Enmig d'aquella desesperació
entre horrors i crits,
la mare cantava una cançó
protegint al seu fill fotes les nits.
Les bombes queien i queien,
els dispars s'anaven aguditzant.
Els dolents no sabien el que feien
i, arrasant-ho tot, anaven avançant.
El petit, amb neguit, plorava
i la mare no hi podia fer res.
Ella, però, cantava i cantava
amb esperança de fer-hi alguna cosa més.
Era la Gran Guerra, la primera.
Atacaven francesos, russos, alemanys...
Com bojos, tots anaven a la carrera
Qui sap si això duraria molts anys!
Durant les fosques nits
tot era més tranquil que al matí.
La mare, cansada, li oferia els pits
i, amb això, el nen es podia dormir.
Però, s'acostava l'alba de matí següent
quan un soroll esfereïdor
sobresaltà la mare, que, agafant el nen
intentà allunyar-se d'aquella gran remor.
Uns soldats, sense escrúpols,
l'atacaren i,
en un intent d'escapar,
finalment, la mataren.
Aquell petit tornà a plorar.
Es va quedar sense mare.
Ja no sentiria més cantar
aquella veu tan dolça i clara.
Avui encara es pregunta on deu ser
i perquè val la pena viure.
Per moltes coses que es puguin fer,
ara la majoria fan plorar, no pas riure.
MSM
