Estimat Cobi

Estimats lectors,

Avui he tornat a la meva anhel·lada infància, concretament el 1992. Un any de pell de gallina per a Barcelona i per al món. I per a nosaltres, of course. Avui he tornat a reviure els Jocs Olímpics, aquell gran HOLA de l'apertura a l'estadi de Montjuïc, i he tornat a recordar com vam arribar a estimar en Cobi, la seva mascota.

La noia que veieu darrera aquesta colorida màscara sóc jo. Tot té una explicació: avui he anat a una exposició molt xula, plena de colors, on el blanc i el negre no tenen lloc. Esbossos, figures, cartells, bosses, logotips, vestits, mobiliari ... d'un gran artista com és Mariscal. Reconec que el nom no em sonava gens fins que he vist que va ser el creador de Cobi i de la imatge de molts dels souvenirs de la ciutat comtal. Digueu-me inculta però, cada dia es poden aprendre coses noves, no?

Doncs avui he tornat a pintar aquesta màscara amb la qual acabaves el recorregut per aquest món de colors, i després de la qual un fotomatón et feia la instantània per penjar-la a la web del lloc.

Exposició recomanable.

Confesiones de una adicta (capítulo 2)

Adicta a ti, a tus labios, a tu cuerpo, a tu olor, a cada uno de tus rincones y cicatrices.

Adicta a la forma en qué te mueves por las noches, sin saber que te estoy mirando.

Adicta a tus pasos que me guían cada día desde una distancia sin rumbo.

Adicta a tu risa, a tu sonora carcajada en mis sueños imposibles.

Adicta a nuestros paseos en tardes de otoño de grandes hojas y frías hierbas.

Adicta al susurro del viento en tus bailes de noches locas.

Adicta a tus orejas, a tus manos, a tus pies, a tus pestañas cuando me miran.

Adicta a los caminos que juntos recorrimos aquellos años de lunas llenas.

Adicta a mi dolor por cada segundo que en tí pienso.

Adicta al horizonte en el que se divisa tu silueta.

Adicta a tu ausencia, a tu recuerdo, a tu melodía.

Adicta a la espera por volver a verte, en cualquier lugar de este mundo sin vida.

MSM

Fragmentos de unas confesiones...

CONFESIONES DE UN CAMARERO, del blog "Waiter Rant", por "The Waiter" (Steve Dublanica). Best seller.

- Como sólo puedo observar a las personas durante el rato que tardan en comer, lo único que tengo son instantáneas de sus vidas.

- Pronto comprendí que hay algo mágico en el poder de las palabras.

- E mundo es un lugar muy grande, no puedesserlo todo ni hacerlo todo. La vida es más grande que un solo hombre, pero cuando lees historias, puedes echar un vistazo a un mundo mucho mayor que el tuyo. Si lees historias, llegarás a ver el mundo entero.

- Los diarios online (blogs) contenían losmás mundanos pero a veces fascinantes pedacitos de la vida de las personas.

- Sobre la película "Smoke" de Williamurt: el personaje X ha tomado una foto de la misma esquina de la calle donde está su tienda a la misa hora cada día durante catorce años. Señala las diferencias entre las estaciones, las expresiones del rostro de la gente, cómo la luz juega con los edificios.

- La gente dice que tienes que viajar para ver el mundo. A veces creo que si te quedas en un solo lugar y mantienes los ojos bien abiertos, vas a ver casi todo lo que tienes al alcance de la mano.

- La gente siempre ha estado tomando instantáneas de mí.

- Puedes encontrar el mundo en tu propia historia.

- Ya no soy ese hombre de la triste ventana.

"He visto niños nacer y padres llorar la pérdida de sus hijos. He servido a gente que celebraba cumpleaños y que lamentaban una muete en comidas de funeral. Heayudado a personas que han tenido ataques al corazón. He sido testigo de actuaciones cariñosas y crueles de clientes. He conocido a ricos y famosos y a pobres y normales y corrientes. He hablado con monjas y sacerdotes, con violadores y pornográficos, con criminales y polícias. He visto la bello y lo feo. He visto gente ocupada en nacer y gente ocupada en morir, como diría Bob Dylan."

