Los 40... musicales

Ahir vaig riure, vaig plorar, vaig aplaudir, vaig ballar, em vaig aixecar de la butaca, vaig cantar... I em pensava que seria un espectacle més senzill, sense res d'especial; per això m'havia resistit tant a veure'l. Però, gràcies a una companyia immillorable i fantàstica a qui no li feia res repetir i amb qui comparteixo la passió pels musicals, em vaig decidir.

I el que em vaig trobar van ser quasi tres hores d'humor, de cançons de tota la vida, de veus potents, d'escenografia lluminosa i colorida, de vestuari atrevit i modern, d'una història com la pròpia vida i d'uns personatges únics en la seva espècie. En definitiva, un musical genial, divertit, totalment recomanable. I que em recorda que, algun dia, jo també seré allà d'alt.

MSM

Confesiones de una adicta (capítulo 6)

Adicta a cumplir años, a hacerme mayor inevitablemente con el paso inexorable del tiempo, que me recuerda todo lo vivido y lo mucho que queda.

Adicta a mi Peter Pan, a no querer crecer cuando las velas del pastel aumentan, porque siempre tendremos a Campanilla, que revolotea.

Adicta a mi ángel de la guarda, que no me deja sola ni de noche ni de día, incluso cuando más vulnerable me siento, ahora que los años pasan.

Adicta a los 30, que pronto se acercan, agridulce cifra que me replantea toda entera.

Adicta al paso del tiempo, de los años y de las horas, a los minutos bajo el sol que esperan la primavera.

Adicta al miedo de la palabra "adulta", llena de responsabilidades y decisiones, de preocupaciones y dolores de cabeza.

Y adicta a no tener miedo de crecer sin perder nunca a mi Wendy, volando con la imaginación a todas partes donde los niños de Nunca Jamás lleguan.

MSM

Agua

Agua bendita,

agua rancia,

agua del cielo,

agua clara.

Agua sórdida

que cae

gota a gota

sin dar nada.

Agua azul

como en el lago

de una historia

inacabada.

Agua que tiñe

de transparente

los caminos de

Don Quijote perdido.

Agua, agua, agua,

que bebe en los ríos,

en los mares y

en las ciénagas.

Agua verde, embotellada

que darrumba tierra

y, mar en bravia.

Agua turbia,

tan necesaria,

desde los grifos

hasta las montañas.

Aquí te espero

sin final alguno,

para beber de ti

y de tí, mi alma.

MSM

Hoy, día mundial del agua.

Día mundial de la poesía

Como bloggera y ávida lectora, siempre me ha gustado la poesía. Hoy, en honor a este día, os dejo un poema de uno de mis poetas preferidos, Pablo Neruda:

Te recuerdo como eras en el último otoño.

Eras la boina gris y el corazón en calma.

En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo.

Y las hojas caían en el agua de tu alma.

Apegada a mis brazos como una enredadera,

las hojas recogían tu voz lenta y en calma.

Hoguera de estupor en que mi sed ardía.

Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

Siento viajar tus ojos y es distante el otoño:
boina gris, voz de pájaro y corazón de casa

hacia donde emigraban mis profundos anhelos

y caían mis besos alegres como brasas.

Cielo desde un navío. Campo desde los cerros.

Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!

Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos.

Hojas secas de otoño giraban en tu alma.

Les mentides dels grans creen petits monstres

I ahir, en un dissabte de "peli i manta", per fi vaig veure la gran triomfadora dels Goya 2011: Pa Negre. En tenia ganes, què mínim! I més sent una producció catalana, d'una productora professora de la meva facultat, amb actors de prop de casa meva, localitzacions també veïnes... tot un compendi.

Amb una primera escena impactant amb un cavall que et deixa glaçat assegut a la cadira, comença aquesta història ambientada en la postguerra rural a Catalunya. Que explica les misèries, les mentides, les emocions, la vida dels seus personatges a través dels ulls del protagonista sobre qui gira el film, l'Andreu (un Francesc Colomer que no havia fet mai cap càsting ni teatre ni s'havia plantejat mai ser actor).

