La Riera... i jo de figurant!

Bueno, bueno, bueno (castellanisme, ho sé!), la meva experiència d'avui ha estat fer de figurant a la sèrie de TV3 "La Riera".

I la veritat... res de l'altre món. Ja havia estat fa anys en alguna sèrie o programa de televisió. I sóc del sector (comunicació audiovisuals), així que l'efecte que em pot produir estar entre focus, càmeres, actors, no és el mateix que algú del carrer "llano". Però ja fa temps que em vaig apuntar a l'adreça de càsting de TV3, on et van trucant per fer de figurant a sèries, i mira, em va fer gràcia.

Sigui com sigui, la coordinació avui no ha estat del tot el seu fort, ja que ens han convocat a les 9.30h del matí i hem començat a gravar quasi a les 12h del migdia. Matí perdut (encara que ja ho sabia i cap problema). He conegut gent que, sort la seva , tenen tot el temps del món per participar en sèries, pel·lícules i anuncis. Hi havia un senyor (a l'atur) que venia per primera vegada i tot ho preguntava; comprensible. I com hi ha anat a parar? La seva dona i al seva filla el van apuntar. També hi havia alguns provinents d'agències (en especial una concreta que es veu que et truca per a moltes gravacions) que havien participat a "Gavilanes", "Polònia", pel·lícules diverses, anuncis... No està malament! Però, com bé he dit, cal tenir temps per fer-ho. A mi, m'encantaria però, si treballes, és impossible.

I què dir dels actors. Alguns d'ells una mica secs, d'altres simplement a la seva bola i petant la xerrada entre ells, altres molt amables dirigint-nos la paraula (tot un detall), d'altes fent gestos i sorolls guturals una mica exagerats cada vegada que anaven a gravar, d'altres molt simpàtics que ens han dit més que un simple "Hola", i fins i tot altres força coneguts que ens han mirat diversos segons i ni tan sols s'han dignat a dir "hola". Bé, ja se sap que en aquest món hi ha de tot, per això no demano mai autògrafs als famosos que veig. Digueu-me tonta, però prefereixo quedar-me amb una bona imatge i no afirmar que són uns malcarats en realitat.

L'escena? Un sopar al restaurant dels protagonistes. Un restaurant de luxe, on ens han servit un rap i una espècie de carns, tirant a freds, un pa també tirant a fred. I havíem de fer veure que menjàvem (o hem menjat de veritat, poquet però....). Sobretot, no fer soroll amb els coberts i només moure els llavis (això és el més ridícul, però nosaltres hem xiuxiuejat). Perquè en plató se sent tot. Llavors...assaig... situació....acció! I així diverses vegades.

I un matí diferent, tu! Però vamos, que una servidora treballa, així que difícilment podré tornar a demanar tot un matí. Ara, que potser m'apunto a aquesta agència que truca tant i si em criden d'un "Gavilanes"... aix... no li farem un lleig, no?

Confesiones de una adicta (capítulo 1)

A las series de televisión, a tus ojos, a su sonrisa, al amor, a mi grupo de toda la vida, a la música que me calma, a un día sin lluvia, al olor de tierra mojada, a los aplausos, al reconocimieto merecido, a mis padres, a mi abuela, a mis amigas sin las que nada soy, a su dulce sonrisa, a perseguir un sueño, a soñar que todo es posible, a creer que llegaré lejos, a la comida, al sexo, al aire con el que respiro, al gimnasio, a las carcajadas contagiosas, a todo lo que me motiva, a un buen ambiente, a los recuerdos, a los bebés, a su inocencia, a las pequeñas cosas que nos hacen grandes, a los momentos que nunca llegan, a los momentos que nunca acaban, a un sinfín de maneras de afrontar los problemas... ADICTA A TODO. ADICTA, EN DEFINITIVA, A LA VIDA.  

A una amiga...

