Vivir despeinada

Hoy he aprendido que hay que dejar que la vida te despeine, por eso he decidido disfrutar la vida con mayor intensidad… El mundo está loco.. Definitivamente loco… Lo rico, engorda. Lo lindo sale caro. El sol que ilumina tu rostro arruga. Y lo realmente bueno de esta vida, despeina…

- Hacer el amor, despeina.
- Reírte a carcajadas, despeina.

- Viajar, volar, correr, meterte en el mar, despeina.

- Quitarte la ropa, despeina.

- Besar a la persona que amas, despeina.

- Jugar, despeina.

- Cantar hasta que te quedes sin aire, despeina.

Así que como siempre cada vez que nos veamos yo voy a estar con el cabello despeinado… Sin embargo, no tengas duda de que estaré pasando por el momento más feliz de mi vida. Es ley de la vida: siempre va a estar más despeinada la mujer que elija ir en el primer carrito de la montaña rusa, que la que elija no subirse.

Puede ser que me sienta tentada a ser una mujer impecable, peinada y planchadita por dentro y por fuera. El aviso clasificado de este mundo exige buena presencia: Péinate, ponte, sácate, cómprate, corre, adelgaza, camina derechita, ponte seria… Y quizá debería seguir las instrucciones pero ¿cuando me van a dar la orden de ser feliz?

Lo único que realmente importa es que al mirarme al espejo, vea a la mujer que debo ser. Por eso mi recomendación a todas las mujeres: Entrégate, Come rico, Besa, Abraza, Haz el amor, Enamórate, Relájate, Viaja, Salta, Levántate temprano, Corre, Vuela, Canta, Ponte linda, Ponte cómoda, Admira el paisaje, Disfruta. Y sobre todo, ¡¡¡deja que la vida te despeine!!!!

Lo peor que puede pasarte es que, sonriendo frente al espejo, te tengas que volver a peinar.

MAFALDA

Sabor, sabor

Entré por la puerta y se abrió ante mí otro mundo, otro país, otra cultura. Me quedé alucinada con aquella cálida atmósfera, aquella ténue luz, aquellas figuras a modo de Buda que me dieron la bienvenida al pasar por un pequeño puente de madera que había en el local. Un local enorme, con diversos niveles, velas en cada mesa, almohada de colores, plantas y árboles que rodeaban los diferentes caminos que se dividían hacia cada espacio. Espacios diversos con mesas típicas y sillas, o bajitas y cojines para recrear como comen allí, en aquel país que daba medio nombre a donde fui.

Con la boca abierta estuve todo el rato, además de para comer, inspeccionando cada rincón de aquel mágico lugar, parando atención en los clientes que entraban (algunos de ellos selectos; como nosotros, por qué no?), fijándome en los divertidos y sonrientes camareros que nos atendieron durante la cena.

Una cena llena de sabores, esencias, colores, olores. Y buena compañía, por supuesto.

Todo un descrubrimiento. Os lo recomiendo: Thai Garden.

MSM

Una generació

Jo me la comprava cada setmana; i més tard, quan va sortir la Vale, cada dues setmanes. Una cadascuna. Però ella va ser la primera, la que esperava amb ànsia per veure els meus ídols, cantants i actors preferits: New Kids on the Block, Sensación de Vivir, los Vigilantes de la Playa, Take That, Backstreet Boys. Quantes portades, quants pòsters penjats a l'habitació del Dylan, Bon Jovi i quants adhesius del Leonardo DiCaprio o el Keanu Reaves. Era una adolescent com qualsevol altra, que no era una celebrity però que tenia un referent als quioscos on m'hi agradava reflectir-me; i somiar.

Avui, un petit homenatge a una revista de tota una generació (80-90) amb la qual va créixer, que deixa la seva versió impresa per fer-se només online i gratuïtament: la Super Pop. Amb què forraran ara les carpetes les adolescents? :)

MSM

¡Queremos marcha, marcha!

Pasión, corazón, ritmo, pureza. Encima de un escenario lo llena todo, lo envuelve con su gran carisma y su transparente personalidad. Su raza moruna, su autenticidad. ¿Qué se puede decir de ella que no se haya dicho ya? Ese huracán con alma de mujer, corazón de madre, esencia de hermano, halo de hermana, rumba de padre... Ella lo llena todo y pasa por nuestras vidas sin que haya remedio. Y nos gusta mucho. Ella lo llena todo. No hay más.