"Mientras paso por las mesas con manteles de lino pienso en las historias que cada una podía contar. La mesa 3, donde esa señora tuvo el ataque. La mesa 9, donde la dama alcohólica se derrumbó y lloró. La mesa 15, donde el tipo propuso matrimonio a su novia. La mesa 17, donde me corté la mano abriendo el vino y sangré hasta dejarla perdida. La mesa 18, donde aquel tipo tuvo un ataque al corazón y se cayó inconsciente al suelo. Serví al tipo borracho y a la puta en la mesa 19, y Russell Crowe me preguntó si era actor en la mesa 20. La mesa 22 fue donde serví a esa pareja en el día de San Valentín y la mesa 25 fue donde le dije a un hombre insufrible que se largara. La mesa 24 es donde siempre comen mis clientes favoritos y la mesa 26 fue donde esa chica y ese chico decidieron en Nochevieja ir a por el niño."

En el metro...

I baixava les escales, i el vent dels rails m'aixecava la fandilla que portava aquell dimarts, tan incòmoda. Fred, calor, fred, calor, em trec la jaqueta, la carpeta, el llibre... per què coi vaig sempre tan carregada? Línia lila o vermella, no ho recordo; i aquells ulls que em miraven amb desconcert mentre jo me n'allunyava, una mica poruga. I així esperava el metro que em duria d'un punt a l'altre de la ciutat, tan ràpid i tremolós.

I dins del vagó... les històries es creuen, les mirades es troben, les olors es barregen. I jo que observo la noia de rastes amb cara trista, la nena i la mare que juguen a aguantar l'equilibri, el noi perdut en la música del seu ipod, l'embarassada que, cansada, demana permís per seure, l'avi de faccions dures que li cedeix el lloc mentre dos nois negres riuen d'alguna cosa ininteligble, i una noia amb mocador al cap que s'amaga darrera un llibre en català. A on porten aquestes històries? Fins a quina parada duren les mirades? Arribaran lluny aquelles olors desagradables?

Són moltes les vides que s'amaguen dins d'aquest vagó, que les porta al seu destí; o al seu final. Qui ho sap! Qui sap si el metro ens enganya, ens sorpren o ens amaga trossos d'unes vides. Vides com la nostra, que comença i acaba, que somriu i plora, que pateix i estima. Vides com el metro, que arrenca i para, que arriba i no espera, que passa i torna.

MSM 

World Press Photo 2010: el poder de la fotografía

Una prostituta en la cama, engañada y víctima del narcotráfico; unas dulces ovejas que miran cómo otra ya ha sido descuartizada; un ciudadano negro lapidado;recopilación de las obras ganadoras del concurso homónimo, es conocida mundialmente como la principal muestra itinerante de fotoperiodismo. una pequeña sepultada bajo unos escombros; un Lance Amstrong preparándose para la próxima etapa; cientos de pingüinos en Groelandia reunidos ante tan magno paisaje; el jugador de rugby más veterano, unos 90 años, participando en la carrera del año; unas mujeres en el tejado de un edificio manisfestándose en contra del resultado de unas elecciones....

Estas y otras instantáneas se encuentran en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona, conformando la exposición World Press Photo, que recopila las obras ganadoras del concurso homónimo y conocida mundialmente como la principal muestra itinerante de fotoperiodismo.

Cada año, un jurado internacional independiente formado por trece miembros escoge las fotografías ganadoras entre todas las enviadas por fotoperiodistas, agencias, diarios y fotógrafos de todo el mundo. Las fotos participan dentro de 11 categorías: noticias de actualidad, temas de actualidad, personajes de actualidad, deportes, fotos de acción, reportajes de deportes, temas contemporáneos, vida diaria, retratos, naturaleza, y arte y entretenimiento.

 

La exposición anual de las fotos ganadoras puede verse cada año en 80 ciudades de 40 países, con la condición de que todas las obras se puedan mostrar sin ningún tipo de censura. El hecho es que miles de visitantes de todo el mundo vean esta exposición evidencia el poder de la fotografía para superar las fronteras lingüísticas y culturales.

World Press Photo aporta imágenes para la memoria colectiva. Imágenes impactantes que han cambiado, en numerosas ocasiones, el transcurso de la historia y la opinión pública.

La Riera... i jo de figurant!

