La representació és a punt de començar!

Senyores, senyors, l'obra que veuran a continuació va tenir molt d'èxit ara fa uns anys. Es va estrenar l'any 1996 a l'Off Broadway, ha batut tots els records del teatre musical independent nord-americà amb més de 4.500 representacions, i s'ha estrenat a més de 400 ciutats de tot el món: "T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré".

En aquesta ocasió, la representen joves de la companyia T-Atrevits, de Parets del Vallès, l'objectiu de la qual és fer teatre amateur i anar per tot Catalunya, a diversos concursos i mostres, com aquesta. El millor és que tres dels seus membres són companys meus del cor de Gospel i, d'alguna manera, me'n sento molt i molt orgullosa, tot i el poc temps que fa que els conec. Canten i actuen com a professionals que comencen a ser, com a professionals que ja són.

L'espectacle mostra les interioritats del món de la parella. És una visió subtil i fresca d'experiències que tothom ha viscut en algun moment o altre de la seva vida: la primera cita, el noviatge, el matrimoni, l'arribada dels fills o la crisi dels quaranta. És l'oportunitat de reviure, amb humor, les relacions sentimentals. L'obra és fantàstica, la gaudiran moltíssim i se sentiran molt i molt identificats en moltes de les situacions. Deixaran anar més d'un somriure còmplice, segur.

Per cert, se m'oblidava, apaguin els seus telèfons mòbils. Els recordem que no està permès fer fotografies durant la funció i que hi haurà un descans de quinze minuts. Moltes gràcies!

MSM

Pròximament... estrena

Avui m'he continuat reafirmant en la idea de què gran és la televisio. Avui he tingut l'oportunitat de ser en la gravació d'un programa que s'emetrà inminentment a Telecinco, creat per la Fábrica de la Tele (productora de 50-60 hores d'emissió a la mateixa cadena). Un programa que ja va tenir una edició anònima fa uns anys i que, en aquesta ocasió, comptarà amb gent coneguda/famosos/VIP/personatges de la petita pantalla. 

A part de fer-la petar una estona amb una presentadora prou coneguda (Momento Celebrity), filla d'una famosíssima periodista i presentadora de tota la vida, ens han donat una volta pel "plató", ens han explicat com funciona el programa, el contingut, les cents i cents d'hores que es necessiten per dur-lo a terme: ja no només per la part tècnica (càmeres, grues, il·luminadors, pantalles, quilòmetres de cables, estructures de tot tipus...), sinó per la part de contingut; redactors, guionistes que treballen en cadascun dels personatges, les milers d'hores de documentació que es necessiten (cerca d'imatges), els productors que cuiden que tot estigui a lloc, que no falti de res. Una bona colla de professionals que treballen amb un únic objectiu: entretenir. Sense comptar els canvis d'última hora que marca el "sobre la marxa", que decideix la cadena o que porten les noves idees.

I el més increïble és que la gent que està asseguda a casa, mirant aquest tipus de programes, o qualsevol altre, no té ni idea de la feinada que porta gravar dues o tres hores. És com tot: només es veu la punta de l'iceberg. Però hi ha molta molta gent i moltes moltes hore a darreres de cada projecte. I jo en formaré part algun dia, tard o d'hora. És fanstàstic, no us sembla?

MSM

Confesiones de una adicta (capítulo 5)

Adicta a mis amigas, a mis amigos, a sus sonrisas, a sus penas, a sus alegrías, a sus disgustos.

Adicta a los días que pasamos juntos, a los días que caminamos, a los días que no nos vemos.

Adicta a esas conversaciones interminables sólo finalizadas por la alarma del reloj que nos recuerda que todavía hay un mañana.

Adicta a todas y cada una de las carcajadas que nos provocan nuestras bromas, nuestras contraseñas, nuestras tonterías; tan estúpidas, tan necesarias.

Adicta a los momentos duros que juntos compartimos, que nos hacen más fuertes que nos dan cuenta de quién merece llamarse "amigo".

