Entre todos

No más hambre,
no más lágrimas,
no más desilusiones.

En cuanto pise la tierra,
te daré todo lo que tengo.
En cuanto llame a la luna,
le pediré que te ilumine a todas horas.




No sé si podrás oírme,
pero estoy contigo en la distancia;
De una manera u otra,
te hago llegar todo mi amor.

Quizá tu hermana ya no pueda verlo,
ya no pueda explicarlo,
ya no pueda sentirlo.
Pero entre todos haremos que tú sigas,
que rías por tu hermana,
que comas por tus padres,
que llores de alegría.

Ojalá pudiera traerte conmigo,
ojalá pudieras ver donde vivo;
Ojalá pudiera esconderte en un juego,
ojalá sonrieras cada domingo.

MSM

Avui m'he fet membre d'Acción Contra el Hambre. Entre tots els nostres granets de sorra, podrem ajudar als més necessitats. No arribarem a tots, en som conscients; però a poc a poc es pot arribar molt lluny.

El primer dia de les nostres vides

Comença avui, acaba ahir, continua demà. Viu el present, l'ara i l'aquí, sense pensar en "I si hagués dit...?, I si hagués fet...?, I si...?". Malgrat els buits o l'accés d'equipatge, cal saber tirar endavant. Viure en el present i no en el passat; i menys plusquamperfect. La desesperació no serveix de res, no porta enlloc. I no te n'adones fins que és massa, quan has de prendre les decisions que no has pres abans. Només quan toquem fons trobem el camí. I sempre hi pot haver una segona oportunitat, una finestra oberta, una altra història per començar. Tot final té un principi. I cal assaborir cada minut i cada segon de la nostra vida per adonar-nos que hi ha coses que sí que valen la pena, i que ens mereixem que ens passins coses bones. I, si és necessari, per adonar-nos-en, fer com el protagonista: aturar-nos a l'andana del metro i seguir el nostre instint. Perquè que cada dia pot ser el primer dia de les nostres vides.

Sobre tot això parla aquesta dura però bonica història de Teresa Roig, Premi Roc Boronat 2010. A mi me la van recomanar en un moment que ho necessitava, i ara jo us la recomano! 

Contraportada:

Dos personatges molt diferents comparteixen un dia que els canviarà la vida. "En Daniel és un comptable i pare de família de cinquanta anys que viu aclaparat per la rutina. Un dilluns, esperant el metro per anar a la feina, tot el pes de la seva grisa existència li cau al damunt. Ha tocat fons. Aleshores, veu una noia especial a l’andana i, sense saber per què, la segueix. Aparentment, en Daniel i ella no tenen res en comú, però junts passaran vint-i-quatre hores a la deriva per la ciutat, al marge de la resta del món. Un dia que els canviarà per sempre.
Teresa Roig ha escrit una història d’amor gens convencional, que posa l’èmfasi en les segones oportunitats que ofereix la vida. Perquè tot final obre un principi. I perquè només quan t’adones que estàs perdut pots trobar el camí."

A la carrera, por los caminos...

A la carrera, rauda como el viento, cavalgando entre matorrales y campos de olivos, se esconde una alma libre, una alma pura. Con la pluma siempre a punto de postrarse en un puñado de hojas blancas, ansiosas por ser rescatadas de tan ahogada palidez. De Oxford hasta Arazana, de la ciudad al pueblo llano, la pasional escritora encierra a su imaginación en un saco de serrín para imbuirse en la realidad de los jornaleros, de los señores de las tierras, de unas vidas tan difíciles pero, a la vez, tan bellas. En este fiel camino se le van cruzando la autoridad, la rebeldía, la sabiduría, el amor. Los respira en cada piedra, en cada silla, en cada aliento, en cada sonrisa. Pero de pronto, aire de venganza.

Mientras, cada tarde, Bandolera seguirá forjando su destino....

MSM

Luna lunera

Luna lunera, que ayer me saludaste

a las 22.22h en todo tu esplendor.

Salí a verte y las nubes se apartaron

para dejarte pasar, sin temor.

Me pareció que estabas fría, distante

pero tu sonrisa me corrigió.

Y fue entonces cuando todo lo llenaste

con un enorme abrazo de esperanza e ilusión.

Me arrancaste un pensamiento,

me provocaste una sonrisa,

me atrapó tu solemnidad en la noche

y me llegaste en una dulce brisa.

Luna lunera que hoy estás amarilla,

volveré a cerrar los ojos y

volaré hasta llegar a tí,

para que me cuides como cada noche,

para que me guíes en mi caminar.

MSM

Quatre botons i un pijama amb dibuixets

M'encanten les merceries de poble. Les merceries antigues. Les merceries de tota la vida. M'encanta la olor que fan quan entro, i tot aquell munt de calaixos i caixes en posició de gratacel em donen la benvinguda. I és que allà dintre, vertaderament, hi trobes de tot. De tot, literalment. No m'imagino com deuen ser els seus magatzems!


Qualsevol cosa que necessito és allà, precintada en alguna caixa de color de rosa, a punt per saltar als meus braços. Cada vegada que hi vaig, la señora Montserrat m'atén amb aquella veu agradable, tan auténtica i tan amable, com totes les venedores del gremi. I és que siguin unes calces, uns gomes de cabell o un tros de cremallera, sempre tinc la sensació d'haver-hi fet un viatge en el temps i les ganes d'endur-m'ho tot: aquella porta que toca una campaneta quan s'obre, el mostrador de fusta trencada i de vidre on hi ha exposades totes aquelles "relíquies" i "joies" que ens posem, les etiquetetes a cada calaix o estanteria per saber com estan classificats els productes, les bates d'anar per casa, mitjons, complements pels cabells, fils i llaços, tots els estris per brodar... I tot i tenir anys i anys d'història, són molt modernes! Van a la moda amb els últims colors de picardies que més es porten o els panties i els legins més extremats.

