sábado, 7 de mayo de 2011

¡Queremos marcha, marcha!


Pasión, corazón, ritmo, pureza. Encima de un escenario lo llena todo, lo envuelve con su gran carisma y su transparente personalidad. Su raza moruna, su autenticidad. ¿Qué se puede decir de ella que no se haya dicho ya? Ese huracán con alma de mujer, corazón de madre, esencia de hermano, halo de hermana, rumba de padre... Ella lo llena todo y pasa por nuestras vidas sin que haya remedio. Y nos gusta mucho. Ella lo llena todo. No hay más.

MSM

jueves, 5 de mayo de 2011

Una flor


Qualsevol que es pugui tocar, olorar o fer-ne un ram. Quasevol que tingui pètals, que tingui color o que tingui nom. Perquè fins i tot les flors tenen nom.
Però sigui quina sigui la "típica" dels casaments, dels enterraments, d'un país o el que signifiquin segons els color, la flor és única en moments de la vida que ens marquen per sempre o que deixem passar. Una simple flor, només una, pot marcar un dia, pot canviar un instant, pot perdurar en el record per sempre més. Fins i tot, per a les més ingènues, pot decidir si algú les estima o no.
Complementen la nostra vida, donen llum als llocs més fúnebres, regalen color a qualsevol cantonada, omplen de vitalitat ciutats i pobles sencers. I amaguen tot un món de símbols, mística i còsmica des de temps immemorials. Poseu tots una flor a la vostra vida.

Tinc una flor penjada del sostre,
de cap color que se li pugui atribuir;
només un petit reflex al meu rostre
que m'avisa que ja ha arribat el matí.

Cada dia, només obrir els ulls, la veig
i li pregunto com ha passat la nit;
em contesta que molt bé, gràcies però
cada dia li cau un pètal sobre el llit.

No ho diu però crec que està malaltona,
potser que la despengi, em fa patir;
segur que m'ho agraeix tota estona
i anem juntes a passejar pel jardí.

Li triaré la millor ubicació que es mereix:
una cantonada? No, el bell mig;
que pugui ser contemplada pels altres,
i estimada sempre més per mi.

MSM

martes, 3 de mayo de 2011

Egosurfing

Premi Josep Pla 2010. Mai és tard, que diuen.
La veritat és que la novel·la l'he trobada original, ràpida de llegir, entretinguda. Amb un teló molt de fons del món anomenat "Internet", una protagonista a qui li atribueixen uns fets una mica surrealistes, es fa amiga de la periodista que l'acusa directament i de la víctima de "l'accident". La veritat és que no veig benbé la relació entre la història en sí i el títol del llibre, que és un terme: designa la pràctiva que consisteix a navegar per intenet a la recerca d'informacions sobre un mateix, amb l'objectiu de trobar-se però sobretot de sentir-se buscat, i per tal de sentir-se viu. L'obra de Llucia Ramis critica i al mateix temps és deutora d'aquesta nova cultura i de la tendència a l'egolatria en la nostra societat.

Els dubtes que tinc els comentaré amb la mateixa escriptora, de qui m'he fet amiga al Facebook (aquí el poder de la xarxa). Sembla molt maca.
Llegiu-lo i ja em direu el què.

Sinopsi:
Una anònima escriptora mallorquina de llibres d'autoajuda rep l'acusació d'un programa televisiu sensacionalista d'haver comès un "quasihomicidi imprudent". La seva víctima és un jove hospitalitzat a causa de l'impacte al seu cap d'una bosa d'escombreries. Algú ha llançat la bosa des del pis on ella va viure dotze anys enrera, en el seu primer curs universitari a Barcelona, i que va abandonar després de la mort del seu primer amant. De manera inesperada, es fa amiga de la descarada periodista que la calumnia, que la introdueix en les perversions d'un exclusiu ambient de la ciutat, mentre que el noi a qui se suposa que ha ferit, el qual està pendent d'un judici per presumpte maltractament a la seva exnòvia, insisteix a convertir-se en amic íntim de la protagonista...


MSM

lunes, 2 de mayo de 2011

Sense sentit perdut


I des de lluny cau el ramat,
d'ovelles, de flors, és igual;
la qüestió és que ja no tornarà
després de la tempesta final.

I vindrà la calma, com diu el refrany;
s'acabaran les bombes de por
i menyspreu, plenes de l'engany
i la mentida de paraules d'amor.

Arribaran a copsar les albes
dels dies fronterers
entre la vida i la mort,
el somriure i el plor.

Però no es perdran en la mar
que angoleix les ànimes mortes
d'un oceà mort, ple de sang
que va comptant les hores.

Imaginació al poder, que diuen;
que la força t'acompanyi, recordo.
Compta fins a deu amb els dits
prims i suaus que tant enyoro.