Podria explicar-ne tantes coses,
coses boniques sobre ella;
però falta temps per dir-les totes,
per parlar d'aquesta persona tan bella.

Amb ella he rigut i he plorat,
m'ha ensenyat a viure la vida.
Ella m'ha fet veure la vertadera amistat
i a prendre'm-ho tot amb alegria.

M'ha obert del tot el seu cor
en els moments més complicats.
I sense poder fer el cor fort
m'ha donat la seva sinceritat.

A ella li dec durant aquest temps...
A ella li ofereixo per sempre més...
A ella li dono les gràcies per tot...
A ella li agraeixo el que ha fet...

A ella la tindré sempre present,
dintre dels meus pensaments,
i no oblidaré mai els bons moments
que hem passat durant aquest temps.

Gràcies a
La persona que m'ha ensenyat
a estimar més la vida
i que ha estat sempre al meu costat,
a vigilar-me per si em deprimia.

PD: Poema escrit fa uns 10 anys però que mai passa de moda.

MSM

GENTE....

Gente en las aceras, esperando una manera de creer que todo es posible, aunque ellos no quieran.

Gente sin manos, sin pies y sin alma, que día a día se lamentan de tener un corazón de piraña.

Gente entre paredes, que mean, lloran y aman, haciendo oídos sordos a sus vecinos de escalera.

Gente pidiendo turno al final de una cola de miedos, esperanzas y fracasos, con un cero por bandera.

Gente que sube, gente que baja, números y rutas transportando mil historias con final y sin principio.

Gente con valor que lucha por un sueño, sin pensar que nada es imposible, sólo por inercia.

Gente como tú, que ríes y te enfadas.

Gente como yo, que odio y pataleo.

Gente como él, que mata y pasa.

Gente como nosotros, que vivimos y sentimos.

Gente como vosotros, que os quejáis y no véis salida.

Gente como ellos, gente como gente que no se atreve a mirar más allá de las pestañas.

Gente que va, gente que viene, gente que aguarda, gente que teme.

¿Y quiénes son toda esa gente que nos mira raro, que nos mira diferente,

sino un reflejo de nosotros mismos en el espejo de la suerte?

Todos somos gente, gente somos todos,

¿qué será de nosotros ahora en la vida y después en la muerte?

 MSM

Body Combat: ¡punys fora!

Ufff, adrenalina a tope! Cops de puny imaginaris, patades a lo Bruce Lee, saltirons diversos i ficar-se en el paper. Ahir vaig fer la meva primera classe de Body Combat, l'única que em faltava (després de tots els Bodys que hi ha, of course: Pump, Attack i Balance). I molt guai! Reconec que em sentia una mica com la Million Dollar Baby, el Jackie Chan o el Jean Claude Van Damme. Però, per aquells que no sapigueu de què va, us ho explico una mica més amb detall:

Es tracta d'una varietat d'arts marcials (què zen que sona... No sentiu violins oriental de fons?) amb música canyera, cosa que et motiva més. És un programa d'entrenament aeròbic, resistència i flexibilitat (ni que ho diguis, però ara ja estic una mica més entrenada que fa uns mesos) que combina i adapta moviments i tècnica de boxa (com Julio El Feroz de GH... jaja), kickboxing, karate, tai-txi, taekwondo, muay thai (toma ya amb els noms!) i altres arts marcials per crear una classe col·lectiva intensa al ritme d'una música amb efectes especials (especials? ehhh.. No sé si Steven Spielberg hi podria fer alguna cosa; si de cas, música amb efectes normals, no?). Encara que no hi ha contacte físic -es fa davant del mirall- cal donar cops i puntades, simular combats i entrenaments (això això, ficar-se en el paper i descarregar la ràbia contra el burro de turno que t'ha amargat el dia; tothom feia cares de ràbia i concentració! Com en una pel·li, vamos).

