viernes, 17 de junio de 2011

Coses que dèiem avui


Una obra de teatre, tres històries. Dures però divertides. Divertides per la cruesa de les seves situacions, d'aquelles escenes tan normals avui dia, lamentablement. O no? Perquè segons com un es miri les coses, poden ser tan vanals i clares com terribles i incomprensibles. Uns sketchos que fins i tot poden ser violents (verbalment) però que et deixen amb una profunda reflexió de la vida, on ens hi podem sentir reflectits. No és cruel riure's del patiment dels altres? El món és així de boig. Totalment recomanable!

Sinopsi:
Nascut de la complicitat sorgida entre l'autor nord-americà Neil LaBute i l'actriu i traductora Cristina Genebat durant el curs que va impartir el dramaturg al'Obrador d'Estiu 2009, Things that we said today és el títol d'una cançó dels Beatles i també de aquest espectacle, que recull tres peces breus, inèdites, de LaBute: Helter Skelter, Romanç i The Fúries.
En Helter Skelter, una parella sopar en un restaurant 'chic' i encantador. Tot sembla anar bé fins que ens assabentem que ella ha descobert que el seu marit li és infidel... amb la seva germana. En Romanç, dos personatges gays que havien mantingut una relació de parella ja fa algun temps es retroben després d'anys sense veure's. Finalment, a The Fúries, Paula cita Jimmy per explicar la seva decisió de deixar-ho córrer, però les coses es compliquen quan Jimmy es presenta amb la seva germana, una germana molt especial.
Tres peces breus. Tres situacions íntimes, tenses, delicades o decididament violentes sotmeses a una incòmoda exposició pública. Director: Julio Manrique.

domingo, 12 de junio de 2011

Ruth













Risueña como el ave que abraza las olas en el aire de
Una noche estrellada en silencio, aguardando el eco de
Tambores que a lo lejos cuchichean flores para ella, el
Halo más dulce y bello que acaparar el alba pueda.

Inmensos los abrazos que ofrece en cada rincón de vida,
Gruesa la sonrisa que da sin esperar nada a cambio, desde
Lo más profundo de su corazón, pícaramente etéreo
Esperando marcar el paso de su propio destino, no
Sin antes pisar fuerte por el camino de las baldosas
Invisibles que, aún poniéndole piedras y palos, no van
A lograr apartarla de su horizonte no tan lejano en el
Sur de su alma grande y pura, libre y sincera.

Tiene todo lo que la primavera más lluviosa anhela:
Rocío de mayo y azahar de junio que le brindan,
En su versión 3.4, el carisma que escondido ya no queda;
Solamente con mirar sus ojos oscuro avellana, uno
Siente que nada está perdido, que todo es posible; que
Envuelta en una razón loca, esta estrella en bruto
Revolotea la vida de cualquiera que ante ella se cruce, y
Recuerda a nuestra Dulcinea de la voz suave y tersa, que se
Apagará el día que los olmos secos den peras y
Sus amigos dejarla de querer puedan.

MSM (otro acróstico :P)

domingo, 5 de junio de 2011

Cumpleaños(s)













Siente en su piel el aire de lo puro y exótico que
Evoca su alma de terciopelo y sonrisa traviesa,
Liviana y sincera, sólo como ella sabe; ya en su
Versión 3.0, que la hará siempre inmortal y única,
Ansiosa por marcar la diferencia más si cabe.

Mañanas oscuras, noches de luna llena, da igual los
Amaneceres que surjan en cada ola, que ella siempre
Recuerda a la pequeña Audrey desayunando ante la
Impagable joyería, rodeada del glamour y la clase que
A ninguna princesaaaaa ni soñar por alto le pasaría.

Ojos de sabor almendra que inquietos todo lo miran,
Rezagados en una tarima de lo virtual, fieles a su
Estilo de encarar las horas de la vertiginosa rutina,
Jocosas de lo viejo y lo nuevo, lo que va y lo que llega;
Olvidando cualquier bocanada de aire sucio que pueda
No dejarla llegar a la cima de lo que ella anhela.

Lejos del horizonte que en el mañana vendrá, de
Oeste a este, de norte a sur, las estrellas como ella,
Zafiros en el firmamento de un destino en bruto, se
Apagarán cuando los olmos deslomados den peras
Naranjas, y los pinos dibujados en una hoja de papel
Observen a los que nunca la dejaremos de querer.