Adicta a ellos, a mis amigos chicos, a los que son niños hasta tarde, a mis Peter Pan de domingo.

Adicta a ellas, a mis amigas, a las vergonzosas y a las atrevidas, todas ellas tan únicas, tan luchadoras.

Adicta a todos mis amigos, a los que ya no están y a los que todavía siguen, a los que cada día veo y a los nunca olvido, a los de ratos y a los de toda la vida.

Adicta a todos vosotros, porque de alguna manera me habéis hecho.

MSM

Glup glup

Se llamaba Burbuja, y caminaba vagando por los arrecifes de la vida. En cuanto gritaba al aire, las gaviotas se alineaban para contestarle bellos graznidos sin sentido. Nadaba a la deriva muchas noches de luna llena, y se dejaba guiar por su luz brillante y tensa. Vivía en lo alto del mastil de un velero color escarlata, que navegaba sin descanso surcando los mares del infinito. Sus ojitos color miel se perdían en el horizonte de cada atardecer, imaginando desastres naturales que giraban el mundo o bellas historias de corsarios en busca de perlas negras. Burbuja era muy listo. Dentro de su ternura, de su sonrisa, de su histriónica voz, se escondía un ser vivo, maleable, inquieto, perspicaz. Un ser con un corazón libre de problemas y de ataduras; un ser navegante, día tras día, con mil historias oceánicas que contar. Burbuja era paz, era amor, era el olvido.

MSM

Entre todos

No más hambre,
no más lágrimas,
no más desilusiones.

En cuanto pise la tierra,
te daré todo lo que tengo.
En cuanto llame a la luna,
le pediré que te ilumine a todas horas.




No sé si podrás oírme,
pero estoy contigo en la distancia;
De una manera u otra,
te hago llegar todo mi amor.

Quizá tu hermana ya no pueda verlo,
ya no pueda explicarlo,
ya no pueda sentirlo.
Pero entre todos haremos que tú sigas,
que rías por tu hermana,
que comas por tus padres,
que llores de alegría.

Ojalá pudiera traerte conmigo,
ojalá pudieras ver donde vivo;
Ojalá pudiera esconderte en un juego,
ojalá sonrieras cada domingo.

MSM

Avui m'he fet membre d'Acción Contra el Hambre. Entre tots els nostres granets de sorra, podrem ajudar als més necessitats. No arribarem a tots, en som conscients; però a poc a poc es pot arribar molt lluny.

El primer dia de les nostres vides

Comença avui, acaba ahir, continua demà. Viu el present, l'ara i l'aquí, sense pensar en "I si hagués dit...?, I si hagués fet...?, I si...?". Malgrat els buits o l'accés d'equipatge, cal saber tirar endavant. Viure en el present i no en el passat; i menys plusquamperfect. La desesperació no serveix de res, no porta enlloc. I no te n'adones fins que és massa, quan has de prendre les decisions que no has pres abans. Només quan toquem fons trobem el camí. I sempre hi pot haver una segona oportunitat, una finestra oberta, una altra història per començar. Tot final té un principi. I cal assaborir cada minut i cada segon de la nostra vida per adonar-nos que hi ha coses que sí que valen la pena, i que ens mereixem que ens passins coses bones. I, si és necessari, per adonar-nos-en, fer com el protagonista: aturar-nos a l'andana del metro i seguir el nostre instint. Perquè que cada dia pot ser el primer dia de les nostres vides.

Sobre tot això parla aquesta dura però bonica història de Teresa Roig, Premi Roc Boronat 2010. A mi me la van recomanar en un moment que ho necessitava, i ara jo us la recomano! 

Contraportada:

Dos personatges molt diferents comparteixen un dia que els canviarà la vida. "En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.
Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí."

A la carrera, por los caminos...