I és que la merceria de tota la vida, de la cantonada de sota casa, del meu poble, de la tieta o de la veïna no pot morir mai! És l'essència de tota una vida, de tota una època, de sempre. I la necessitem per anar per la vida.

MSM

La bicicleta estàtica

Com cada vegada que acabo un llibre, el comparteixo amb vosaltres. Últim llibre que m'he llegit, de Sergi Pàmies. Un passeig deliciós per la quotidianitat, la maduresa, el fer-se adults. Les coses importants de la vida: els records, les frustracions, els desamor, l'esperança, les alegries i les sorpreses, les casualitats. I és ben curtet, així que no us costa res. Un llibre amb retalls autobiogràfics en boca de nous personatges que ens fan somriure entre línies. 19 relats tan reals, tan senzills, tan originals, i que no ens deixen indiferents. Ara bé, no entenc la gallina de la portada... Us el recomano!

Contraportada:

"Els naufragis de la maduresa són al centre d’aquest nou recull de vint relats de Sergi Pàmies. Les fatalitats individuals i col·lectives, la capacitat de sobreviure-hi i les emocions de tota mena que provoquen són tractades amb l’estil obsessiu i sobri que ha caracteritzat els últims llibres de l’autor i que ha aconseguit atrapar milers de lectors. Per primera vegada, Pàmies construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics, i retrata les dificultats existencials d’uns personatges que, amb una determinació tan absurda com heroica, tenen esma per pedalar sense moure’s del lloc."

Paraules de Sergi Pàmies:

"¿Y si lo que nos parecía más horroroso en esta vida resulta que es lo que le da sentido?", se pregunta. "Lo que hacemos es más importante que lo que deseamos", se contesta rápido. "En el fondo, ser feliz o no da igual. Lo que cuenta es el día a día. Llegar a esta conclusión es triste, pero no amargo" (Entrevista El País).

El Barco

Sin cobertura, la estrella polar me guió entre las olas y me dejó entrever la brisa marina que acechaba el puerto. Los chicos salieron a navegar en medio de la nada para encontrar unas ondas que les permitieran dar señales de vida. El mensaje se envió a medianoche, al tiempo que el acelerador encendía máquinas y temblaba. Caras de preocupación, miedo en sus miradas. Mientras, a bordo, el capitán le enseñaba mapas a su pequeña, que le echaba de menos, aún teniéndolo cerca. Y él le contaba historias de alta mar, de todos los días y noches que no pudo estar con ella, de los cumpleaños que se perdió, de los cuentos sin leer. Y la pequeña preguntaba por mamá, que estaba fuera de los mapas. A muchas, muchas millas.

Y en los camarotes, en la sala de máquinas, en los pasillos, en cubierta... En el barco, la aventura empezaba. El Estrella Polar emprendía sus dos meses de camino, arduo, libre, misterioso.

Continuará...

MSM

La nostra partida

"EL DESTÍ ÉS QUI BARALLA LES CARTES, PERÒ NOSALTRES SOM ELS QUI JUGUEM"

William Shakespeare

I la partida ja ha començat. O potser no, quì ho sap? Això depen de nosaltres. Sigui com sigui, no podem perdre més temps i posar-nos a jugar la partida de la nostra vida. Hem de jugar les nostres cartes, posar-les sobre la taula, apostar al cavall guanyador. El que calgui per aconseguir guanyar la partida i arribar allà on volem o allà on el destí ens espera.

MSM

Un viatge a l'interior i als inicis del món

Avui he acabat el llibre d'un GRANDE de tots els temps: "Viatge al poder de la ment", d'Eduard Punset. Què dir-vos d'aquest geni? Llegiu-lo, reflexionem plegats i mireu el seu blog. Per cert! El descobriment que he fet i que m'ha encantat, tot i no relacionar-ho abans, és Elsa Punset, la seva filla. Jo la coneixia de la seva secció a l'Hormiguero de Cuatro (genial!) i no havia atinat que eren familiar super directes! Però fantàstic, com no podia sortir un escriptora com ella tenint un pare així.

Amb aquest llibre Eduard Punset tanca la trilogia sobre la felicitat, l’amor i el poder, les tres claus que mouen el món. Després d’El viatge a la felicitat i El viatge a l’amor, que han apassionat ja mig milió de lectors, l’autor de referència de la divulgació científica al nostre país ens convida a un “viatge íntim al poder de la ment”.

«¿Com han pogut viure, enamorar-se, estimar, treballar com bojos, cuidar els seus fills, milions de persones…, sense saber, de veritat, allò que els succeïa per dins, com funcionava la seva ment?» Donar resposta a aquest enigma fascinant és l’objectiu central d’aquesta obra.

http://www.eduardpunset.es/ 

http://www.elsapunset.com/ 

!!!AL ATAQUEEEEEERRRRRR!!!

La manada se prepara para salir a cazar. Se sitúa en los puntos de salida. Cada miembro da unas cuantas vueltas a la redonda antes de marcar su sitio. Se colocan en los puestos de salida. Pactan por detrás de qué arbusto atacarán, y a qué presa. Y esperan a qué el líder dé la señal para salir disparados: "Estamos aquí para dejarnos la piel, para luchar ferozmente por nuestro objetivo. Tenéis que visualizarlo y hacerlo vuestro. Ya es vuestro. No daros por vencidos aunque os ataquen por todos los flancos. Porqué tened por seguro que lo harán, y os lo querrán quitar todo. A cualquier precio... ".

¡Preparados! ¡Listos!¡Ya!

!!!!!!YA ESTÁN AQUÍ LA REBAJAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAS!!!!!!

MSM