Bueno, bueno, bueno (castellanisme, ho sé!), la meva experiència d'avui ha estat fer de figurant a la sèrie de TV3 "La Riera".

I la veritat... res de l'altre món. Ja havia estat fa anys en alguna sèrie o programa de televisió. I sóc del sector (comunicació audiovisuals), així que l'efecte que em pot produir estar entre focus, càmeres, actors, no és el mateix que algú del carrer "llano". Però ja fa temps que em vaig apuntar a l'adreça de càsting de TV3, on et van trucant per fer de figurant a sèries, i mira, em va fer gràcia.

Sigui com sigui, la coordinació avui no ha estat del tot el seu fort, ja que ens han convocat a les 9.30h del matí i hem començat a gravar quasi a les 12h del migdia. Matí perdut (encara que ja ho sabia i cap problema). He conegut gent que, sort la seva , tenen tot el temps del món per participar en sèries, pel·lícules i anuncis. Hi havia un senyor (a l'atur) que venia per primera vegada i tot ho preguntava; comprensible. I com hi ha anat a parar? La seva dona i al seva filla el van apuntar. També hi havia alguns provinents d'agències (en especial una concreta que es veu que et truca per a moltes gravacions) que havien participat a "Gavilanes", "Polònia", pel·lícules diverses, anuncis... No està malament! Però, com bé he dit, cal tenir temps per fer-ho. A mi, m'encantaria però, si treballes, és impossible.

I què dir dels actors. Alguns d'ells una mica secs, d'altres simplement a la seva bola i petant la xerrada entre ells, altres molt amables dirigint-nos la paraula (tot un detall), d'altes fent gestos i sorolls guturals una mica exagerats cada vegada que anaven a gravar, d'altres molt simpàtics que ens han dit més que un simple "Hola", i fins i tot altres força coneguts que ens han mirat diversos segons i ni tan sols s'han dignat a dir "hola". Bé, ja se sap que en aquest món hi ha de tot, per això no demano mai autògrafs als famosos que veig. Digueu-me tonta, però prefereixo quedar-me amb una bona imatge i no afirmar que són uns malcarats en realitat.

L'escena? Un sopar al restaurant dels protagonistes. Un restaurant de luxe, on ens han servit un rap i una espècie de carns, tirant a freds, un pa també tirant a fred. I havíem de fer veure que menjàvem (o hem menjat de veritat, poquet però....). Sobretot, no fer soroll amb els coberts i només moure els llavis (això és el més ridícul, però nosaltres hem xiuxiuejat). Perquè en plató se sent tot. Llavors...assaig... situació....acció! I així diverses vegades.

I un matí diferent, tu! Però vamos, que una servidora treballa, així que difícilment podré tornar a demanar tot un matí. Ara, que potser m'apunto a aquesta agència que truca tant i si em criden d'un "Gavilanes"... aix... no li farem un lleig, no?

Confesiones de una adicta (capítulo 1)

A las series de televisión, a tus ojos, a su sonrisa, al amor, a mi grupo de toda la vida, a la música que me calma, a un día sin lluvia, al olor de tierra mojada, a los aplausos, al reconocimieto merecido, a mis padres, a mi abuela, a mis amigas sin las que nada soy, a su dulce sonrisa, a perseguir un sueño, a soñar que todo es posible, a creer que llegaré lejos, a la comida, al sexo, al aire con el que respiro, al gimnasio, a las carcajadas contagiosas, a todo lo que me motiva, a un buen ambiente, a los recuerdos, a los bebés, a su inocencia, a las pequeñas cosas que nos hacen grandes, a los momentos que nunca llegan, a los momentos que nunca acaban, a un sinfín de maneras de afrontar los problemas... ADICTA A TODO. ADICTA, EN DEFINITIVA, A LA VIDA.  

A una amiga...

Podria explicar-ne tantes coses,
coses boniques sobre ella;
però falta temps per dir-les totes,
per parlar d'aquesta persona tan bella.

Amb ella he rigut i he plorat,
m'ha ensenyat a viure la vida.
Ella m'ha fet veure la vertadera amistat
i a prendre'm-ho tot amb alegria.

M'ha obert del tot el seu cor
en els moments més complicats.
I sense poder fer el cor fort
m'ha donat la seva sinceritat.