Poema acróstico escrito a una amiga que cumplía 30 años.
Acróstico: la primera letra de cada verso forma un nombre, frase, etc.

Mientras, por la tarde, a Annabel le regalamos unas cartulinas con recortes y 30 razones por las cuales nuestra vida no sería igual si no la hubiéramos conocido. :)

Y ya por la noche, dulce Andrea cumplía los 24 rodeada de los que más la queremos y poco a poco convencida de que vale mucho más de lo que piensa. Sólo tiene que creérselo de verdad, desde el corazón.

¡FELICIDADES A TODAS!

MSM

viernes, 3 de junio de 2011

Las 4 Leyes Espirituales de Sai Baba


La primera ley dice: “La persona que llega es la persona correcta”, es decir que nadie llega a nuestras vidas por casualidad, todas las personas que nos rodean, que interactúan con nosotros, están allí por algo, para hacernos aprender y avanzar en cada situación.

La segunda ley dice: “Lo que sucede es la única cosa que podía haber sucedido”.
Nada, pero nada, absolutamente nada de lo que nos sucede en nuestras vidas podría haber sido de otra manera. Ni siquiera el detalle más insignificante.. No existe el: “si hubiera hecho tal cosa….hubiera sucedido tal otra…”. No. Lo que pasó fue lo único que pudo haber pasado, y tuvo que haber sido así para que aprendamos esa lección y sigamos adelante. Todas y cada una de las situaciones que nos suceden en nuestras vidas son perfectas, aunque nuestra mente y nuestro ego se resistan y no quieran aceptarlo.

La tercera ley dice: “En cualquier momento que comience es el momento correcto”.
Todo comienza en el momento indicado, ni antes, ni después. Cuando estamos preparados para que algo nuevo empiece en nuestras vidas, es allí cuando comenzará.

Y la cuarta y última ley dice: “Cuando algo termina, termina”.
Simplemente así. Si algo terminó en nuestras vidas, es para nuestra evolución, por lo tanto es mejor dejarlo, seguir adelante y avanzar ya enriquecidos con esa experiencia. Creo que no es casual que estén leyendo esto, si este texto llegue a nuestras vidas hoy; es porque estamos preparados para entender que ningún copo de nieve cae alguna vez en el lugar equivocado!

¡Vive Bien, Ama con todo tu Ser y sé Inmensamente Feliz!

lunes, 30 de mayo de 2011

ShakiraColombiaBarcelona


A pesar de la hora y cuarto de retraso, valió la pena. Esa muchacha colombiana que se mueve y se contorsiona de una manera vertiginosa, hizo vibrar el estadio con cada canción. Lo hizo con sus caderas, sus curvas, su torso, su sonrisa pícara... Y su amor por una tierra que, como ella dijo, ya siente suya. Ella sola llena el inmenso escenario; no haría falta nadie más. Ella, con sus letras inteligibles y delante de miles de personas, se hace con todos y cada uno de sus incondicionales. De Barranquilla a Barcelona, este huracán trastocó durante dos horas el corazón de sus paisanos y el de los más mediterráneos, sobretodo, el del número 3. Se mueve descalza por el escenario y se entrega en cada nota, en cada compás, en cada paso de baile, con su voz única e irrepetible. No hace falta decir que este espectáculo hay que verlo, es casi obligación, aunque sea una vez en la vida.

MSM

viernes, 27 de mayo de 2011

20+9


Un any més que passa, que llueix i que recorda que ens fem grans però que, amb salut, ho tenim tot per gaudir-ne. I no ha estat un dia qualsevol: moltes felicitacions, trucades, missatges, regalets i sorpreses agradables... I que n'és de bonic fer anys envoltat de gent. De la teva gent.
La versió 3.0 s'acosta... I em fa por. Però no hi pensaré fins d'aquí un any. Ja que cal viure el moment. I el moment és ARA MATEIX, com va dir Miquel Martí i Pol (a qui, per cert, vaig tenir l'honor de conèixer fa 13 anys):

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.