MSM

Una flor

Qualsevol que es pugui tocar, olorar o fer-ne un ram. Quasevol que tingui pètals, que tingui color o que tingui nom. Perquè fins i tot les flors tenen nom.
Però sigui quina sigui la "típica" dels casaments, dels enterraments, d'un país o el que signifiquin segons els color, la flor és única en moments de la vida que ens marquen per sempre o que deixem passar. Una simple flor, només una, pot marcar un dia, pot canviar un instant, pot perdurar en el record per sempre més. Fins i tot, per a les més ingènues, pot decidir si algú les estima o no.
Complementen la nostra vida, donen llum als llocs més fúnebres, regalen color a qualsevol cantonada, omplen de vitalitat ciutats i pobles sencers. I amaguen tot un món de símbols, mística i còsmica des de temps immemorials. Poseu tots una flor a la vostra vida.

Tinc una flor penjada del sostre,
de cap color que se li pugui atribuir;
només un petit reflex al meu rostre
que m'avisa que ja ha arribat el matí.

Cada dia, només obrir els ulls, la veig
i li pregunto com ha passat la nit;
em contesta que molt bé, gràcies però
cada dia li cau un pètal sobre el llit.

No ho diu però crec que està malaltona,
potser que la despengi, em fa patir;
segur que m'ho agraeix tota estona
i anem juntes a passejar pel jardí.

Li triaré la millor ubicació que es mereix:
una cantonada? No, el bell mig;
que pugui ser contemplada pels altres,
i estimada sempre més per mi.

MSM

Egosurfing

Premi Josep Pla 2010. Mai és tard, que diuen.

La veritat és que la novel·la l'he trobada original, ràpida de llegir, entretinguda. Amb un teló molt de fons del món anomenat "Internet", una protagonista a qui li atribueixen uns fets una mica surrealistes, es fa amiga de la periodista que l'acusa directament i de la víctima de "l'accident". La veritat és que no veig benbé la relació entre la història en sí i el títol del llibre, que és un terme: designa la pràctiva que consisteix a navegar per intenet a la recerca d'informacions sobre un mateix, amb l'objectiu de trobar-se però sobretot de sentir-se buscat, i per tal de sentir-se viu. L'obra de Llucia Ramis critica i al mateix temps és deutora d'aquesta nova cultura i de la tendència a l'egolatria en la nostra societat.

Els dubtes que tinc els comentaré amb la mateixa escriptora, de qui m'he fet amiga al Facebook (aquí el poder de la xarxa). Sembla molt maca.

Llegiu-lo i ja em direu el què.

Sinopsi:

Una anònima escriptora mallorquina de llibres d'autoajuda rep l'acusació d'un programa televisiu sensacionalista d'haver comès un "quasihomicidi imprudent". La seva víctima és un jove hospitalitzat a causa de l'impacte al seu cap d'una bosa d'escombreries. Algú ha llançat la bosa des del pis on ella va viure dotze anys enrera, en el seu primer curs universitari a Barcelona, i que va abandonar després de la mort del seu primer amant. De manera inesperada, es fa amiga de la descarada periodista que la calumnia, que la introdueix en les perversions d'un exclusiu ambient de la ciutat, mentre que el noi a qui se suposa que ha ferit, el qual està pendent d'un judici per presumpte maltractament a la seva exnòvia, insisteix a convertir-se en amic íntim de la protagonista...

MSM

Sense sentit perdut

I des de lluny cau el ramat,

d'ovelles, de flors, és igual;

la qüestió és que ja no tornarà

després de la tempesta final.

I vindrà la calma, com diu el refrany;

s'acabaran les bombes de por

i menyspreu, plenes de l'engany

i la mentida de paraules d'amor.

Arribaran a copsar les albes

dels dies fronterers

entre la vida i la mort,

el somriure i el plor.

Però no es perdran en la mar

que angoleix les ànimes mortes

d'un oceà mort, ple de sang

que va comptant les hores.

Imaginació al poder, que diuen;

que la força t'acompanyi, recordo.

Compta fins a deu amb els dits

prims i suaus que tant enyoro.

Avui plou i per això no sé res,

ni què escric ni què en pensaràs.

Però mullats quedaran els carrers

de la ciutat on potser relliscaràs.