A ella li dec durant aquest temps...
A ella li ofereixo per sempre més...
A ella li dono les gràcies per tot...
A ella li agraeixo el que ha fet...

A ella la tindré sempre present,
dintre dels meus pensaments,
i no oblidaré mai els bons moments
que hem passat durant aquest temps.

Gràcies a
La persona que m'ha ensenyat
a estimar més la vida
i que ha estat sempre al meu costat,
a vigilar-me per si em deprimia.

PD: Poema escrit fa uns 10 anys però que mai passa de moda.

MSM

GENTE....

Gente en las aceras, esperando una manera de creer que todo es posible, aunque ellos no quieran.

Gente sin manos, sin pies y sin alma, que día a día se lamentan de tener un corazón de piraña.

Gente entre paredes, que mean, lloran y aman, haciendo oídos sordos a sus vecinos de escalera.

Gente pidiendo turno al final de una cola de miedos, esperanzas y fracasos, con un cero por bandera.

Gente que sube, gente que baja, números y rutas transportando mil historias con final y sin principio.

Gente con valor que lucha por un sueño, sin pensar que nada es imposible, sólo por inercia.

Gente como tú, que ríes y te enfadas.

Gente como yo, que odio y pataleo.

Gente como él, que mata y pasa.

Gente como nosotros, que vivimos y sentimos.

Gente como vosotros, que os quejáis y no véis salida.

Gente como ellos, gente como gente que no se atreve a mirar más allá de las pestañas.

Gente que va, gente que viene, gente que aguarda, gente que teme.

¿Y quiénes son toda esa gente que nos mira raro, que nos mira diferente,

sino un reflejo de nosotros mismos en el espejo de la suerte?

Todos somos gente, gente somos todos,

¿qué será de nosotros ahora en la vida y después en la muerte?

 MSM

Body Combat: ¡punys fora!

Ufff, adrenalina a tope! Cops de puny imaginaris, patades a lo Bruce Lee, saltirons diversos i ficar-se en el paper. Ahir vaig fer la meva primera classe de Body Combat, l'única que em faltava (després de tots els Bodys que hi ha, of course: Pump, Attack i Balance). I molt guai! Reconec que em sentia una mica com la Million Dollar Baby, el Jackie Chan o el Jean Claude Van Damme. Però, per aquells que no sapigueu de què va, us ho explico una mica més amb detall:

Es tracta d'una varietat d'arts marcials (què zen que sona... No sentiu violins oriental de fons?) amb música canyera, cosa que et motiva més. És un programa d'entrenament aeròbic, resistència i flexibilitat (ni que ho diguis, però ara ja estic una mica més entrenada que fa uns mesos) que combina i adapta moviments i tècnica de boxa (com Julio El Feroz de GH... jaja), kickboxing, karate, tai-txi, taekwondo, muay thai (toma ya amb els noms!) i altres arts marcials per crear una classe col·lectiva intensa al ritme d'una música amb efectes especials (especials? ehhh.. No sé si Steven Spielberg hi podria fer alguna cosa; si de cas, música amb efectes normals, no?). Encara que no hi ha contacte físic -es fa davant del mirall- cal donar cops i puntades, simular combats i entrenaments (això això, ficar-se en el paper i descarregar la ràbia contra el burro de turno que t'ha amargat el dia; tothom feia cares de ràbia i concentració! Com en una pel·li, vamos).

Quins músculs es treballen: Amb aquest tipus d'exercici s'involucra molt la part superior del cos, el que el diferencia d'altres disciplines aeròbiques. El body combat enforteix les espatlles, braços, abdominals i l'esquena (ai sí, que falta em fa. D'aquí une setmanes ja us explicaré la meva evolució).

Qui ho pot practicar: Està recomanat per a qualsevol edat i sexe. La brusquedat dels moviments ho fa desaconsellable per a les dones embarassades (homeeeee, i també per a les persones entradetes a certa edat que si fan una patada com les de ahir els hi surt la cama volant).

En definitiva, s'aprenen tècniques de defensa, s'allibera estrès i es cremen moltes calories. Ai dels lladregots miserables que intentin robar-me el bolso alguna dia, aniré plena d'adrenalina i motivació per fotre'ls una patada marciana en tota la cara. Ja veuràs, ja! (ara, que una servidora aixeca la cama fins a on pot, eh?)