MSM (Gràcies a tots!)

miércoles, 25 de mayo de 2011

Les Misérables


Una obra d'art musical amb majúscules. Una història que cal llegir abans de veure-la interpretada. Uns actors fantàstics amb unes veus sublims. Una posada en escena colpidora, moderna i real. Quasi tres hores de funció plenes de drama, humor, amor i lluita. 25 anys d'història i representacions a tot el món. Una història de Víctor Hugo.
S'ha de veure! 

MSM

Madrid de noche


Y cada vez que vuelvo, me encanta. Y me sorprendre más en cada esquina y en las noches de primavera cercanas al verano en las que perderse por sus calles en un descapotable es el mejor plan para un día entre semana. Y dejar que sus luces y sus edificios te embriaguen de un aroma majestuoso en la mejor compañía que una podría desear, no tiene precio. Igual que tampoco tiene precio dejarse llevar por los momentos y las situaciones que te empujan irremediablemente a volver a esa ciudad que tiene algo que no sabes explicar; que tiene algo que te embruja; que tiene "eso" que te atrae sin remedio. ¿Quizá su aire? ¿Quizá su música? ¿Quizá su gente?... Será eso.

MSM 

lunes, 23 de mayo de 2011

Petits crims conjugals


Conejero-Madaula. Madaula-Conejero. Un tàndem perfecte. Des de Ventdelplà, passant per El Llibertí, i ara fins aquí, Petits crims conjugals. Tot i que, des del meu punt de vista, no és la millor obra de teatre del món, es tracta d'una obra de hora i mitja de durada sense descans, per passar una estona entretinguda trencant-se el cap per veure com acaba. Una barreja d'intriga, odi, humor i molt d'amor per als amants de les històries de Hitchcok, que fa una anàlisi dels matrimonis a la seva manera. És clar que el pes actoral ho fa tot. Aneu-la a veure!

Sinopsi:
Gilles és víctima d’un misteriós accident. Després de passar una temporada a l’hospital, torna a casa amb la seva dona, Lisa. Ha perdut completament la memòria. Qui és ell? I qui és Lisa? Com era abans la seva vida de parella? A partir del que ella li explica, Gilles intenta reconstruir la seva pròpia vida. Però, i si Lisa va mentir? Ell és realment tal com ella el descriu? I ella, és en efecte la seva dona? S’obre camí una veritat inesperada. A qui creure? La vida matrimonial és efectivament aquest infern-no de crueltat mental? I quan veiem a un home i una dona davant l’alcalde o el sacerdot, hem de preguntar quin dels dos serà l’assassí?

MSM

domingo, 22 de mayo de 2011

La finestra

Els Colomins (Pablo Ruiz Picasso, 1957)

Una, dues, quatre cagarades. No hi ha com tenir un palomar al pis de d’alt i “cagar-se en tot”, com estic fent jo en aquests moments. I això que des de la finestra tinc les vistes més maques del poble: mar, barques, pescadors, i una posta de sol immillorable. Què mínim que tenir la barana del balcó neta com una patena! Un balcó que impedeix que tingui ganes de llançar-me finestra avall; una finestra que em permet veure el món exterior; un món exterior que em saluda cada matí amb alegria, malgrat que jo no faig més que donar-li l’esquena.

Però és que des d’aquell dia res és igual; tot passa a temps lent; tot és aire mort. No m’atreveixo a sortir d’aquestes quatre parets per por a què em pugui trobar, a qui em vulgui enganyar. És per això que he decidit apoderar-me d’aquesta finestra que, com a mínim, ventila l’olor a podrit de l’habitació. Una habitació amb un llit rovellat, una pica de la senyoreta Pepis per fer veure que en sóc de neta, una taula de fusta individual i una cantonada on pintar les meves ruïnoses obres d’art. Sense comptar l’Emilia, la meva cadira de rodes, que amb prou feines hi cap.

I uns ulls blaus que tot ho veuen de color magre, caqui, gris, davant una finestra amb coloms regal de la finca que deixa entrar la llum del sol, la penombra de la lluna i l’espurneig dels estels. I que s’oblida que la propietària d’aquests ulls és bòrnia, invàlida i torta, i que només fa que refregar-li per la cara “quina vista més maca!”. Però, com cada dia, tornem-hi, que no ha estat res!

MSM (texto para un concurso de Museo Picasso y la UOC)