Avui plou i per això no sé res,
ni què escric ni què en pensaràs.
Però mullats quedaran els carrers
de la ciutat on potser relliscaràs.

MSM

¡Feliz día de la madre!


Por haberme cuidado, abrigado cuando hacía frío, curarme cuando estaba enferma, aguantar mis berrinches y algún que otro desplante, llevarme a todas partes cuando todavía no tenía mi independencia, ayudarme con los deberes y hacerme cumpleaños sorpresa, regalarme cada día tu cariño y tu dedicación, esperar a que bajara del burro, hacerme reír con nuestras frases y tonterías, dármelo todo, no preguntar cuando no tocaba, contarme cuentos para que me durmiera, enseñarme los valores básicos de la vida, dejarme caer para volver a levantarme, darlo todo y más aunque a veces no lo mereciera, entenderme o aceptarme.

Por esto, todo y más, y por cada día y por ser una super mamá: GRACIAS MAMÁ. TE QUIERO HASTA EL INFINITO Y MÁS ALLÁ.

MSM

viernes, 29 de abril de 2011

Casament a Londres


M'agraden les bodes reials. De fet, qualsevol tipus de casament m'agrada. En aquesta ocasió, avui s'ha casat el príncep William, de la meva edat i fill de la malaurada Diana de Gales. Ella sí que era la princesa del poble. Un símbol que no morirà mai al cor dels anglesos. Un trist destí per algú, malgrat tot, amb tanta força i tan poder de seguimetnt arreu del món. I amb un cor molt gran per ajudar els altres, com el deu seu fill, digne successor de la seva mare.
De petita encara tenia esperances que ell podria ser el meu príncep, ja que estava solter, tenia la meva edat i era el més adhient de totes les reialeses que hi havia. D'il·lusions també es viu. Però finalment, ha estat la seva companya d'universitat Kate qui li ha robat el cor. Una història d'amor que dura vuit anys i que estic segura que perdudarà, i que tornarà a portar estabilitat a la Monarquia anglesa., que ja li toca.
Tot i que moltíssima gent pensa que aquests casaments són una vergonya i una falta de respecte per la resta del món que es mor de gana o es queda sense feina amb la crisi que hi ha, precisament crec que les reialeses poden aprofitar el seu estatus per ajudar econòmicament a qui ho necessita. I molts ho fan. Això els honra.
Són contes de fades que a moltes ens agradaria, tot i que fa una mica de basarda saber que poden costar la xifra desorbitada de 32 milions d'euros (el que ha costat la d'avui). Mirat fredament, és una vergonya. Però el poble els admira i ha sortit al carrer a celebrar-ho.
Bé, sigui com sigui, com uns nuvis acabats de casar que són, els desitjo el millor. Nosaltres seguirem somiant en un món millor, en el nostre món y en la nostra vida, i seguirem tenint il·lusions perquè, de vegades, els somnis i els contes de fades es fan realitat.

MSM

miércoles, 27 de abril de 2011

El penúltimo clásico


Campeones/Oliver y Benji. Era una de mis series favoritas. Por no decir la que más. Me sabía el nombre de todos los jugadores, sus jugadas. Estaba super enganchada a los partidos entre el New Team y el Mappet, a las relaciones fuera de campo entre los jugadores y sus hinchas chicas, a la rivalidad entre Oliver y Mark Lenders, Julien Guerrero, los gemelos Derryck con su catapulta infernal (¿os imagináis esto de verdad? ¡Imposible!)..., a su amistad con Tom y Benji, a los campos que medían quilómetros, a las jugadas imposibles, a las semanas que se pasaban corriendo sin llegar a portería. Y a la relación con el que Oliver siempre decía que era su mejor amigo: el balón.

Pero, por encima de todo, estaba enganchada a los valores de rivalidad sana y deportividad que había en todos los partidos. A veces, como en la realidad, había juego sucio, miradas asesinas... Pero siempre se acababan ayudando, siempre prevalecía el sentimiento de fútbol y de jugar al fútbol. Nada más. Ni ruedas de prensa hilarantes, ni entrenadores narcicistas y provocadores, ni periódicos manipuladores de la realidad, ni ataques y derribos a los protagonistas de los partidos, ni confrontaciones políticas de fondo. Sólo fútbol y buen juego; sólo deportividad y compañerismo; sólo un deporte y unos sentimientos.

¿Por qué no puede ser así en la vida real? Que gane el mejor esta noche, Barça o Madrid. O el que se lo merezca. Todavía quedará una última bocanada de aire.

MSM

lunes, 25 de abril de 2011

Mona de Pasqua!


