The way you lie

Just gonna stand there and watch me burn

But that's alright because I like the way it hurts
Just gonna stand there and hear me cry
But that's alright cecause I love the way you lie
I love the way you lie
I love the way you lie


I can't tell you what it really is
I can only tell you what it feels like
And right now there's a steel knife
In my windpipe
I can't breathe But I still fight While I can fight
As long as the wrong feels right It's like I'm in flight
High of a love Drunk from the hate
It's like I'm huffing paint
And I love it the more that I suffer
I sufficate And right before im about to drown
She resuscitates me She fucking hates me
And I love it
Wait Where you going I'm leaving you
No you ain't Come back We're running right back
Here we go again It's so insane
Cause when it's going good It's going great
I'm Superman With the wind in his bag
She's Lois Lane But when it's bad It's awful
I feel so ashamed I snap
Who's that dude I don't even know his name
I laid hands on her I'll never stoop so low again
I guess I don't know my own strength


Just gonna stand there And watch me burn
But that's alright Because I like The way it hurts
Just gonna stand there And hear me cry
But that's alright Because I love The way you lie
I love the way you lie
I love the way you lie


You ever love somebody so much
You can barely breathe When you're with them
You meet And neither one of you
Even know what hit 'em Got that warm fuzzy feeling
Yeah them chills Used to get 'em
Now you're getting fucking sick
Of looking at 'em You swore you've never hit 'em
Never do nothing to hurt 'em Now you're in each other's face
Spewing venom And these words
When you spit 'em You push
Pull each other's hair Scratch, claw, bit 'em
Throw 'em down Pin 'em
So lost in the moments When you're in 'em
It's the rage that took over It controls you both
So they say it's best To go your separate ways
Guess that they don't know ya
Cause today That was yesterday
Yesterday is over It's a different day
Sound like broken records Playin' over
But you promised her Next time you'll show restraint
You don't get another chance Life is no Nintendo game
But you lied again Now you get to watch her leave
Out the window Guess that's why they call it window pane


Just gonna stand there And watch me burn
But that's alright Because I like The way it hurts
Just gonna stand there And hear me cry
But that's alright Because I love The way you lie
I love the way you lie
I love the way you lie


Now I know we said things Did things
That we didn't mean And we fall back
Into the same patterns Same routine
But your temper's just as bad As mine is
You're the same as me But when it comes to love
You're just as blinded Baby please come back
It wasn't you Baby it was me
Maybe our relationship Isn't as crazy as it seems
Maybe that's what happens When a tornado meets a volcano
All I know is I love you too much
To walk away though Come inside
Pick up your bags off the sidewalk
Don't you hear sincerity In my voice when I talk
Told you this is my fault Look me in the eyeball
Next time I'm pissed I'll aim my fist
At the dry wall Next time There will be no next time
I apologize Even though I know it's lies I'm tired of the games
I just want her back I know I'm a liar
If she ever tries to fucking leave again
I'mma tie her to the bed And set the house on fire


Just gonna stand there And watch me burn
But that's alright Because I likeThe way it hurts
Just gonna stand there And hear me cry
But that's alright Because I love The way you lie
I love the way you lie
I love the way you lie

Rihanna + Eminem

Una nova etapa

Quan una tapa s'acaba

un altre camí comença;

Les il·lusions es preparen

per sortir a la palestra.

Tota història té un final

i un principi melancòlic

que recordem amb alegria

i oblidem amb deix bucòlic.

Bolígrafs, grapadores, tissores,

teclats, pantalles i regles;

col·legi que veia des de la finestra

mentre somiava en altres coses.

Somiava en ser lliure,

somiava en ser princesa,

somiava un camí ple de roses

de versos i promeses.

I ara els projectes tornen

per ser acomplerts amb valentia;

Amb l'esperança coberta

d'un horitzó real i possible.

MSM

¡Por fin!

Después de casi dos años de módulos, normas, protocolo, ministerios, banderas, mesas, precedencias, congresos, leyes... he llegado al final. Al final de un camino, culminado por un trabajo que me ha llevado más o menos seis meses.

Hoy, por fin, he terminado el proyecto. Para los más curiosos, constistía en comparar el protocolo de las casa reales inglesa y española. ¡Toma ya! Pero sí, lo confieso, me encanta el mundo de la realeza (y quién no busca a su príncipe azul) y el protocolo, por supuesto. En el próximo capítulo, os presentaré mis conclusiones.:P

Por ahora, vuelvo a tener vida social y a no levantarme tan pronto los fines de semana.

Y, a esperar la nota...