Quins músculs es treballen: Amb aquest tipus d'exercici s'involucra molt la part superior del cos, el que el diferencia d'altres disciplines aeròbiques. El body combat enforteix les espatlles, braços, abdominals i l'esquena (ai sí, que falta em fa. D'aquí une setmanes ja us explicaré la meva evolució).

Qui ho pot practicar: Està recomanat per a qualsevol edat i sexe. La brusquedat dels moviments ho fa desaconsellable per a les dones embarassades (homeeeee, i també per a les persones entradetes a certa edat que si fan una patada com les de ahir els hi surt la cama volant).

En definitiva, s'aprenen tècniques de defensa, s'allibera estrès i es cremen moltes calories. Ai dels lladregots miserables que intentin robar-me el bolso alguna dia, aniré plena d'adrenalina i motivació per fotre'ls una patada marciana en tota la cara. Ja veuràs, ja! (ara, que una servidora aixeca la cama fins a on pot, eh?)

ISASAWEIS: ¿Te sabes maquillar?

La mayor bloguera de España y una de las blogueras más seguidas en el mundo ficha por Antena3

Isabel Llano, nombre apenas conocido, acumula más de 45.000 suscriptores en su canal en YouTube. Con el saludo informal de "Hola, chicas, ¿qué tal?", suele presentarse a sus seguidores, que cada vez son más. Ahora, Antena 3 ficha a 'Isasaweis', la mayor videobloguera de España.

Esta ingeniera informática, a la vista de que no se convocaban plazas de profesora en su Asturias natal, se lanzó a la red. Lo que empezó como pasatiempo ya ha generado, pese a su modesto sistema de producción, más de 16.000.000 de visionados, una cifra también en aumento.

"Me dicen que explico bien, supongo que tengo las tablas de profesora; que transmito calma, como si una amiga se lo contara a otra", cuenta Llano antes de fichar por la familia de canales de Antena 3, para la que también desarrollará un videoblog, en la web.

Grabó su primer vídeo en noviembre de 2009. "No se lo conté a nadie, ni a familia ni a amigos. Y la gente se puso a verlo". Ante los apabullantes datos que registraba, 'Isasaweis' pasó a ser 'partner' de YouTube: "Te permiten decorar tu canal, cobrar por cada 'pinchazo' en los anuncios y 'colgar' vídeos de más de 10 minutos", recuerda.

Primeros pasos de su blog en antena3.com

El blog de Isasaweis en Antena 3 publicará en los próximos días sus primeros artículos. Consejos de belleza, de cocina e incluso de salud por parte de una de las blogueras con más éxito de España y una de las primeras españolas en la lista mundial de los blogueros más seguidos.

Cap de setmana llarg...

I cues a les carreteres... Quantes vegades a l'any sentim aquesta frase! I ja ens la sabem. Sempre és el mateix.

Doncs jo aquest cap de setmana llarg no he sortit a les carreteres, m'he quedat a propet de casa celebrant aniversaris i organitzant un sopar de CASTOWEEN (castanyada + Halloween). I ha anat molt bé!

Dissabte a la nit, sopar al restaurant TAPA TAPA, típic lloc on menges el que el seu nom indica. I ben bo que estava, tu! A més, la carta amb el dibuixet de cada tapa és el mantelet de paper on t'arrepenges. Ja no és tant original com ho hauria estat en anys anteriors, però és una idea que sempre m'ha agradat. Fins i tot, hi ha algun restaurant que, mentre esperes, tens una sopa de lletra per entretenir-te.

I, després del sopar, la festa. Després de caminar uns quants carrers, i alguns d'ells en la direcció contrària d'on havíem d'anar, arribem al Nick Havanna. Feia com 8 anys que no hi anava! Diria que ha canviat una mica però vamos, res de l'altre món. Mucho peque y poco hombre! Les coses com siguin! I de tant en quan, algun "person" que no feia sino reafirmar que hi ha gent molt curcada pel món.... Però sort que entre amigues t'ho passes bé i et rius una estona. Et rius una estona d'ells. Què cruels. Però bé que diuen que mig es riu de l'altre mig!

