra a casa, la parella es desperta: "Sóc jo: m'he deixat les claus de la botiga". Surt de casa, baixa les escales, una altra vegada la boja del tercer (ho téns tot? Som-hi!).

A aquestes hores, el carrer Pelai ja és farcit de cotxes, de motos, de gent (perquè després diguis que ets dels pocs que s'aixeca tan d'hora). Fins i tot en un dia plujós com aquest, veus gent amb calça curta, una gorra i els walkmans a l'orella fent quilòmetres amunt i avall. A punt de creuar el carrer, els cotxes s'acosten a la línia de sortida, el semàfor verd dels peatons, la gent passa. El ninot verd comença a perpellejar, l'Àlex es disposa a fer una correguda (no ho facis, no tindràs temps!), un rodamón s'entrebanca, topa amb ell i el fa caure: tots dos al terra, les claus per la claveguera, un crit ensordidor (ja van dos, avui no és el teu dia). Semàfor verd, els cotxes engeguen suaument, un taxi esverat passa sense mirar. De sobte, un gran soroll, crits d'horror, una frenada.

Sona el telèfon, la noia contesta, baixa esverada arrecades en mà i les sabatilles d'anar per casa. Arriba a la cruïlla i s'abracen. Ja no plou.
22.03.01

PLUJA I BRUIXES

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol.

Aquesta ha estat la sensació d'avui, tot i que no he vist que les bruixes s'arreglessin els cabells. Si només tinguéssim un moment per veure-les ballar i cantar sota cadascuna de les gotes que cauen al terra, les podríem entendre. Les bones i les dolentes, tot i que sempre s'ha dit que són malvades com les de la Blancaneus o la Bella Durment.

Jo vull creure que n'hi ha de bones. I vosaltres?

Benvinguda

He creat un blog.
Perquè m'heu donat enveja.
I perquè em feia il·lusió.
Per recordar les ratlles i els versos que escrivia fa anys.
Per escriure les ratlles i els versos que vindran.

Crec que pot ser el començament d'una bonica amistat: el meu blog i jo. Jo i el meu blog.

Esteu convidats a participar: en català, en castellano, in english...
Però, sobretot, esteu convidas a llegir-me.