Una història que no rau en els bàndols de vencedors i vençuts sinó en com viuen aquesta postguerra els seus personatges i, sobretot, de l'Andreu, que veu com les mentides de la seva pròpia família el porten a tenir una consciència d'una vida que no s'imaginava. I acaba per treure el monstre que habita en ell.

És una pel·lícula fosca i dura, amb un pes actoral que fa que rodi sola, i que s'alimenta d'aquell pa negre amb què subsistien per fatalitat les famílies d'aquella època.

MSM

¡Y por fin llegó!

Por fin me despertaste dulce estación,

que todo lo llenas con flores y color.

Color del cielo, color del bosque,

color púrpura de día y noche.

Noche de luna llena,

día de sol radiante,

tarde ámbar en cada piedra,

mañana en cada instante.

Mi querida primavera,

que tus flores llenen jardines,

que tus aguas florezcan

sin dejar nieve en los confines

de aquella tierra que tiembla

y que todo lo destruye,

de los países que están en guerra.

Quédate conmigo y nunca te vayas,

a tu vera podré creer en el dicho

de que la sangre alteras,

y así esperar con los brazos abiertos

al verano, remolón, que nos espera.

MSM

Crema la ciutat

Crema la ciutat, els edificis, i l'aire que es respira és ple de colors i estàtues humanes que ens miren majestuoses des del punt més alt. Focs artificials, petardos eixordidors i multitud d'ulls oberts travessants els carrers es pregunten per què un any de feinada inimaginable per convertir-se, en dos minuts, en espurnes. Cantonades i asfalt sense ni una llamborda lliure per col·locar més ninots, més construccions faraòniques plenes de llum i vida. Ninots que donen vida a comptes de fades, líders polítics, copes del món i els petons més romàntics que passaran a la història. 

I cadascun d'ells ens recorda que tot passa un cop a la vida, però que visitar la ciutat de Les Falles es pot fer un cop l'any. I cada cop d'aquests serà únic i especial, i obrirà les portes a la primavera. 

MSM

La llamada

Quedaron, se dieron los teléfonos y desaparecieron. Acordaron llamarse el lunes de la semana siguiente. Aquel día, nada pasó, no pasó nada. Ninguno de los dos acudió a la cita, ninguno marcó aquellos dígitos tan gratamente estraños. Y así empezó todo para ellos, sin saber sus nombres, sin saber sus vidas.

A dos calles, el teléfono de la cabina quedó colgando después de recibir una llamada que lo cambió todo para siempre.

Ninguno de los dos se arrepintió, a ninguno de los dos les dio la gana.

Aquella fue su llamada perdida. Así quedó perdida, aquella llamada.

MSM

Radella

Rápida, fugaz y escurridiza,

revolotea a mi alrededor

sin que pueda alcanzarla,

tierna, vuela lejos.

Pequeña, audaz y pizpireta

mi dulce hada de primavera

está a punto de darme la

bienvenida a mi vera.

Sus alas me acogen a lo alto,

su piel suave y tersa 

me acaracia, y su pelo se

mezcla con el aire cuando vuela.

Radella se llama mi nimfa caprichosa,

aguarda en el bosque y en la luna

espera a que los sueños despierten

y las noches duerman. 

MSM

Petits grans moments

Són frases, somriures, paraules, mirades, tonteries, esmorzars, llàgrimes, comiats els que ens lliguen a altres persones. I, després de temps, encara que no t'hi vegis amb freqüència i puguin passar mesos o fins i tot un parell d'anys, no passa res. Perquè sempre són allà. I quan els tornes a veure, és com si no hagués passat el temps, i tornes a riure, a dir tonteries, a plorar, a explicar com ha anat la vida els dies que no ens hem vist, i a explicar-nos els plans de futur que vindran i que compartirem plegats. Moments únics i que només són nostres. I el millor és que saps que aquests petits grans moments no s'acabaran mai. I, la veritat, és fantàstic.

MSM