I diumenge, sopar temàtic amb disfresses variopintes: desde la nòvia cadàver, el heavy frankenstain, la bruixa pirula, la Miércoles Adams, la Castanyera més marxosa, una espècie de dimoni amb capa (...) i, fins i tot, un pollastre. Sí sí, un pollastre. Que dius, què hi pinta? Però bé, a la casa de nostro senyor, tothom hi és benvingut.

I entre el "Loca loca" de Shakira i un interminable brindis, moltes riures i a dormir! Que la penya estava mooooooolt cansada. És que tanta festa tanta festa... passa factura.

Depilación láser: para presumir hay que sufrir

¡Qué gran invento! Tan insignificante pero un pelín doloroso. La experiencia ha sido en tres dimensiones (por las gafas que me han puesto, digo) y muy ràpida. Un "aquí te pillo, aquí te mato", sin problemas. Aunque he aguantado la respiración en algún momentillo, mientras iba oliendo a pelo quemado y veía de refilón el humo, como si de una barbacoa se tratara. Ha sido divertido. Y la chica muy maja.

Muchas amigas mías se la han hecho; yo no podía ser menos. Aunque de peluda no tengo nada, oye. Por eso he tardado tanto en ir, seguramente. Ya de siempre me llamaban "culo de bebé". Pero bueno, siempre hay zonas que pulir; ¡como la vida misma! 

Ahora me toca volver dentro de mes y medio, y así durante cinco veces. Y apoquinando, eh? Que... "deu ni do". Y en verano, ¡pelos fuera!

Todo sea por estar guapa y al día. Cómo bien dicen "Para presumir hay que sufrir". Así que chicas, ya sabeis: aplicarse el cuento.   

Curs de presentadors

Divendres passat vaig començar el curs de presentadors de televisió a la meva facultat. Estic super contenta i amb moltes ganes. Tinc quatre tutors d'excepció: Tinet Rovira, Marta Cáceres, Pol Marsà i Marta Casagolda. Uns cracks en els seus camps i super macos.

Durant els quatre mesos que dura el curs aniran passant tòtems del món televisiu com Jesús Vázquez, Raquel Sans i professionals de darreres les càmeres de mitjans nacionals i internacionals.

Un privilegi enorme poder fer aquest curs que em permetrà pulir-me en un sector on tinc clarque acabaré treballant, veure per quines coses serveixo i per quines no.  

Si mai tens un somni, lluita per ell, envolta't de les persones adequades i aprèn a buscar la sort, que mai ve sola.

¡Quien la sigue la consigue!

De "Regreso al futuro" a la tornada al passat d'Hispania

La meva pel·lícula preferida des de sempre! Tot un clàsic que ja ha fet un quart de segle! Com passa el temps!!! Al 1985 jo només tenia tres anys, però no va ser fins que era una petita adolescent escolar que em vaig marcar Michale J. Fox com el meu actor preferit. I gràcies, precisament, a aquesta trilogia fantàstica, boja, divertida, que juga amb un tema recorrent com és el viatge en el temps. Com un Delorean podia arribar als 140 km/h i viatjar a l'any que li deies???? Una mica surrealista, sí; però tota una aposta per a l'època en què es va fer. Si no us l'heu vist, us la recomano!!!

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Regreso/futuro/25/anos/despues/elpten/20100830elpepucul_8/Tes

I no em podia deixar de comentar una tornada al passat en tota regla, i de quina manera! Una gran superproducció espanyola de la mida d'una superproducció americana: Hispania s'estrena en una època on les sèries de producció pròpia van en auge i potencien la seva qualitat.

Un primer capítol amb uns primeríssims actors (Homar, de Armas, Olmedo, Ballesta, Enríquez...), una ambientació espectacular i la història d'una llegenda, d'una venjança, d'un poble contra tot un imperi. Pinta molt bé, la veritat. A veure com segueix.