Però aquesta vegada la mona no es vesteix de seda i mona es queda, sinó que es guarneix de xocolota i com més original, millor. De xocolata de tots els sabors i colors.
I resulta que ja no és una mona típica de pollet i ou (tot i que encara les fan: la tradició no mor mai) sinó que els temps evolucionen i ara són autèntiques obres dolces d'art: castells, princeses, herois fantàstics, escuts i judadors de futbol, personatges històrics.... Mones personalitzades que fan les delícies dels més petits. I dels més grans perquè, encara que els anys passin i molts ja no tinguem padrins que ens la puguin regalar, no perdem mai la tradició de tenir la mona que més ens agrada per celebrar la Pasqua després de dinar i que ens anem acabant a trossets dia rere dia. Tot esperant que la casa es torni a omplir de petitons amb qui poder compartir-la.

Feliç dia de la Mona!! Tots som mones!!

MSM

domingo, 24 de abril de 2011

Mini Darth Vader: ¡Qué bueno!


El niño que salió disfrazado en el anuncio de Volkswagen se convirtió en estrella de la noche a la mañana. El video tiene más de 21 millones de visitas.

Agencia Efe NUEVA YORK, 8 de febrero.- El niño que salió disfrazado de Darth Vader en un anuncio emitido el domingo durante la Super Bowl se convirtió en el gran ganador de esa competición y, pese a que no ha visto "Star Wars", acaba de conocer al mismísimo James Earl Jones, responsable de la voz del gran malvado de la conocida saga.

"Mi padre me dijo que soy la estrella del momento", aseguraba hoy el propio Max Page, un niño rubio de seis años nacido en California que acaba de llegar a Nueva York para recorrer algunos de los platós más codiciados del panorama televisivo estadunidense. Page "es el chiquillo que se robó el espectáculo del Súper Bowl y el corazón de Estados Unidos", aseguraba hoy, por ejemplo, la cadena ABC sobre este pequeño actor, quien se convirtió de la noche a la mañana en una estrella.

Ese salto a la fama se produjo gracias a un anuncio de Volkswagen en el que ni siquiera se le ve la cara, ya que aparece en todo momento con el traje y la máscara de Darth Vader, tratando sin éxito de manipular "la Fuerza" de las cosas de la casa, hasta que finalmente da con el auto de su padre. Ese anuncio fue el más comentado y más visto de la Súper Bowl, un acontecimiento deportivo que, además de ser la final de la liga de futbol americano, también es el mayor escenario del año para los anunciantes, quienes estrenan para la ocasión sus apuestas más ambiciosas.

A tres millones de dólares por medio minuto de anuncio, las agencias de publicidad sueñan con tener éxito esa noche y lograr que su anuncio se convierta en el más comentado y emblemático de una transmisión que hizo historia al reunir a más de 111 millones de espectadores, una cifra récord en la televisión. El ganador resultó ser el protagonizado por Page, quien nació con un problema cardíaco y a los tres meses se le implantó un marcapasos, lo que conmovió aún más a los estadunidenses.

Según la empresa Ace Metrix, que mide el impacto de los anuncios, éste fue el más efectivo de los 19 que se emitieron de firmas automovilísticas durante el partido del domingo. "Fue un éxito entre todos los grupos demográficos, con la adecuada combinación de simpatía, facilidad para verse y ternura", explicó en un comunicado su consejero delegado, Peter Daboll, quien reconoció que, tras la crisis atravesada por el sector automovilístico, este año "el Súper Bowl se ha convertido claramente en la Auto Bowl".

Marujeando


Homenaje a las tareas de la casa que forman parte de nuestras vidas, odiadas tantas veces pero que, incluso, ayudan a desconectar del día a día (en ciertas ocasiones). Quitar el polvo, barrer, fregar, poner lavadoras, planchar... ¡Y qué gustazo cuando lo tienes todo limpio, te pegas una ducha y te sientas en el sofà después de dos horas "dale que te pego"!
Así pues, hoy he sido como la dulce Blancanieves mientras los enanitos trabajaban. Pero en lugar de silbar he escuchado música (más moderno), y siete hombrecillos hambrientos no han llamado a mi puerta después (aunque si fueran del cuerpo de bomberos, tampoco me importaría :P). 

Silbando al trabajar
Cualquier que hacer
Es un placer
Se hace sin pensar
Se entona una canción
Y es un gozar el trabajar
Al ritmo de un prensor

Si el cuarto hay que barrer
Escoba hay que tener
Y sin sentir bailando vas
Barriendo al ritmo y al compas
(...)

Hi-ho, hi-ho
A casa a descansar
Hi-ho, hi-ho, hi-ho
Hi-ho, hi-ho
Es hora de cerrar
Hi-ho, hi-ho