Os iré informando

:)

Entre copes

Unes converses, uns somriures i unes braves em recorden els bons moments que després marxen.
Marxen però es converteixen en records d'una amistat única i sincera.
Sincera com les veritats que es diuen a aquelles persones a qui estimes.
Estimes, anyores i cuides en els moments bons i dolents, entre plors i somriures.
Somriures que s'escolten en la llunyania entre parets i finestres, al gener o al setembre.
Setembre que ja s'acaba, octubre on tot comença.
Comença la il·lusió i l'entusiasme d'uns projectes.
Projectes que compartirem amb amics, entre copes.

MSM

Que la esperaba...

Alejada de todo clamor, de todo dolor, de todo recuerdo, Aliena supo al momento que él la esperaba. No necesitó grito alguno para saber que llegaría pronto a su destino. En lo más alto de la catedral, su recuerdo se mezclaba con la gárgola que daba por empezado un nuevo día, un nuevo aliento de aire fresco al que ella se aferró como si le fuera la vida. El pequeño Jack lloraba en su cuna, camino tras camino, legua tras legua, forastero tras forastero, mientras su preciosa madre de larga cabellera le mecía en medio de dulces acordes de amor y recuerdo. Nada importaba, nada tenía sentido nada le estremecía cada vez que en él pensaba. Los murmullos que cada noche la acompañaban era su voz, era su alma, era su amor, que la esperaba.

MSM

Microrelato para el concurso de la serie "Los Pilares de la Tierra" en Cuatro.

TARD

Arribes tard,
com sempre que t'espero,
com sempre que et busco,
com sempre que t'imagino.

Arribo tard,
i tu ja no véns,
i tu ja no em trobes,
i tu ja no em veus.

Arriba tard,
la lluna que ens vigila,
el sol que ens ilumina,
el camí que ens guia.

Però ara sóc jo qui
marxo massa aviat,
cada vegada que rius,
cada vegada que calles,
cada vegada que guanyes.

Marxes massa aviat,
com sempre que ploro,
com sempre que crido,
com sempre que perdo.

Marxa massa aviat,
la vida que ens espera,
la mort que ens defuig,
l'amor que ens mata.

MSM

Y volvió el héroe de las plumas

Con un escudo en mano

le fue fiel hasta la muerte.

Sin rincón oscuro todas las noches,

las américas recorrió tentando su suerte.

Zarpó en la madrugada,

la luna llena la esperaba

sonrióle en cada estrella,

mientras su amada lloraba.

Y llegó el héroe a la montaña,

despojando plumas rojas,

a salvar su pasado venía

y a su amigo recapacitar intentaba.

La historia se reanuda al alba,

padre, amo, maestro y espada,

Llevóse consigo mi alma,

su aliento en mi pecho 

todo este tiempo esperaba. 

MSM

Tòquio Blues - Records de joventut

Considerat el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa. L'han llegit més de 4 milions de lectors arreu de món i, en efecte, és un best seller. Ni el mateix Murakami s'ho pensava però, en una entrevista, diu que només va ser un experiment. I que si no provoca incertesa en el lector, no valia la pena fer-la. S'hi deixa la pell en cada història que escriu.

I, de fet, si llegeixes comentaris en fòrums per internet, veus les reaccions que ha causat aquesta història: "la millor novel·la de la meva vida", "feia temps que un llibre no m'impactava tant", "és molt curiós l'efecte que m'ha provocat", "la seva lectura t'acompanya molta estona després d'haver deixat la lectura". Doncs potser, avui que m'he acabat el llibre, escrigui què ha mogut en mi.

El dia que vaig anar a comprar una bona colla de llibres (m'encanta llegir, és una de les meves passions) no pensava que acabaria amb 16 llibres a les mans (10 comprats i 6 de regal). Vaig marxar de la botiga emocionada! Llibres en castellà i uns quants en català, perquè he de reconèixer que no llegia tant en el meu idioma (i això no pot ser!). Un dels llibres en català, després d'estar mirant arguments que em cridessin l'atenció, va ser "Tòquio Blues" de Haruki Murakami. Jo vaig llegir al dors que era "el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa", vaig veure l'autor i vaig pensar que havia de llegir més clàssics i fer-me més intel·lectual.

A mesura que anava avançant pels carrers impronunciables del Japó (Tòquio era el més fàcil) de la història, l'institut del protagonista, les seves amistats i els seus amors de joventut, el primer que vaig pensar va ser que m'hauria d'haver llegit el llibre fa deu anys. És una història de joves de 19-20 anys i jo ara en tinc 28: m'he fet gran, aquestes novel·les ja no són per a mi. Però, mirat des d'una persona adulta en comparació amb els protagonistes, et poses al lloc d'un adolescent de la seva edat a veure quina reacció li provocarien alguns dels passatges del llibre.