A la carrera, rauda como el viento, cavalgando entre matorrales y campos de olivos, se esconde una alma libre, una alma pura. Con la pluma siempre a punto de postrarse en un puñado de hojas blancas, ansiosas por ser rescatadas de tan ahogada palidez. De Oxford hasta Arazana, de la ciudad al pueblo llano, la pasional escritora encierra a su imaginación en un saco de serrín para imbuirse en la realidad de los jornaleros, de los señores de las tierras, de unas vidas tan difíciles pero, a la vez, tan bellas. En este fiel camino se le van cruzando la autoridad, la rebeldía, la sabiduría, el amor. Los respira en cada piedra, en cada silla, en cada aliento, en cada sonrisa. Pero de pronto, aire de venganza.

Mientras, cada tarde, Bandolera seguirá forjando su destino....

MSM

Luna lunera

Luna lunera, que ayer me saludaste

a las 22.22h en todo tu esplendor.

Salí a verte y las nubes se apartaron

para dejarte pasar, sin temor.

Me pareció que estabas fría, distante

pero tu sonrisa me corrigió.

Y fue entonces cuando todo lo llenaste

con un enorme abrazo de esperanza e ilusión.

Me arrancaste un pensamiento,

me provocaste una sonrisa,

me atrapó tu solemnidad en la noche

y me llegaste en una dulce brisa.

Luna lunera que hoy estás amarilla,

volveré a cerrar los ojos y

volaré hasta llegar a tí,

para que me cuides como cada noche,

para que me guíes en mi caminar.

MSM

Quatre botons i un pijama amb dibuixets

M'encanten les merceries de poble. Les merceries antigues. Les merceries de tota la vida. M'encanta la olor que fan quan entro, i tot aquell munt de calaixos i caixes en posició de gratacel em donen la benvinguda. I és que allà dintre, vertaderament, hi trobes de tot. De tot, literalment. No m'imagino com deuen ser els seus magatzems!


Qualsevol cosa que necessito és allà, precintada en alguna caixa de color de rosa, a punt per saltar als meus braços. Cada vegada que hi vaig, la señora Montserrat m'atén amb aquella veu agradable, tan auténtica i tan amable, com totes les venedores del gremi. I és que siguin unes calces, uns gomes de cabell o un tros de cremallera, sempre tinc la sensació d'haver-hi fet un viatge en el temps i les ganes d'endur-m'ho tot: aquella porta que toca una campaneta quan s'obre, el mostrador de fusta trencada i de vidre on hi ha exposades totes aquelles "relíquies" i "joies" que ens posem, les etiquetetes a cada calaix o estanteria per saber com estan classificats els productes, les bates d'anar per casa, mitjons, complements pels cabells, fils i llaços, tots els estris per brodar... I tot i tenir anys i anys d'història, són molt modernes! Van a la moda amb els últims colors de picardies que més es porten o els panties i els legins més extremats.

I és que la merceria de tota la vida, de la cantonada de sota casa, del meu poble, de la tieta o de la veïna no pot morir mai! És l'essència de tota una vida, de tota una època, de sempre. I la necessitem per anar per la vida.

MSM

La bicicleta estàtica

Com cada vegada que acabo un llibre, el comparteixo amb vosaltres. Últim llibre que m'he llegit, de Sergi Pàmies. Un passeig deliciós per la quotidianitat, la maduresa, el fer-se adults. Les coses importants de la vida: els records, les frustracions, els desamor, l'esperança, les alegries i les sorpreses, les casualitats. I és ben curtet, així que no us costa res. Un llibre amb retalls autobiogràfics en boca de nous personatges que ens fan somriure entre línies. 19 relats tan reals, tan senzills, tan originals, i que no ens deixen indiferents. Ara bé, no entenc la gallina de la portada... Us el recomano!

Contraportada:

"Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc."

Paraules de Sergi Pàmies:

"¿Y si lo que nos parecía más horroroso en esta vida resulta que es lo que le da sentido?", se pregunta. "Lo que hacemos es más importante que lo que deseamos", se contesta rápido. "En el fondo, ser feliz o no da igual. Lo que cuenta es el día a día. Llegar a esta conclusión es triste, pero no amargo" (Entrevista El País).