MSM

¡Feliz día de la madre!

Por haberme cuidado, abrigado cuando hacía frío, curarme cuando estaba enferma, aguantar mis berrinches y algún que otro desplante, llevarme a todas partes cuando todavía no tenía mi independencia, ayudarme con los deberes y hacerme cumpleaños sorpresa, regalarme cada día tu cariño y tu dedicación, esperar a que bajara del burro, hacerme reír con nuestras frases y tonterías, dármelo todo, no preguntar cuando no tocaba, contarme cuentos para que me durmiera, enseñarme los valores básicos de la vida, dejarme caer para volver a levantarme, darlo todo y más aunque a veces no lo mereciera, entenderme o aceptarme.

Por esto, todo y más, y por cada día y por ser una super mamá: GRACIAS MAMÁ. TE QUIERO HASTA EL INFINITO Y MÁS ALLÁ.

MSM

Casament a Londres

M'agraden les bodes reials. De fet, qualsevol tipus de casament m'agrada. En aquesta ocasió, avui s'ha casat el príncep William, de la meva edat i fill de la malaurada Diana de Gales. Ella sí que era la princesa del poble. Un símbol que no morirà mai al cor dels anglesos. Un trist destí per algú, malgrat tot, amb tanta força i tan poder de seguimetnt arreu del món. I amb un cor molt gran per ajudar els altres, com el deu seu fill, digne successor de la seva mare.

De petita encara tenia esperances que ell podria ser el meu príncep, ja que estava solter, tenia la meva edat i era el més adhient de totes les reialeses que hi havia. D'il·lusions també es viu. Però finalment, ha estat la seva companya d'universitat Kate qui li ha robat el cor. Una història d'amor que dura vuit anys i que estic segura que perdudarà, i que tornarà a portar estabilitat a la Monarquia anglesa., que ja li toca.

Tot i que moltíssima gent pensa que aquests casaments són una vergonya i una falta de respecte per la resta del món que es mor de gana o es queda sense feina amb la crisi que hi ha, precisament crec que les reialeses poden aprofitar el seu estatus per ajudar econòmicament a qui ho necessita. I molts ho fan. Això els honra.

Són contes de fades que a moltes ens agradaria, tot i que fa una mica de basarda saber que poden costar la xifra desorbitada de 32 milions d'euros (el que ha costat la d'avui). Mirat fredament, és una vergonya. Però el poble els admira i ha sortit al carrer a celebrar-ho.

Bé, sigui com sigui, com uns nuvis acabats de casar que són, els desitjo el millor. Nosaltres seguirem somiant en un món millor, en el nostre món y en la nostra vida, i seguirem tenint il·lusions perquè, de vegades, els somnis i els contes de fades es fan realitat.

MSM

El penúltimo clásico

Campeones/Oliver y Benji. Era una de mis series favoritas. Por no decir la que más. Me sabía el nombre de todos los jugadores, sus jugadas. Estaba super enganchada a los partidos entre el New Team y el Mappet, a las relaciones fuera de campo entre los jugadores y sus hinchas chicas, a la rivalidad entre Oliver y Mark Lenders, Julien Guerrero, los gemelos Derryck con su catapulta infernal (¿os imagináis esto de verdad? ¡Imposible!)..., a su amistad con Tom y Benji, a los campos que medían quilómetros, a las jugadas imposibles, a las semanas que se pasaban corriendo sin llegar a portería. Y a la relación con el que Oliver siempre decía que era su mejor amigo: el balón.

Pero, por encima de todo, estaba enganchada a los valores de rivalidad sana y deportividad que había en todos los partidos. A veces, como en la realidad, había juego sucio, miradas asesinas... Pero siempre se acababan ayudando, siempre prevalecía el sentimiento de fútbol y de jugar al fútbol. Nada más. Ni ruedas de prensa hilarantes, ni entrenadores narcicistas y provocadores, ni periódicos manipuladores de la realidad, ni ataques y derribos a los protagonistas de los partidos, ni confrontaciones políticas de fondo. Sólo fútbol y buen juego; sólo deportividad y compañerismo; sólo un deporte y unos sentimientos.

¿Por qué no puede ser así en la vida real? Que gane el mejor esta noche, Barça o Madrid. O el que se lo merezca. Todavía quedará una última bocanada de aire.

MSM