Trobo que, en el fons, i no tant en el fons, és un drama (i quan comença, no ho sembla). D'això et vas adonant mentre llegeixes per les coses que els passen als protagonistes. També hi ha força escenes de sexe, però un sexe molt vanal, molt senzill, sense malícia i amb unes converses bastant surrealistes (bé, de fet, no arriba a sexe consumat, la majoria de vegades). Converses, però, que són tan naturals i gens complicades entre joves japonesos de 19 anys, que nosaltres a la vida real no fem pas. És un exemple de com ens arribem acomplicar la vida. Tot podria ser molt més senzill! I possiblement per això em semblen surrealistes, impostades, falses. Però formen part del caràcter dels personatges.

No sé si la dec haver llegit bé, perquè en alguns trossos la gent diu que riu. Jo riure, riure, no ho he fet. Al contrari, quan he acabat, he tancat el llibre, i després de pair-lo una estona, he arribat a la conclusió que és un drama en tota regla, i que la gent allà al Japó tira a desquiciada, infeliç (Naoko), i llavors fan el que fan. I tot s'acaba. Tot i que sempre hi ha un bri d'aire fresc (Midori) que ajuda a tirar endavant al més cabal de tots (Toru). Davant d'aquest panorama, et reconforta pensar que aquí no estem tant malament (o potser sí, no ho sé).

Sigui com sigui, us el recomano (és ràpid, àgil) i, si voleu, després el comentem....

Sí, Murakami té raó: no et deixa indiferent.

***

Argument:

Considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa, Tòquio Blues narra l'educació sentimental d'un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s'enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l'aïllament social i a la reclusió. Davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a un espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil.
Tendra, escrita amb to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio Blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de melancolia i sentit de l'humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l'edat adulta

Quan el temps es para

M'oblido de mi mateixa,

fins i tot quan camino.

I em busco en els records

de la nit en lluna plena.

El mirall de la meva ànima

es perd en la vesprada

d'un dia que no acaba,

que ni tan sols sé quan comença.

De jove era bufona,

pel-roja i entallada,

Però ja ha arribat el dia

que la corda torna a ser necessària.

Mira'm bé i no m'oblidis.

Explica'm com sóc sense recança

Que la vida és llarga i curta alhora

i el temps no saps quan en el cap es para.

MSM

(Dia Mundial contra l'Alzheimer)

Body Attack: mi primera clase

Body Attack: dícese de la combinación entre la clase aeróbica tradicional y un programa de BTS (Body Training System), es decir, una sesión que incluye un programa de ejercicios con música (vale, hasta aquí como casi todas las actividades dirigidas; ¡genial!).

Es una clase en la que se pueden perder hasta 630 calorías en una hora (¿¿sólo 630?? Y yo que pensaba que había perdido directamente toda mi masa corporal) -obviamente dependiendo del peso, la masa muscular y la intensidad del esfuerzo (aahhh, ya decía yo)- y lo mejor es que lo harás divirtiéndote (bueno, divirtiéndome, divirtiéndome... ¡Sufriendo y agonizando, querrá decir!).

Las coreografías, a pesar de su sencillez (bueno sí, podrían ser peores), son muy efectivas ya que permiten realizar el trabajo de forma intensa y enérgica (ni que lo diga,¡madre mía!) logrando quemar las calorías que tanto se ansían perder (ya pueden quemar ya, porque he dejado media vida en el parqué).

Esta modalidad de fitness permite realizar un trabajo cardiovascular mejorando la agilidad, la velocidad y la fuerza ya que utiliza la metodología de intervalos, donde se combinan ejercicios aeróbicos de alta intensidad (¡y tan alta! la clase parecía una sesión remember de Pont Aeri) con trabajos de fuerza y estabilización.

Se recomienda practicar Body Attack tres veces por semana (pero ¿qué quiere? ¿matarnos?) pero siempre descansado un día entre sesión (a bueno, qué detalle). A qué esperas para empezar??? (que a qué espero? no, si el trabajo ha sido acabar.. no sé cómo he aguantado).

Bueno, después de tan profesional definición, se han dejado de comentar que la clasese divide en dos partes: una media hora y otra media. Es de decir, que si después de la primera parte ya estás más allá que pa' cá, puedes irte. Yo he decidio quedarme para seguir saltando y quitando el hígado por la boca. Me atrevería a decir que es peor que spinning. ¡Que ya es decir! Aunque para una patosilla como yo de los deportes en general, ya es todo un logro haber llegado al final de su primera clasede Body Attack. Y tan orgullosa que me siento, oye. Y yo que pensaba que en la clase te enseñaban a dar patadas y a defenderte por si algún día saltaban sobre tí en la calle.

Así que mis calorías ya pueden quemarse, exterminarse, desintegrarse y todos los verbos que acaban en ARSE, porque si esto no funciona ya pueden meterme en la lavadora a centrifugar hasta que me saquen blanca, radiante y ¡planchada!